Un estiu que ho va canviar tot: la transformació de Barcelona, en xifres

La fletxa de Rebollo va encendre el peveter i l'Estadi Lluís Companys va vibrar des de la foscor. La flama olímpica va il·luminar la nit d'una ciutat rejovenida, optimista i esperançada. Els Jocs Olímpics de Barcelona començaven aquell 25 de juliol de 1992, ara fa just 25 anys. La cerimònia inaugural ha quedat gravada a la memòria dels barcelonins per la seva majestuositat i repercussió internacional. L'esdeveniment esportiu més important del planeta va suposar una injecció de moral per a la ciutat i va obrir les portes d'una transformació urbanística, econòmica i social sense precedents. Els Jocs van esdevenir un catalitzador que va accelerar el creixement de Barcelona a pràcticament tots els nivells. Tres lustres després, però, els efectes secundaris d'aquella gesta han començat a fer-se visibles en l'epidermis urbana.

La Barcelona Olímpica de 1992 tenia 1.630.000 habitants, gairebé 25.000 més que actualment. Des de la dècada dels 80, la ciutat ha anat perdent població. Els Jocs no van poder congelar la davallada demogràfica i l'any 2000 la capital va tocar fons amb encara no un milió i mig d'habitants. A partir del 2006, la tendència va fer un tomb i ara hi ha censats 1.608.000 veïns. Avui, doncs, la ciutat és una mica més petita a nivell demogràfic, però ha crescut en la resta d'esferes. En l'econòmica, per exemple, les xifres somriuen com mai: els barcelonins tenen ara una renda per càpita de 19.775 euros, el doble que el 1992. Ara bé, les desigualtats entre barris i districtes persisteixen, amb Trinitat Nova i Pedralbes als pols.

Que la renda disponible de cadascun dels veïns sigui més elevada no implica, tanmateix, que hagi augmentat en la mateixa proporció el poder adquisitiu dels ciutadans. La inflació, que es mesura a través de l'IPC, ha augmentat un 88% en els darrers 25 anys. El cost de la vida, per tant, s'ha disparat. Avui, comprar un cafè a Barcelona, fer un menú de migdia a l'Esquerra de l'Eixample, omplir el dipòsit del cotxe o anar al cinema és molt més car que el 1992. L'entrada en vigor de l'euro l'any 2001 hi ha tingut molt més a veure que no pas els Jocs Olímpics, perquè va contribuir a inflar els preus. Ara bé, la pressió turística també ha jugat un paper fonamental en l'encariment del cost de la vida -especialment en relació a l'habitatge- en una ciutat on el terme gentrificació s'ha convertit en una paraula d'ús popular.El "boom" turístic

En la majoria dels casos, els preus de productes de consum bàsic, com la llet o el pa, s'han duplicat. Si es converteixen les tarifes de pessetes a euros i es té en compte la inflació acumulada, l'increment general supera el 100%. La renda, doncs, s'ha duplicat, però el cost de la vida també. L'excepció són els productes tecnològics. El 2017, comprar un ordinador, un telèfon mòbil o un televisor resulta més barat que fa 25 anys perquè el que llavors eren aparells gairebé elitistes ara són de consum habitual. N'ha augmentat la producció i s'han reduït costos. A l'altre extrem hi ha el preu de l'habitatge: el cost del lloguer s'ha duplicat en aquests 25 anys. De fet, les últimes dades assenyalen que llogar un pis a Barcelona ara és més car que el 2007, en el punt més alt de la bombolla immobiliària.

El procés d'encariment de l'habitatge a la ciutat no és aliè al boom turístic que viu des del 1992. Els Jocs van esdevenir un autèntic aparador per a una capital europea que havia decidit posar-se guapa, i el reclam va funcionar a la perfecció. Barcelona acull ara cinc vegades més turistes que el 1991, l'any abans de la celebració dels Jocs. Llavors, van visitar la ciutat encara no 1,8 milions de persones. Un 80% dels viatjants ho feia per negocis i no pas per oci o diversió, segons les enquestes de la Diputació de Barcelona. Ara les xifres són oposades: dels més de 8,3 milions de visitants registrats el 2016, un 85% eren turistes i un 10% executius o comercials que es desplaçaven a la ciutat comtal per alguna qüestió relacionada amb la feina.

El sector hoteler es frega les mans. L'oferta d'allotjament s'ha multiplicat per quatre des de 1992. El 2014, a la ciutat hi havia 420 hotels preparats per acollir fins a 75.000 persones diàriament. El 1990, la xifra d'establiments era molt inferior (118) i la infraestructura hotelera només podia gestionar la presència d'uns 18.000 visitants. Llavors, els apartaments turístics eren anecdòtics. Ara n'hi ha prop de 10.000 si només es tenen en compte els que tenen llicència i gairebé 18.000 si també se sumen els irregulars, que operen sense disposar-ne. L'increment d'aquesta oferta paral·lela als hotels tradicionals ha anat acompanyada d'un augment del número de places en residències, hostals i pensions.

