22
de juliol
del
2017
Actualitzat
a les
10:05h
Més de 100.000 persones han pogut gaudir de la darrera edició del Liceu a la Fresca, celebrada aquest divendres a 149 municipis catalans, 1 d'andorrà i 17 de l'estat espanyol. Simultàniament, en espais públics i a l’aire lliure, Il trovatore ha fet ressonar les inquietuds dels assistents i ha mostrat un gran ventall d'aguts, passions, melodies sinuoses i interpretacions excel·lents. L'obra, un dels grans clàssics de Verdi, ha estat tot un encert: l'òpera no és elitista, no viu allunyada de la realitat, no és un art només apte per a gurmets de paladar fi.
Ben al contrari, l'òpera és l'art de les misèries humanes, dels odis i amors, també de bondats i de meravelles. Per això cal aplaudir iniciatives com el Liceu a la Fresca, que apropa l'expressió artística a qui no en té accés, a qui encara no sap que li agrada, a qui necessita saber que existeixen obres que curen, que abracen i que poden ser d'inspiració per entendre la pròpia vida. A Barcelona, les quatre pantalles de cinema que mostraven Il trovatore són una història per elles mateixes. Unes històries de barri, d'una personalitat singular i de moltes ganes de tenir accés a la cultura i de fer que aquesta, malgrat tot, sigui de masses.
Estrena de Nou Barris amb 1.000 persones
A tres quarts i mig de nou, Nou Barris viu la seva estrena en el projecte que impulsa el Liceu, enguany amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona. És la primera vegada que l'òpera arriba al barri, i l'ambient és de gala. La música de Wagner sona pel fil musical que fa txup-txup, mentre tothom va agafant seient. La Plaça Major és un escenari perfecte, ple de gent –gairebé 1.000 persones– disposada a deixar-se seduir. Entre el públic hi ha de tot: avis, parelles, nens i nenes. La majoria gaudiran d'una òpera per primera vegada a la vida.
"Molta gent que ha vingut ha sentit fragments d'òpera, però mai una òpera sencera", explica Pol Avinyó a NacióDigital, minuts abans de fer una petita xerrada introductòria de la peça. "Bona part dels assistents parteixen de zero, per això cal desmitificar-los l'òpera i crear un interès perquè no abandonin a mitja funció". També cal explicar algunes litúrgies del propi ritual, com per exemple quan cal aplaudir, quan callar, quan dir bravo, brava o bravi. "Cal entendre els mecanismes per gaudir-ne al màxim". Com totes les coses bones de la vida.
Sant Martí, amb cava per celebrar-ho
El Centre Cívic Sant Martí acull 300 persones, amb totes les cadires plenes i algú dret per darrere. L'expectació és màxima i, fins i tot, s'ha habilitat un servei de bar. Potser servirà per poder aplicar allò que es feia fins a principis del segle XIX, amb Rossini com a un dels darrers practicants: l'Aria di sorbetto, una peça escrita per a ser interpretada per un personatge secundari, el moment ideal per marxar i prendre algun refrigeri. Dit i fet: a Sant Martí no només hi serveixen unes delicioses tapes de truita de patata, sinó que tenen cava i copes. "Perquè lliga amb l'exquisidesa de l'òpera i perquè fa més festa", ens diuen les mestresses del Centre Cívic, que és qui organitza aquest agraït servei d'avituallament cultural.
Raval, la plaça "natural"
Deixant enrere la bonhomia del cava, si hi ha alguna plaça que ha de ser "la plaça del Liceu", aquesta és la de Salvador Seguí, ubicada al Raval. Enguany és la segona vegada que hi ha pantalla, amb una sessió coorganitzada pel Liceu i l'Associació de veïns Illa Robador. Al capdavall, aquesta és la plaça "natural" del Teatre, la més pròxima a l'equipament. Arribem just quan sona El cor dels gitanos. La gent mormola, contenta de constatar que, efectivament, també en sap, d'òpera. I que no és pas una música pensada per al gaudi sensorial d'unes elits escollides i tibants. Què millor que al Raval per constatar-ho.
