Els pares dels Jocs: anatomia d'una victòria històrica

Romà Cuyàs, Josep Lluís Vilaseca, Maria Teresa Samaranch i Josep Miquel Abad expliquen a NacióDigital les claus d'un esdeveniment en què Joan Antoni Samaranch va ser una figura determinant, al costat de Pasqual Maragall

per Pep Martí , 24 de juliol de 2017 a les 20:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Josep Lluís Vilaseca. Foto: Adrià Costa


Els Jocs del 92 van ser una gran història d'èxit. L'urbanista Jordi Borja deia en una entrevista recent a NacióDigital que "amb els Jocs, Barcelona va guanyar la Guerra Civil". Hi ha una ciutat abans i després de la cita olímpica. Allò va ser possible gràcies a un projecte ambiciós i ben dissenyat. Però també a les persones que ho van fer possible. Hi ha dues figures que destaquen en aquell projecte: el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, i l'alcalde Pasqual Maragall.   


Per sota d'ells, cal esmentar figures com Josep Miquel Abad, l'home del comitè organitzador (COOB'92); Romà Cuyàs, secretari d'Estat de l'Esport del govern espanyol i després vicepresident de la candidatura olímpica; o Josep Lluís Vilaseca, peça clau per facilitar la bona connexió amb la Generalitat. Aquest article és un tast de la intrahistòria dels Jocs a través d'aquests personatges: les reticències que hi va haver des de Madrid, el paper jugat per personatges ara oblidats, la importància de la batalla per fer del català llengua oficial del Jocs del 92, el paper de Joan Antoni Samaranch i els sentiments contradictoris que generava inicialment entre alguns dels principals organitzadors de la celebració olímpica.     

Samaranch, el pragmatisme com a ideologia


En una cosa coincideixen tots aquells que van tenir un paper, gran o petit, en l'aventura dels Jocs del 92: sense Samaranch no hi hagués hagut Jocs. Un fet tan cert com la contradicció que van viure molts dirigents provinents de l'esquerra antifranquista. Per tots ells, Samaranch havia estat un dels rostres del règim a Catalunya. Antic delegat nacional d'Esports de la dictadura i expresident de la Diputació de Barcelona, la Transició el va agafar amb el pas canviat.

Hàbil i amb olfacte, després de la mort de Franco no la va encertar. No va entrar a la UCD de Suárez i els seus intents de crear un partit propi no van quallar. El crit de "Samaranch, fot el camp!" proferit des de la plaça de Sant Jaume en algunes concentracions de l'oposició el va ofendre. Va demanar a Suárez l'ambaixada a Moscou, una petició que va sorprendre tothom. Des de la capital russa, però, va treballar per aconseguir els suports que li permetessin ser elegit president del COI. El vot del bloc soviètic era essencial. El 1980, Samaranch va ser elegit líder del moviment olímpic. El projecte d'uns Jocs per a Barcelona guanyava versemblança.      

 

Objectes de Joan Antoni Samaranch a l'exposició «25 anys de records. 25 anys de voluntaris» Foto: Adrià Costa


Per molts protagonistes de l'organització dels Jocs, que en la seva majoria militaven en els partits d'esquerra que governaven la ciutat, Samaranch va ser una sorpresa agradable. Josep Miquel Abad, que va ser conseller delegat del Comitè Organitzador COOB'92 i havia estat dirigent del PSUC, ho explica així a NacióDigital: "Sempre vaig intuir que la ideologia de fons d'en Joan Antoni Samaranch era el pragmatisme. Per això ens vam entendre en els aspectes fonamentals del projecte olímpic".

Samaranch va ser crucial per desbloquejar tensions i distanciaments entre l'Ajuntament i la Generalitat. En una reunió molt tensa entre el president Jordi Pujol, l'alcalde Maragall i el mateix president del COI, aquest va haver d'insistir en què totes les administracions anessin a l'una. Pujol va exigir que el català fos llengua oficial dels Jocs, juntament amb el francès, l'anglès i el castellà. "Fet!", va respondre Samaranch.

Maria Teresa Samaranch, filla de l'expresident del COI, expresidenta de la Federació Espanyola d'Esports de Gel, explica a NacióDigital que "el meu pare era molt reservat en relació a aquest tipus de reunions. Això sí, era molt pragmàtic a l'hora de tractar un tema important i sempre deia que mentre hi hagués una taula era possible una solució. En tot cas, va insistir reiteradament en la importància que tenia pel projecte que totes les administracions anessin a una".

Barcelona ha renunciat, de moment, als Jocs d'Hivern de 2022 i 2026. Barcelona pot tornar a ser seu olímpica? Maria Teresa Samaranch és molt clara en la seva resposta: "El que més valora el Comitè, i en els temps actuals encara més, és que la candidatura de qualsevol ciutat que aspiri a organitzar uns Jocs Olímpics, d’estiu o d’hivern, ha d'estar avalada pel suport unànime de totes les institucions, com va succeir en la candidatura del 1992. Si aquest suport existeix, Barcelona hi pot aspirar com el que més, però si aquest no existeix, és inviable".

Romà Cuyàs, l'estratega des del cor de l'Estat

Secretari d'Estat d'Esports entre 1982 i 1987, Romà Cuyàs guarda els secrets de bona part de la intrahistòria olímpica. Aquest antic atleta va ser secretari de la Federació Catalana d'Atletisme i conseller delegat d'Edicions 62. En ell es va fixar l'alcalde Narcís Serra quan li va demanar un estudi de factibilitat per estudiar si Barcelona podia assumir l'organització d'uns Jocs Olímpics. Cuyàs va acceptar amb dues condicions: no tenir despatx a l'Ajuntament i no cobrar. Volia analitzar en fred l'estat de la ciutat i no enganyar ni enganyar-se.

"Vaig poder formar un equip d'alt nivell -explica-, amb persones com Josep Maria Bricall, autor d'una prospectiva fiscal pels anys 1982-92, l'arquitecte Lluís Millet, Ernest Lluch i Joaquim de Nadal i Caparà. I cal esmentar una gran personalitat, clau, el secretari d'Esports de la Generalitat, Josep Lluís Vilaseca".

Cuyàs detalla les dificultats que va trobar en àmbits de l'Estat: "El govern d'UCD era molt reticent als Jocs de Barcelona i el nou executiu del PSOE no n'era entusiasta". Quan es va formar el primer govern de Felipe González, a finals de 1982, Cuyàs va ser nomenat secretari d'Estat d'Esports. "El primer que vaig haver d'encarar és un informe encarregat pel meu antecessor, Jesús Hermida, que desaconsellava la  candidatura de Barcelona... Em vaig negar a signar l'autorització de pagament. Valia tres milions de pessetes".
 

Representació de la Fura dels Baus als Jocs Oliímpics de Barcelona 92 Foto: Darius Koehli/La Fura dels Baus


Cuyàs va ser un puntal per les possibilitats de Barcelona, sempre amb el suport de dos ministres catalans del PSC, Serra i Lluch. Altres sectors del govern n'eren menys entusiastes, però també la sort va ajudar. En paraules de Cuyàs, "el nucli andalús entorn Felipe González es va abocar amb l'Expo de Sevilla, i això va fer que admetessin que s'havia d'apostar també per Barcelona, que va rebre entre 1986 i 1992 un bilió de pessetes, mig públic i mig privat". L'exsecretari d'Estat diu que "vam jugar fort la carta de dir que les infraestructures que calien pels Jocs eren igual de necessàries per la ciutat que si no haguéssim d'organitzar-los".

Cuyàs no volia sorpreses. Calia competir amb una candidatura tan potent com la de París, amb un estat com França al darrera, i amb un alcalde com Jacques Chirac. "Per això, vam descartar intentar competir per guanyar els Jocs d'hivern perquè hi havia el risc que ens els acabessin donant com a torna. Això va obligar a retirar les candidatures de Jaca i Granada, i apostar només per Barcelona". Tot té un preu i durant anys Cuyàs no es va poder atansar a Granada.  

Ferrer Salat i la casa de Leopoldo Rodés   

Moltes persones van jugar un paper determinant perquè els Jocs fossin un gran èxit. Cuyàs, que va ser el primer vicepresident de la Candidatura Olímpica, recorda Carles Ferrer Salat: "Va contribuir que Josep Vilarasau, el seu cosí, creés un fons per cobrir les despeses de la candidatura, en què cada empresa posava deu milions de pessetes, i que va sumar 800 milions, gràcies als quals el cost de la candidatura, incloent l'Oficina Olímpica, no tingués cap cost per a la ciutadania". Cuyàs també subratlla la transparència absoluta amb què va treballar l'Oficina Olímpica.

