21
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
22
de juliol
a les
6:36h
S’ha acabat la segona temporada de Nit i dia i val a dir que el balanç final és força bo. Ha sigut netament millor que la primera temporada i ha sabut transcendir una espiral de disbarats que al voltant del tercer o quart capítol amenaçaven seriosament la seva integritat. Però es va reconduir. Les trames van anar adquirint densitat i fent-se robustes, es va optar per la pura essència del policíac, de la investigació com a element troncal que s’enfoca cap a la resolució de l’entrellat.
L’assumpte de l’assassinat i la pederàstia ha acabat sent més suggestiu que no pas el de la corrupció política, que sonava massa forçat i poc natural. La baralla de fa tres capítols entre Josep Maria Pou i Pep Cruz va resultar força antològica, molt ben rodada, creïble, convincent. No així el personatge de la Carmen, l’advocada venuda al capital que salva la vida dos cops i que acaba havent d’escollir entre dos amors. Bastant fluix això. Molt interessant la dolenta de Lluïsa Mallol, elegant i calculadora, aficionada als líftings i a la carn jove. Bon personatge. Molt millor que el del seu marit, un Ramon Fontserè monocord i encarcarat que donava la sensació que en cap moment s’ha sentit còmode amb el personatge.
La vida sentimental de la Sara Grau (sempre excel·lent Clara Segura) ens ha importat bastant un rave. Molt intens l’encontre amb el padrastre pederasta que ha acabat sent més aviat un psicòpata sortit de la saga Millenium, amb soterrani i sala de tortures inclosa. L’últim capítol, amb les al·lucinacions de la protagonista per allà ficades una mica amb calçador, va resultar vibrant i bastant estimulant. La resolució final, això sí, tirant a tèbia: la complaent visita a la presó i el llapis de memòria inculpatori sense trobar. Què vol dir això? Doncs que hi haurà tercera temporada, suposo. Estaria bé, la veritat.
Finalment Nit i dia ha sigut un bon entreteniment, una producció de qualitat que potser podria consolidar uns guions més personals i menys mainstream, menys complaents, adornats i esteticistes (els versos de l’assassí, per Déu!). Està bé que es vulgui encarregar de potenciar una mirada sarcàstica i punyent sobre el món de merda en què vivim. Parlar-nos dels barruts corruptes, dels pocavergonyes, i deixar-los a l’altura del betum, dir-ne totes les pestes hagudes i per haver. Una espècie de catarsi un dia a la setmana al prime time de la tele pública catalana.
De material per a una tercera temporada no els en faltarà. Les mentides del Procés, per exemple, serien un bon esqueix de la realitat d’on extreure petroli. O els banquers suïcides que posen cap per avall les graelles televisives. O el periodisme, una professió preciosa però que cada dia ha de fer el cor fort i suportar envestides colossals. Un dels personatges de la nova temporada podria ser, per exemple, un periodista de carnet. D’aquests que fa tuits que són pura propaganda i que va a tertúlies a parlotejar doctrina.
L’altre dia a Al rojo vivo van entrevistar José María García per parlar de la detenció d’Ángel María Villar. El va defensar i va atacar Garcia Ferreras, a qui va acusar de ser el portaveu de Florentino Pérez. Estiguis d’acord o no amb ell, quin gust trobar-se amb algú que no té por en dir el que li surt dels nassos i es queda tan ample. Sobta perquè no és habitual. I sense moure’ns de La Sexta, al debat nocturn de dissabte em va encantar trobar-hi l’Iu Forn en ple combat dialèctic amb el tal Eduardo Inda, un individu que en un país amb un mínim de cara i ulls, no tindria un espai públic on vomitar la seva immundícia. Forn va sortir il·lès del cos a cos, de les brutes estratègies del seu fastigós oponent. Me’n vaig alegrar.
I aquests dies hem tingut el cas Las cloacas de Interior, aquest documental d’allargassada campanya publicitària que finalment va emetre dimarts Sense ficció. Part de la campanya va consistir en anar repetint que cap televisió estatal va voler emetre’l. Un cop vist, vaig pensar que, vés a saber, potser aquesta negativa no va ser tant pel contingut polèmic i compromès –que potser sí- sinó per l’autèntica llauna que és. Si fa unes setmanes havies vist l’entrevista de Jordi Évole a Villarejo i havies estat una mica atent a les informacions diàries, el reportatge era pura repetició, massa llarg, una mica confús, no especialment interessant.