Res més democràtic que aquesta manera de compartit música d'alt voltatge, amb gent de tota mena, de tots els colors, de tots els gustos i de totes les menes. De tornada al Liceu, pensem en la gran sintonia col·lectiva que és compartida per més de 100.000 persones. Pugem a camerinos i saludem els cantants. Les estrelles. Lluny de la imatge de divos i dives, ens trobem amb persones que riuen, que fan bromes i que tenen ganes de parlar, uns amb els altres. Incloent-hi la premsa, qui ho havia de dir.
El bon ambient del "backstage" del Liceu
La missió de l'elenc interpretatiu és arribar a l'Arc de Triomf, centre neuràlgic de tota aquesta gran representació de precisió mil·limètrica. Però l'autobús no arriba. L'Albert Estany, un excel·lent amfitrió de somriure altament contagiós –a banda de ser l'assistent de direcció d'escena d'Il trovatore– ens confessa que el retard li fa pensar en una pel·lícula dels anys 70 i això ens porta a parlar de Helen Hayes i Peter Ustinov. Potser s'ha perdut un dinosaure, efectivament, però no s'ha perdut pas l'autobús, que arriba i ens recull.
A dins, continua el to distés i el bon humor. És un ambient extraordinari, de camaraderia de viatge escolar: tothom riu, hi ha bones cares, la gent s'aplaudeix. "Es nota que la funció ha anat bé", diu en Joan Rimbau, també somrient. De camí, George Petean –el Comte de Luna– ens confessa que el públic barceloní és "molt dur, entès i exigent. També fred, però sap el que vol". Just al meu costat, silenciosa, Tamara Wilson, l'esplèndida Leonora. Ja a lloc, els cantants seuen a primera fila, a punt per ser venerats, aplaudits i ovacionats. Ho mereixen. Com també ho mereix l'òpera, un art sublim que el Liceu ajuda a fer popular amb esdeveniments com el d'aquest divendres. Una gran manera de fer que la cultura sigui una extraordinari assumpte de barri.
Ben al contrari, l'òpera és l'art de les misèries humanes, dels odis i amors, també de bondats i de meravelles. Per això cal aplaudir iniciatives com el Liceu a la Fresca, que apropa l'expressió artística a qui no en té accés, a qui encara no sap que li agrada, a qui necessita saber que existeixen obres que curen, que abracen i que poden ser d'inspiració per entendre la pròpia vida. A Barcelona, les quatre pantalles de cinema que mostraven Il trovatore són una història per elles mateixes. Unes històries de barri, d'una personalitat singular i de moltes ganes de tenir accés a la cultura i de fer que aquesta, malgrat tot, sigui de masses.
Estrena de Nou Barris amb 1.000 persones
A tres quarts i mig de nou, Nou Barris viu la seva estrena en el projecte que impulsa el Liceu, enguany amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona. És la primera vegada que l'òpera arriba al barri, i l'ambient és de gala. La música de Wagner sona pel fil musical que fa txup-txup, mentre tothom va agafant seient. La Plaça Major és un escenari perfecte, ple de gent –gairebé 1.000 persones– disposada a deixar-se seduir. Entre el públic hi ha de tot: avis, parelles, nens i nenes. La majoria gaudiran d'una òpera per primera vegada a la vida.
"Molta gent que ha vingut ha sentit fragments d'òpera, però mai una òpera sencera", explica Pol Avinyó a NacióDigital, minuts abans de fer una petita xerrada introductòria de la peça. "Bona part dels assistents parteixen de zero, per això cal desmitificar-los l'òpera i crear un interès perquè no abandonin a mitja funció". També cal explicar algunes litúrgies del propi ritual, com per exemple quan cal aplaudir, quan callar, quan dir bravo, brava o bravi. "Cal entendre els mecanismes per gaudir-ne al màxim". Com totes les coses bones de la vida.
El «Liceu a la fresca», a Nou Barris Foto: Esteve Plantada
Sant Martí, amb cava per celebrar-ho
El Centre Cívic Sant Martí acull 300 persones, amb totes les cadires plenes i algú dret per darrere. L'expectació és màxima i, fins i tot, s'ha habilitat un servei de bar. Potser servirà per poder aplicar allò que es feia fins a principis del segle XIX, amb Rossini com a un dels darrers practicants: l'Aria di sorbetto, una peça escrita per a ser interpretada per un personatge secundari, el moment ideal per marxar i prendre algun refrigeri. Dit i fet: a Sant Martí no només hi serveixen unes delicioses tapes de truita de patata, sinó que tenen cava i copes. "Perquè lliga amb l'exquisidesa de l'òpera i perquè fa més festa", ens diuen les mestresses del Centre Cívic, que és qui organitza aquest agraït servei d'avituallament cultural.
Raval, la plaça "natural"
Deixant enrere la bonhomia del cava, si hi ha alguna plaça que ha de ser "la plaça del Liceu", aquesta és la de Salvador Seguí, ubicada al Raval. Enguany és la segona vegada que hi ha pantalla, amb una sessió coorganitzada pel Liceu i l'Associació de veïns Illa Robador. Al capdavall, aquesta és la plaça "natural" del Teatre, la més pròxima a l'equipament. Arribem just quan sona El cor dels gitanos. La gent mormola, contenta de constatar que, efectivament, també en sap, d'òpera. I que no és pas una música pensada per al gaudi sensorial d'unes elits escollides i tibants. Què millor que al Raval per constatar-ho.
Res més democràtic que aquesta manera de compartit música d'alt voltatge, amb gent de tota mena, de tots els colors, de tots els gustos i de totes les menes. De tornada al Liceu, pensem en la gran sintonia col·lectiva que és compartida per més de 100.000 persones. Pugem a camerinos i saludem els cantants. Les estrelles. Lluny de la imatge de divos i dives, ens trobem amb persones que riuen, que fan bromes i que tenen ganes de parlar, uns amb els altres. Incloent-hi la premsa, qui ho havia de dir.
El «Liceu a la fresca», al Raval Foto: Esteve Plantada
El bon ambient del "backstage" del Liceu
La missió de l'elenc interpretatiu és arribar a l'Arc de Triomf, centre neuràlgic de tota aquesta gran representació de precisió mil·limètrica. Però l'autobús no arriba. L'Albert Estany, un excel·lent amfitrió de somriure altament contagiós –a banda de ser l'assistent de direcció d'escena d'Il trovatore– ens confessa que el retard li fa pensar en una pel·lícula dels anys 70 i això ens porta a parlar de Helen Hayes i Peter Ustinov. Potser s'ha perdut un dinosaure, efectivament, però no s'ha perdut pas l'autobús, que arriba i ens recull.
A dins, continua el to distés i el bon humor. És un ambient extraordinari, de camaraderia de viatge escolar: tothom riu, hi ha bones cares, la gent s'aplaudeix. "Es nota que la funció ha anat bé", diu en Joan Rimbau, també somrient. De camí, George Petean –el Comte de Luna– ens confessa que el públic barceloní és "molt dur, entès i exigent. També fred, però sap el que vol". Just al meu costat, silenciosa, Tamara Wilson, l'esplèndida Leonora. Ja a lloc, els cantants seuen a primera fila, a punt per ser venerats, aplaudits i ovacionats. Ho mereixen. Com també ho mereix l'òpera, un art sublim que el Liceu ajuda a fer popular amb esdeveniments com el d'aquest divendres. Una gran manera de fer que la cultura sigui una extraordinari assumpte de barri.
| El Liceu a la Fresca creix |
|---|
| Un total de 166 municipis han gaudit simultàniament i a l’aire lliure del Liceu a la Fresca i d'Il trovatore dirigit per Joan Anton Rechi. L’esplanada del Museu Guggenheim de Bilbao (amb més de 1.000 persones), la Plaça dels Jurats de Girona (500 persones), Escaldes-Engordany d’Andorra (1.000 persones), CaixaForum Sevilla (500 persones), la Plaça Esteve Cuito de Lleida (400 persones), el Paseo del Salón de Granada (500 persones), el Parc del Mar de Palma de Mallorca (600 persones) o la Plaza del Estaño de Las Palmas de Gran Canaria (900 persones), han estat alguns dels escenaris on apropar l’òpera a la ciutadania. De tots els municipis participants, 71 han viscut aquesta experiència per primera vegada. Fins i tot molts d’ells han integrat aquesta iniciativa del Liceu dins els propis festivals d’estiu, com és el cas de les celebracions del Cuarto Centenario de la Plaza Mayor de Madrid, les Nits d’estiu de Montblanc, les Nits temàtiques de Palma de Mallorca o el festival Som Estiu! de Terrassa, entre d’altres.  El «Liceu a la fresca» s'estrenava a Nou Barris, amb gran èxit Foto: Esteve Plantada |