L'aeroport del Prat també ha multiplicat el nombre de passatgers que trepitgen alguna de les seves terminals. L'any passat la xifra va augmentar un 11% respecte el 2015 i va assolir la cota més alta de la història, amb 44.154.000 persones. El 1992, tot i l'impacte dels Jocs, el trànsit de passatgers no va arribar als 10,2 milions. En aquest camp, la cirereta del pastís la posa el Port de Barcelona: el 1990 rebia 115.000 creuristes, mentre que el 2016 en van ser 2.681.000. L'esdeveniment va suposar un autèntic revulsiu per al Port, ja que, vuit anys després dels Jocs, el nombre de visitants que arribaven a Barcelona a bord d'un creuer ja era cinc vegades superior a la mateixa xifra del 1990. De fet, durant les quatre setmanes de competició, 15 vaixells van atracar al Port per convertir-se en hotels flotants i suplir el dèficit d'establiments que llavors patia la ciutat.
 
La millora de la mobilitat

La transformació urbanística de la ciutat va ser una altra de les cares dels Jocs. L'obertura de les rondes, l'anella urbana de 35 quilòmetres que va descongestionar el centre de Barcelona, va revolucionar la circulació. Al mateix temps, però, també es va potenciar el transport públic. El 1992, a la capital catalana, hi havia 71 quilòmetres de vies de metro i 99 estacions. Ara, de quilòmetres ja n'hi ha 119 i de parades, 156. De fet, mesos abans dels Jocs, TMB va inaugurar el tram entre Santa Coloma i Fondo de la L1. Tot i les millores, el nombre de passatgers va baixar un 2'3% el 1992. Fonts de l'empresa de transports metropolitans atribueixen el descens a la desacceleració econòmica i a l'obertura de les rondes.

Llavors, viatjar en metro o autobús era més barat però menys pràctic. Les tarifes magnètiques integrades, com ara la T-10, encara no existien. La majoria de passatgers portaven targetes multiviatge com la T-1 o, senzillament, un bitllet d'un sol ús. La T-1 costava 510 pessetes, poc més de tres euros, i un sol viatge en bus o metro encara no 50 cèntims. A més, el 1992 es va posar en marxa una tarifa excepcional pensada pels visitants que volien seguir els Jocs i fer turisme per la ciutat. La van batejar com el "bitllet olímpic" i combinava els serveis de TMB i de Ferrocarrils de la Generalitat. Segons l'empresa de transports metropolitans, se'n van vendre més de tres milions.
 
L'augment de preus s'ha notat menys en el cas dels taxis. El cost de la baixada de bandera ara està situat entre els 2,10 euros i els 2,30, en funció de la tarifa. El 1992, en canvi, costava 250 pessetes, un euro i mig, aproximadament. Llavors, a Barcelona hi circulaven gairebé 11.000 taxis. Anys després, però, l'ajuntament va impulsar un procés d'amortització de les llicències per reduir el nombre de vehicles, que ara es mantenen a l'entorn dels 10.500. Menys taxis, doncs, però lleugerament més cars.

L'esport, en creixement

L'impacte dels Jocs Olímpics va anar més enllà de l'urbanisme, el transport públic o la revitalització de determinats sectors econòmics. També va tenir repercussions socials i va incidir directament en els hàbits dels veïns de la ciutat. Acollir l'esdeveniment esportiu més gran del planeta va posar en valor les bondats de practicar exercici físic. De fet, Espanya va fer llavors el rècord absolut de medalles d'or. El 1991, abans dels Jocs Olímpics, un 33% dels barcelonins asseguraven fer esport de manera regular (almenys dues vegades per setmana). Tot just cinc anys després, amb els Jocs encara frescos en l'imaginari popular, el percentatge havia augmentat gairebé 10 punts, fins al 42%.

Aquest fenomen, però, no es va traduir en una mutiplicació de l'oferta esportiva de la ciutat. De fet, els Jocs Olímpics van ser el context perfecte perquè l'ajuntament de Barcelona redimensionés el teixit d'entitats i clubs. "Es va engegar un procés de racionalització i unificació", explica el comissionat d'Esports del consistori, David Escudé. L'Atlètic i el Barceloneta, per exemple, es van fusionar per convertir-se en el conegut Atlètic Barceloneta. Tot plegat va tenir una repercussió limitada: si el 1991 hi havia 1.121 clubs registrats, el 1998 n'eren 1.027.