19
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
20
de juliol
a les
6:34h
El destí ha introduït dosis de tragèdia política italiana a l'escàndol de corrupció de Bankia. Amb la seva mort violenta, Miguel Blesa ha italianitzat l'escena política espanyola i ha engegat un tret que ha ressonat molt a prop de l'expresident Aznar. Per molt forçat i diferents que siguin els casos, aquests dies es recordaran les morts de banquers com Roberto Calvi, trobat penjat a Londres (al pont dels Frares Negres) i Michelle Sindona, enverinat a la presó.
Nascut a Linares, província de Jaén, el 1947, Miguel Blesa s'ha trobat amb la mort a Villanueva del Rey, Còrdova, on estava participant en una cacera, que és l'activitat social que simbolitza la diversió d'un sector de les elits espanyoles.
Blesa va ser condemnat a sis anys de presó per apropiació indeguda en el cas de les "targetes black" i la Fiscalia Anticorrupció va demanar presó eludible sota fiança, però l'Audiència Nacional va decidir no adoptar mesures cautelars fins que la sentència fos ferma. Blesa la va recórrer, com també ho va fer Rodrigo Rato, un altre dels condemnats, expresident de Bankia.
Company d'oposició de José María Aznar
Miguel Blesa va guanyar les oposicions a inspector d'Hisenda i va començar a pujar els esglaons dels quadres mitjans de l'administració. Però el que li va donar l'impuls cap a les altes esferes va ser la seva amistat amb un joveníssim José María Aznar, amb qui havia preparat les oposicions. A mesura que Aznar coronava la seva carrera política, també s'enriquia el currículum de Blesa, que el 1993 entra al consell de Caja Madrid. S'estava ja en vigílies de l'hegemonia del PP a la comunitat de Madrid i el 1996 l'amic d'Aznar es feia amb la presidència de l'entitat.
A més de l'amistat personal amb l'aleshores president del govern i líder del PP, Blesa va establir també una bona relació amb Alberto Ruiz Gallardón, en aquell moment president de la comunitat de Madrid. D'aquí brollaria una relació més complicada amb la nova estrella del PP madrileny, Esperanza Aguirre.
No tenia el perfil més adequat per dirigir una entitat de crèdit, però disposava de padrins. El control de Caja Madrid li va obrir les portes per reforçar el seu poder sobre les entitats participades, com Bankia. L'èxit social va fer aviat de Blesa un dels omnipresents en institucions culturals i acadèmiques. Va ser membre dels consells d'Endesa, de Telemadrid, va ser rebut amb tots els honors en el patronat del Museu Thyssen. La Reial Acadèmia de la Història el va guarnir amb la seva medalla d'or.
El xoc amb Esperanza Aguirre
A partir del 2013, la justícia va començar a interessar-se per aspectes de la seva gestió (la venda de preferents, els crèdits al Grup Marsans...) fins que el cas de les "targetes black" li va esclatar de ple. Però paradoxalment, els problemes no li van venir pas per la seva controvertida gestió al capdavant de Caja Madrid, sinó abans, arran de la guerra fratricida que va esclatar en el si del PP madrileny entre els partidaris de Ruiz Gallardón, encerclat a l'alcaldia, i la presidenta Esperanza Aguirre, que tenia el control de l'organització del partit.
Aguirre volia tot el poder i això volia dir fer-se també amb el control de Caja Madrid. Blesa, amic del seu rival Ruiz Gallardón, li feia nosa. Aznar, el seu protector, ja no era a La Moncloa i Aguirre tenia un candidat, Ignacio González, en aquests moments a la presó i esquitxat pel cas Lezo i l'escàndol del Canal Isabel II. La batalla que es va produir per apartar Blesa va ser políticament cruenta. La lideresa fins i tot va canviar la llei per capgirar els estatuts de l'entitat. Finalment, el 2010 va haver d'intervenir Mariano Rajoy, que encara no era president del govern espanyol, per trobar una solució salomònica: Blesa va abandonar Caja Madrid, però Ignacio González no seria el substitut, sinó que al capdavant de l'entitat s'hi posaria Rodrigo Rato.
Miguel Blesa ha estat un dels rostres de l'excés de les altes finances. Va fer créixer Caja Madrid, però de manera desbocada, com va demostrar el final abrupte de Bankia, on s'havien fusionat l'entitat madrilenya i cinc més. Va acabar com el rosari de l'aurora.
L'èxit, quan és desmesurat, és difícil de superar. Segurament, Blesa no estava preparat per la pressió que li va caure a sobre. I encara menys per afrontar el buit que envolta els ahir totpoderosos. El "nouriquisme" no sol ser el millor acompanyant pels caiguts en desgràcia, protagonistes d'una pel·lícula que comença amb un èxit fulgurant i conclou, a vegades, de forma tràgica.
Nascut a Linares, província de Jaén, el 1947, Miguel Blesa s'ha trobat amb la mort a Villanueva del Rey, Còrdova, on estava participant en una cacera, que és l'activitat social que simbolitza la diversió d'un sector de les elits espanyoles.
Blesa va ser condemnat a sis anys de presó per apropiació indeguda en el cas de les "targetes black" i la Fiscalia Anticorrupció va demanar presó eludible sota fiança, però l'Audiència Nacional va decidir no adoptar mesures cautelars fins que la sentència fos ferma. Blesa la va recórrer, com també ho va fer Rodrigo Rato, un altre dels condemnats, expresident de Bankia.
Company d'oposició de José María Aznar
Miguel Blesa va guanyar les oposicions a inspector d'Hisenda i va començar a pujar els esglaons dels quadres mitjans de l'administració. Però el que li va donar l'impuls cap a les altes esferes va ser la seva amistat amb un joveníssim José María Aznar, amb qui havia preparat les oposicions. A mesura que Aznar coronava la seva carrera política, també s'enriquia el currículum de Blesa, que el 1993 entra al consell de Caja Madrid. S'estava ja en vigílies de l'hegemonia del PP a la comunitat de Madrid i el 1996 l'amic d'Aznar es feia amb la presidència de l'entitat.
A més de l'amistat personal amb l'aleshores president del govern i líder del PP, Blesa va establir també una bona relació amb Alberto Ruiz Gallardón, en aquell moment president de la comunitat de Madrid. D'aquí brollaria una relació més complicada amb la nova estrella del PP madrileny, Esperanza Aguirre.
No tenia el perfil més adequat per dirigir una entitat de crèdit, però disposava de padrins. El control de Caja Madrid li va obrir les portes per reforçar el seu poder sobre les entitats participades, com Bankia. L'èxit social va fer aviat de Blesa un dels omnipresents en institucions culturals i acadèmiques. Va ser membre dels consells d'Endesa, de Telemadrid, va ser rebut amb tots els honors en el patronat del Museu Thyssen. La Reial Acadèmia de la Història el va guarnir amb la seva medalla d'or.
El xoc amb Esperanza Aguirre
A partir del 2013, la justícia va començar a interessar-se per aspectes de la seva gestió (la venda de preferents, els crèdits al Grup Marsans...) fins que el cas de les "targetes black" li va esclatar de ple. Però paradoxalment, els problemes no li van venir pas per la seva controvertida gestió al capdavant de Caja Madrid, sinó abans, arran de la guerra fratricida que va esclatar en el si del PP madrileny entre els partidaris de Ruiz Gallardón, encerclat a l'alcaldia, i la presidenta Esperanza Aguirre, que tenia el control de l'organització del partit.
Aguirre volia tot el poder i això volia dir fer-se també amb el control de Caja Madrid. Blesa, amic del seu rival Ruiz Gallardón, li feia nosa. Aznar, el seu protector, ja no era a La Moncloa i Aguirre tenia un candidat, Ignacio González, en aquests moments a la presó i esquitxat pel cas Lezo i l'escàndol del Canal Isabel II. La batalla que es va produir per apartar Blesa va ser políticament cruenta. La lideresa fins i tot va canviar la llei per capgirar els estatuts de l'entitat. Finalment, el 2010 va haver d'intervenir Mariano Rajoy, que encara no era president del govern espanyol, per trobar una solució salomònica: Blesa va abandonar Caja Madrid, però Ignacio González no seria el substitut, sinó que al capdavant de l'entitat s'hi posaria Rodrigo Rato.
Miguel Blesa ha estat un dels rostres de l'excés de les altes finances. Va fer créixer Caja Madrid, però de manera desbocada, com va demostrar el final abrupte de Bankia, on s'havien fusionat l'entitat madrilenya i cinc més. Va acabar com el rosari de l'aurora.
L'èxit, quan és desmesurat, és difícil de superar. Segurament, Blesa no estava preparat per la pressió que li va caure a sobre. I encara menys per afrontar el buit que envolta els ahir totpoderosos. El "nouriquisme" no sol ser el millor acompanyant pels caiguts en desgràcia, protagonistes d'una pel·lícula que comença amb un èxit fulgurant i conclou, a vegades, de forma tràgica.