Leopoldo Rodés va ser una altra peça important en l'èxit dels Jocs. Va acollir a casa seva molts membres del Comitè Olímpic Internacional, més de 80, que visitaven Barcelona. Rodés i la seva dona, Isabel Vilà, d'una nissaga de la burgesia tèxtil, van demostrar la importància que té una bona xarxa de relacions públiques per coronar un projecte com aquell.   

Josep Lluís Vilaseca, el pont amb la Generalitat

El Govern de la Generalitat tenia un paper difícil en l'organització dels Jocs. El protagonisme d'uns Jocs és de les ciutats i això atorgava tota la iniciativa a l'Ajuntament de Barcelona. Amb la perspectiva del 92, la figura de Pasqual Maragall es reforçaria, i hi havia sectors de CiU que ho vivien malament.


L'any 1980, format el primer executiu de Jordi Pujol, Josep Lluís Vilaseca va assumir la secretaria general de l'Esport. El seu paper va ser crucial per assegurar el bon clima entre totes les institucions i, especialment, entre el consistori socialista i el Govern de CiU.

Vilaseca explica a NacióDigital que "hi havia sectors del partit que contemplaven amb neguit el protagonisme de Maragall". "Però jo tenia clar que els Jocs havien de ser un gran èxit. En una reunió amb el president Pujol, li vaig dir que si es tractava de fer algun tipus d'oposició a l'Ajuntament, jo no era la persona. Però Pujol em va dir que de cap manera, que els Jocs eren més importants que el partit i que havien de sortir bé", explica Vilaseca.

Josep Lluís Vilaseca va representar la Generalitat en el comitè organitzador, el COOB'92, i és elogiat pels membres de totes les institucions implicades en l'organització. La seva entesa amb Josep Miquel Abad va ser determinant per desfer tots els possibles entrebancs que es van poder originar. Un moment important va ser la decisió que els Jocs tinguessin quatre llengües oficials: "Havia passat algun cop, per exemple a Hèlsinki, on a més del francès i l'anglès, van ser idiomes oficials el finès i el suec, per la minoria sueca". Per Vilaseca, "que el català fos llengua oficial va ser una manera clara de recordar que Barcelona era la capital de Catalunya".

L'exsecretari general de l'Esport recorda que només 23 ciutats han pogut acollir uns Jocs, de 600 ciutats al món que ho podrien fer. I afegeix: "I algunes de molt a prop no ho han aconseguit". Madrid serà ciutat olímpica? "Pot ser, però ja ho ha intentat tres cops i no crec que ho sigui en els propers quinze anys".   

Josep Miquel Abad, l'organitzador

Un dels noms més destacats per assolir l'èxit dels Jocs va ser Josep Miquel Abad, conseller delegat del Comitè Organitzador de Barcelona 92 (COOB'92), és a dir, la peça clau de la maquinària dels Jocs. Jove militant del PSUC, va ser candidat d'aquest partit a l'Ajuntament de Barcelona en les primeres municipals democràtiques, el 1979. Després va ser director general de la Fira, des d'on el van cridar per pilotar el COOB'92.

En declaracions a NacióDigital, Abad explica les claus d'un model organitzador que va ser determinant per l'èxit: "Idees clares, equip de primer nivell personal i professional, entrega absoluta al projecte, honestedat, inqüestionable capacitat de sacrifici fins a límits insospitats, saber que és el treball incansable del dia a dia el que permet arribar amb èxit al final, treballar per la pròpia autoestima i perquè és el teu deure i no perquè t'ho agraeixin...".

Amb la perspectiva d'aquests 25 anys, Abad evita la nostàlgia: "Crec que la ciutat només ha de ser continuadora de l'esperit integrador que va animar multitudinàriament aquell moment. En la resta, ha ser innovadora i creativa de la seva pròpia realitat present, incrementant els valors rebuts i mirant al futur, no al passat". Tampoc considera que la ciutat necessiti de grans esdeveniments com aquell per renovar-se: "Més aviat crec que és imprescindible administrar bé i desenvolupar amb imaginació i sentit comú el que tenim a les mans, que és moltíssim".

Sobre l'acte del dia 25 de juliol, tan sols espera "que sigui prou evocador d'aquell sentiment col·lectiu tan extraordinari. Crec que la gent és el que espera, no un espectacle artificiós".
 

Representació de la Fura dels Baus als Jocs Oliímpics de Barcelona 92 Foto: Darius Koehli/La Fura dels Baus

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació