Lluís-Anton Baulenas: «El món cultural és qui va quedar més hipnotitzat pels Jocs»

L'autor publica "Amics per sempre", una novel·la que mostra la contradicció entre l'eufòria olímpica del 1992 i el drama de la guerra dels Balcans, separats només per uns quants quilòmetres | "La crisi dels refugiats demostra que ni la Unió Europea és capaç de posar-se d'acord sobre una qüestió humanitària", afirma

per Esteve Plantada , 24 de juliol de 2017 a les 20:01 |
Lluís-Anton Baulenas, autor d'«Amics per sempre» | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'any 1992 va ser l'any més feliç de les nostres vides. O això sembla si fem cas a les cròniques, a l'entusiasme col·lectiu, a les il·lusions i els records que en tenim. Però també va ser un any tràgic, de foscor silenciada, de neguits soterrats que van ser esquinçats de la nostra quotidianitat, sense que pràcticament ho sabéssim. Al mateix temps que a Barcelona vibràvem amb una competició de primera, els Balcans es fonien en guerres, revenges, massacres i molt de dolor, sense que la nostra Europa civilitzada li fes el més mínim cas.

Aquest neguit, provocat pel desconcert davant de la situació, és el punt de partida d'Amics per sempre (Bromera, 2017), la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas (1958), tot un fondista de llarg recorregut literari i de trajectòria sòlida. Premi Ciutat d’Alzira, la novel·la segueix les desventures de Ferran Simó, un home que "s’ha convertit en un gos", literalment. Només la sort el salvarà de morir a la Guerra dels Balcans i per poder tornar a casa, a una Barcelona eufòrica a punt d’inaugurar els Jocs Olímpics.


- Enguany celebrem 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. El record que hi ha és esplendorós, però no tot van ser llums, també hi van haver moltes ombres que van quedar tapades. Amics per sempre ens fa ser conscients del revers negre de tot plegat.

- Tenia ganes de revisitar aquell moment i expressar la sensació d'estupor meu davant la claredat dels fastos olímpics i la foscor o la boira hipòcrita amb què es tractava la qüestió de la guerra de l'ex-Iugoslàvia. Però, evidentment, tal com passa sempre a les meves novel·les, el que de debò importa i és la seva raó de ser és el periple vital del protagonisme, que viu les dues situacions, la bèl·lica i l'olímpica.

 
- Encara ara, sorprèn molt l'absència de veus crítiques amb els Jocs i l'olimpisme, i la inòpia majoritària pel que fa a la guerra que es vivia al cor d'Europa. Com entén que a Iugoslàvia es massacressin i aquí hi hagués eufòria? L'objectiu era evidenciar les contradiccions entre l’entusiasme de la societat i la barbàrie del conflicte?


- Cal separar clarament el sentiment majoritari dels barcelonins i de tothom que hi va participar entusiàsticament, de manera despresa, orgullosa i l'actuació de les autoritats internacionals, tant les olímpiques, com les europees, com les espanyoles (que estaven entretingudes, a més, amb l'Expo de Sevilla i Madrid, capital cultural), les catalanes i les barcelonines. L'Ajuntament de Barcelona va solidaritzar-s'hi molt simbòlicament. La societat civil catalana, un cop més, va ser la que, d'una manera més discreta, es va mobilitzar per ajudar i per fer palesa la nosa que feia el conflicte a les autoritats, que volien els millors Jocs de la història.
 
- La novel·la permet traçar un paral·lelisme amb el present. Sembla que la història o bé es repeteix, o bé no avança: crisi de refugiats, crisi social, de valors...

- Sí, dissortadament, costa molt aprendre dels errors passats. Es va dir que la Segona Guerra Mundial seria l'última, a Europa, amb les característiques de crueltat i extermini que va tenir. Però a Iugoslàvia, proporcionalment, va ser pitjor. La crisi dels refugiats, sobretot, ha demostrat que, ni tan sols un organisme més o menys unitari com la Unió Europea, és capaç de posar-se d'acord sobre una qüestió humanitària d'aquesta magnitud.
 
- No puc estar-me de preguntar-li sobre l'operació Garzón, uns fets repressius i contra l'independentisme ocorreguts a l'empara dels Jocs. L'Estat actuant, cosa que és, de nou, plenament vigent: només cal repassar l'operació Catalunya i les clavegueres de l'Estat.

- És força diferent, tot i que en el fons hi ha l'acció de l'Estat. L'operació Garzón va ser, bàsicament, a la llum del dia, cosa que va accentuar l'evidència de l'abús de poder (anys després, el tribunal d'Estrasburg va donar la raó als independentistes). L'operació Catalunya, per contra, una clàssica operació de "clavegueres", com les que fan tots els estats. Són operacions fetes de sota mà.
 

- Aleshores, la resposta de l'esquerra va ser tèbia. Per què creu que l'esquerra progre mai acaba de mullar-se?

- Si et refereixes a la resposta del 1992, val a dir que fa 25 anys, sense l'existència de la xarxa, les coses eren molt diferents. Va haver-hi protestes, fins i tot importants, per exemple, sobre la privatització final de la Vila Olímpica. Hi havia les associacions de veïns, prou combatives. Però anar en contra de l'allau triomfalista provocat pels Jocs era molt difícil.

- I el paper de la cultura?

- El món cultural és el que va quedar, probablement, més hipnotitzat i sacsejat pels Jocs. Què s'havia de fer, demanar a la Fura dels Baus que es plantés i boicotegés la cerimònia d'inauguració, per exemple? A ningú no se li va acudir. El món cultural del moment –i ho veiem a les hemeroteques del 92–, estava majoritàriament interessat en les reflexions olímpiques, els pros i els contres. Iugoslàvia semblava a l'altra punta del món.
 
- Quan se li acudeix la història d'Amics per sempre?

- La història, originalment, se'm va acudir en aquells dies del 92, quan vaig viure la contradicció que ja he explicat. Sense voler arribar a situacions extremes, no entenia per què no s'aprofitaven molt més els Jocs Olímpics per fer de ressò de l'horrorosa guerra iugoslava.

- A dins de la novel·la hi ha inserits relats. Què creu que li comporten en el conjunt de la narració?

- L'insert de relats dins de l'argument és un dels reptes literaris que em vaig plantejar a l'hora d'escriure Amics per sempre. Volia que personatges secundaris, de sobte, sortissin de l'anonimat i expliquessin ni que fos una mica la seva història.
 
- L'obra és regida per un gran protagonista, en Ferran. Enigmàtic i molt potent. Com se li va acudir? Comença el periple als Balcans, Eslovènia. És presoner i queda totalment anul·lat. Viu la gran contradicció del retorn.

- El protagonista de la novel·la és algú normal i corrent sotmès a una situació extrema, amb perill de la vida, i a una altra situació gairebé estrambòtica: salves la pell per acabar tornant a casa teva, a un llançament de pedra de distància on la gent es mata i on tu, per sobreviure, t'has hagut de convertir en gos, i et trobes com si fossis a Disneylàndia, amb el Cobi i l'ambient olímpic. No l'ajuda gaire a reubicar-se. La novel·la mostra aquesta contradicció i, com a les meves obres en general, hi ha un argument dinàmic i misteriós que ho vehicula, en forma d'ombra del passat que torna.
 

Lluís-Anton Baulenas, en una imatge d'arxiu Foto: ACN

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació