​Barcelona 92, la memòria i el cinema de Carles Barba

Doncs sí, els Jocs Olímpics.Ja fa vint-i-cinc anys. Es porta molt aquests dies l’exercici de memorabilia consistent en rememorar què feia cadascú en aquells dies d’estiu que van canviar Barcelona per sempre. “I sembla que va ser ahir!”. És un exercici que alguns trobaran fastiguejant, repetitiu, cansat. Tòpic, fins i tot. “Quina tabarra!”, s’exclamen. Els que ara odien recordar-se dels Jocs Olímpics també van fer fàstics quan fa pocs mesos era la final de Wembley l’efemèride que tocava. De tot hi ha d’haver haters em temo. Jo, sense anar més lluny, en sóc d’algunes coses. Però d’això no, habitualment m’agrada recordar, fer memòria de dies pretèrits, de dates concretes i d’altres que no ho són tant però que ve de gust repensar. 

No deu ser gaire rellevant que escrigui aquí què feia jo aquells dies. Però potser fa certa gràcia explicar que durant els dies dels Jocs a casa meva van llogar una part del pis a dos matrimonis americans que van venir de vacances a viure de prop l’esdeveniment olímpic. La meva família i jo ens vam traslladar a l’altre costat del pis i vèiem les proves esportives a la televisió petita. Alguns vespres interactuàvem una mica però sense excessos. Quan avui s’explica que els Jocs del 92 van significar un canvi tant urbanístic com de mentalitat en els barcelonins de seguida sé identificar el moll de l’os de la qüestió. 
 

Conservo dues entrades d’aquells dies. Una és d’una competició hípica sense especial transcendència que, em sembla, vaig anar a veure a Terrassa. Tot el contrari de l’altra: l’entrada del partit de bàsquet entre les seleccions d’Espanya i Estats Units al pavelló de Badalona. Puc dir que vaig veure jugar en directe Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird, Pat Ewing, John Stockton, Carl Malone, Charles Barkley, Scottie Pipen... Recordo que durant el partit vaig pronunciar diverses vegades una expressió que havia après feia poc i que em feia molta gràcia: “Merienda de negros”. Ara m’adono que el sentit literal de l’expressió no és precisament el cim de la correcció política oi?

Aquests dies, quan he vist notícies i reportatges que glossen la importància que tot allò va tenir per nosaltres, encara que potser no en fóssim del tot conscients, he descobert coses molt interessants. Com, per exemple, que abans dels Jocs mai m’havia plantejat Barcelona en la seva totalitat. No era conscient de les seves dimensions, dels seus barris, de la varietat de paisatges que acumulava. M’havia mogut sempre pels mateixos llocs, coneixia espais però la globalitat se m’escapava. No en tenia ni idea, per exemple, de què hi havia on després s’hi va construir la Vila Olímpica i s’hi van alçar l’Hotel Arts i la Torre Mapfre. No sabia que eren descampats i que hi passaven les vies del tren. Les velles fotos i els vídeos amb un principi de destenyiment m’han anat ajudant a veure-hi més clar. Amb els anys ho he anat veient i aquests dies de celebració fer-ne memòria mai és sobrer. 

Són descobriments petits però que t’omplen de coneixements útils. D’entre tots els vídeos que es poden veure dels dies dels Jocs Olímpics a Barcelona em quedo amb un. No és difícil l’elecció. Tinc gran debilitat per les pel·lícules del Carles Barba, artista, filmador compulsiu de la vida barcelonina des de principis dels anys seixanta. Aquell estiu del 92 fa filmar imatges de la ciutat, de l’anella olímpica, de la inauguració, dels esportistes, dels polítics, dels visitants, dels passejants... Va muntar el valuós material i el resultat és Barcelona era una festa, que es pot veure a Vimeo –gentilesa del seu fill Ignasi, gran amic de Nacho de Sanahuja- i que us recomano vivament.

L’humor de Barba és ben conegut, el seu sarcasme viu, afinat i afilat, la seva poètica bestial, la prosa fabulosa, la facilitat per l’adjectiu. Projecta sobre tot allò que veu i filma una mirada social ben particular, que no s’assembla a cap altra de les que he vist, escoltat o llegit. La seva veu és alguna cosa així com l’anti-sociologia, o sigui l’odi a les obvietats i les evidències. S’escapoleix de la correcció política com de la tinya més enganxosa. Al costat de les elits i dels pijos sempre apareixen els pobres, els desafavorits, els tullits i els desguitarrats. “Els pobres feien tuf i donaven mala imatge. Els van amagar”, relata en un moment del film. “També van amagar les putaines. S’havia de fer veure que érem nets i civilitzats”, afegeix. 

“L’esport, per més ideologia que l’olimpisme ens vulgui vendre, té totes les misèries d’aquest món”, pam! És la veu en off del propi director, que pontifica com li dóna la gana. I un no pot sinó acceptar-ho i gaudir-ne. Gràcies, senyor Barba, gràcies per regals tan bonics com aquest. I, escolti per cert, sembla que va ser ahir oi?