En tot això i molt més Nit i dia hi té camp per córrer i per explorar. Les visites de la Guàrdia Civil, el 3%, el Cas Palau, la impunitat, la mentida, el fangar, la merda remenada i pestilent... Mai s’acaba. Sempre rebrota la indignitat.
L’assumpte de l’assassinat i la pederàstia ha acabat sent més suggestiu que no pas el de la corrupció política, que sonava massa forçat i poc natural. La baralla de fa tres capítols entre Josep Maria Pou i Pep Cruz va resultar força antològica, molt ben rodada, creïble, convincent. No així el personatge de la Carmen, l’advocada venuda al capital que salva la vida dos cops i que acaba havent d’escollir entre dos amors. Bastant fluix això. Molt interessant la dolenta de Lluïsa Mallol, elegant i calculadora, aficionada als líftings i a la carn jove. Bon personatge. Molt millor que el del seu marit, un Ramon Fontserè monocord i encarcarat que donava la sensació que en cap moment s’ha sentit còmode amb el personatge.
Josep Maria Pou, a la segona temporada de «Nit i Dia» Foto: TV3
La vida sentimental de la Sara Grau (sempre excel·lent Clara Segura) ens ha importat bastant un rave. Molt intens l’encontre amb el padrastre pederasta que ha acabat sent més aviat un psicòpata sortit de la saga Millenium, amb soterrani i sala de tortures inclosa. L’últim capítol, amb les al·lucinacions de la protagonista per allà ficades una mica amb calçador, va resultar vibrant i bastant estimulant. La resolució final, això sí, tirant a tèbia: la complaent visita a la presó i el llapis de memòria inculpatori sense trobar. Què vol dir això? Doncs que hi haurà tercera temporada, suposo. Estaria bé, la veritat.
Finalment Nit i dia ha sigut un bon entreteniment, una producció de qualitat que potser podria consolidar uns guions més personals i menys mainstream, menys complaents, adornats i esteticistes (els versos de l’assassí, per Déu!). Està bé que es vulgui encarregar de potenciar una mirada sarcàstica i punyent sobre el món de merda en què vivim. Parlar-nos dels barruts corruptes, dels pocavergonyes, i deixar-los a l’altura del betum, dir-ne totes les pestes hagudes i per haver. Una espècie de catarsi un dia a la setmana al prime time de la tele pública catalana.
De material per a una tercera temporada no els en faltarà. Les mentides del Procés, per exemple, serien un bon esqueix de la realitat d’on extreure petroli. O els banquers suïcides que posen cap per avall les graelles televisives. O el periodisme, una professió preciosa però que cada dia ha de fer el cor fort i suportar envestides colossals. Un dels personatges de la nova temporada podria ser, per exemple, un periodista de carnet. D’aquests que fa tuits que són pura propaganda i que va a tertúlies a parlotejar doctrina.
L’altre dia a Al rojo vivo van entrevistar José María García per parlar de la detenció d’Ángel María Villar. El va defensar i va atacar Garcia Ferreras, a qui va acusar de ser el portaveu de Florentino Pérez. Estiguis d’acord o no amb ell, quin gust trobar-se amb algú que no té por en dir el que li surt dels nassos i es queda tan ample. Sobta perquè no és habitual. I sense moure’ns de La Sexta, al debat nocturn de dissabte em va encantar trobar-hi l’Iu Forn en ple combat dialèctic amb el tal Eduardo Inda, un individu que en un país amb un mínim de cara i ulls, no tindria un espai públic on vomitar la seva immundícia. Forn va sortir il·lès del cos a cos, de les brutes estratègies del seu fastigós oponent. Me’n vaig alegrar.
I aquests dies hem tingut el cas Las cloacas de Interior, aquest documental d’allargassada campanya publicitària que finalment va emetre dimarts Sense ficció. Part de la campanya va consistir en anar repetint que cap televisió estatal va voler emetre’l. Un cop vist, vaig pensar que, vés a saber, potser aquesta negativa no va ser tant pel contingut polèmic i compromès –que potser sí- sinó per l’autèntica llauna que és. Si fa unes setmanes havies vist l’entrevista de Jordi Évole a Villarejo i havies estat una mica atent a les informacions diàries, el reportatge era pura repetició, massa llarg, una mica confús, no especialment interessant.
En tot això i molt més Nit i dia hi té camp per córrer i per explorar. Les visites de la Guàrdia Civil, el 3%, el Cas Palau, la impunitat, la mentida, el fangar, la merda remenada i pestilent... Mai s’acaba. Sempre rebrota la indignitat.