Xavier Bru de Sala: «Els fills de Pujol van passar per on ell els deia, ell era el cap»

Xavier Bru de Sala (1952) ha viscut la cultura des de dues trinxeres: la creació i la gestió política. Poeta i dramaturg, traductor del Cyrano de Bergerac i del llibret del Mar i cel de Guimerà dut a escena per Dagoll Dagom, ha estat director general de Promoció Cultural (1988-91), president efímer del CONCA (2009, que va abandonar quan va considerar que l'organisme era una "falsificació"), i comissari de l'Any Espriu.

Militant del PSAN en la seva joventut, el radicalisme pretèrit està força arrebossat de pragmatisme, però preserva un nervi crític que l'ha fet a vegades incontrolable. Assegura que pensa votar l'1 d'octubre, que veu com l'única manera de superar l'statu quo. Brillant i viperí, repassa aspectes de la política i la cultura, i explica que li agradaria culminar una trilogia de ficció sobre la persecució de Verdaguer, l'actitud de Joan Maragall i el fracàs de Cambó, derrotat per poetes com Carner. Moments històrics en què els poetes tenien capacitat de dir "no" al poder establert.     

- Pensa votar l'1 d'octubre?

- Home, només faltaria. I penso votar que "sí". Ni cap mena de dubte ni cap altre remei.

- Per què cap altre remei?

- L'objectiu no és només ni exactament la independència, sinó deixar d'estar sota per estar al costat. Aquest és el propòsit que crec que compartim molts catalans i no tirarà endavant sense anar-hi i votar que sí. No anar-hi ni votar que "sí" és estar a favor de continuar estant a sota. Encara que s'estigui en contra de la independència. Si estàs en contra de l'statu quo, siguis independentista o no, has d'optar pel "sí". I vol dir que aquest "sí" no representa exactament la independència al cap de dos dies. Hi ha una altra manera de dir-ho: si vols tercera via, vota "sí". Si l'independentisme no és prou fort com per sacsejar l'Estat, aleshores statu quo. Cap partidari de la tercera via pot dir que aconseguirà alguna cosa si l'independentisme s'estanca o recula. L'oferta alternativa ara mateix és zero. I l'independentisme ha de veure incrementada la seva força, encara que fos per aconseguir una oferta alternativa. Això és d'una lògica cartesiana que no admet rèplica. Altra cosa és que hi hagi qui vol dissimular la seva opció de continuar estant a sota.    
 
- Passi el que passi l'1-O, creu que la Catalunya autonomista ha mort?

- No. Això no es pot dir. Cal preveure tots els escenaris, també els pitjors o els que no ens agraden. I, fins i tot, en aquest cas, que veig cada dia menys probable, ens trobaríem amb aquell escenari del film de Gillo Pontecorvo, La batalla d'Alger, que explica una victòria rotunda dels francesos contra els algerians, i com pocs anys després, Algèria és independent. En el cas que això no anés gens bé, i ens quedéssim com estem, o pitjor, voldria dir que no hi ha majoria encara. Allò de "¡a por ellos, que Mas es maricón!" no es produirà.   

"Aquest cop, la mesocràcia catalana, que és la protagonista, no s'arronsarà"

- Té clar que el país no s'arronsarà.

- Aquest cop la mesocràcia catalana, que és la protagonista, no s'arronsarà. A banda que això històricament no ha estat així. Catalunya ha plantat cara moltes vegades. Es va veure a la Guerra de Successió, a la Guerra de la Independència, es va veure amb Lluís Companys forçant un moment de ruptura. Sempre que hi h hagut possibilitats Catalunya ha plantat cara. El que passa és que ara l'Estat no té butlla per reprimir com en el passat i per això estan espantats. Aquesta és una diferència principal.

- Creu que l'Estat té por?

- Jo crec que sí. És important en aquest cas la teoria del partisà de Carl Schmitt, que explica com Napoleó envaeix Alemany i Beethoven li compon una simfonia, L'Heroica. Envaeix Espanya i hi ha una revolta popular, i apareixen les guerrilles. I Napoleó portava les lleis noves, la modernitat. Però xoca amb la determinació de la gent, amb un problema de convenciment. En la fase actual del procés, aquí hi ha més partisans que cagadubtes. El partisà pot anar d'uniforme o no, pot tenir lleis a favor o en contra, però l'única cosa que un partisà no improvisa és la determinació, que és molt difícil de combatre.
    

"En l'actual fase del procés, hi ha més partisans que cagadubtes. I l'única cosa que un partisà no improvisa és la determinació"

- És molt suposar, però si es trobés en el lloc de Rajoy, què faria?

- Plegar. Reconèixer que m'he equivocat, que es formi un govern ampli, o de concentració, i que negociï amb Catalunya. Això crec que seria el millor per a Espanya i el risc d'independència disminuiria. Com a la guerra de Cuba. Si haguessin volgut impedir-ho (en aquest cas els industrials catalans també eren contraris a la seva independència), haguessin hagut d'enviar un diplomàtic a negociar amb els Estats Units, en lloc d'enviar un diplomàtic a negociar, van enviar l'almirall Cervera a morir per res. I després demanar posar la situació a zero, però canviant d'interlocutor. Qui creu en Rajoy com a interlocutor de res?

- En què s'assembla el Xavier Bru de Sala d'ara d'aquell jove militant del PSAN que es definia com a marxista-leninista?

- Deia que ho era. Era independentista, això sí. Però hi va haver un temps en què si deies que només eres marxista, estaves al costat de la burgesia i el capitalisme. Per ser d'esquerres, t'havies de declarar marxista-leninista.

Xavier Bru de Sala. Foto: Adrià Costa

- El procés l'ha fet més independentista?

- No. Per mi, si jo pogués triar, defensaria una confederació com no n'hi ha cap. Amb tribunal de cassació que fos l'última instància a Catalunya abans de la jurisdicció europea. Això seria molt diferent a la independència? No, però potser estalviaríem amargors. Però no tenim res més que el que tenim ara.

- És iberista?

- Jo sóc, i cada vegada més, deixeble de Joan Maragall. És qui ha vist més clar el que és i el que ha de ser Catalunya. Només amb dos poemes, l'Himne ibèric, i l'Oda a Espanya, ja ho diu tot. I amb els seus articles, la seva relació amb Unamuno, la seva actitud durant la Setmana Tràgica, quan demana l'indult per a Ferrer i Guàrdia i Prat de la Riba el censura. I quan després volen enfonsar Prat de la Riba, tot i que l'ha censurat, Maragall organitza una campanya d'homenatge. Prat de la Riba escriu La Nacionalitat catalana assessorat per Josep Pijoan, el jove deixeble de Maragall. Però a diferència de Maragall, Pijoan creu que el país no té remei i Maragall creu que no hi ha més remei que intentar-ho. I Espriu, per mi, no és res més que un epígon de Maragall.

- N'hi va parlar amb Espriu de Maragall?

- Mai me'n va parlar d'això. I mira que en vaig parlar d'hores amb Espriu. Què és si no ser un epígon de Maragall dir que "m'agradaria allunyar-me'n, nord enllà"... però em quedaré aquí. 

"Sense el cinisme, només amb l'ètica, els catalans no ens n'haguéssim sortit. Sense cinisme, no hi hagués hagut Jocs Olímpics. Samaranch era bàsicament un cínic"

- Continua pensant que els catalans es mouen entre el cinisme de Josep Pla i l'ètica d'Espriu?

- Sí. Espriu és el Maragall desenvolupat. Ara, diria que sense el cinisme, només amb l'ètica, no ens n'haguéssim sortit. Per exemple, sense el cinisme no hi hauria Jocs Olímpics. Samaranch què era? No crec que fos un feixista. Era bàsicament un cínic, un home que s'aprofitava del poder per pujar, fos quin fos el poder. Però quan va tenir l'oportunitat, va escombrar cap a casa.    

- L'actual moment és més d'Espriu que de Pla?

- Jo crec que ara torna a dominar Espriu. Ara els planians són obligats, són els cortesans de la capital, els servidors. Però molts actuen així perquè estan atrapats.

- Dirigeix el seminari Sintonías culturales, a Blanquerna de Madrid, que analitza la relació de les cultures espanyola i catalana al llarg de set segles. Com valora el paper dels intel·lectuals espanyols davant la situació a Catalunya?

- Jo crec que van a remolc dels esdeveniments. A Madrid no hi ha cap diari d'esquerres on puguis escriure, o que pugui fer de portaveu de les posicions de Podem en el camp territorial. Molts dels qui es queixen que a Catalunya hi ha un ambient aclaparador haurien de mirar el que passa a Madrid, on si vols expressar qualsevol discrepància has de fer un blog. Trobo a faltar que algú digui: "S'equivoquen". Això també va passar durant la guerra de Cuba.

- Se sent decebut amb els pensadors espanyols respecte a Catalunya?

- Jo crec que no poden. No tenen espai. D'altra banda, la interrelació cultural entre Madrid i Catalunya no es modificarà gaire després del procés. Continuarem anant i venint. Aquí continuarem comprant llibres dels autors castellans. Allí potser en compraran alguns més dels autors catalans.

Xavier Bru de Sala. Foto: Adrià Costa

- S'ha mostrat crític amb el pujolisme, però també hi va col·laborar. Va ser director general de Promoció Cultural. Quina petjada creu que ha deixat?

- Es fa difícil separar l'obra de l'engany moral. Això és com si Moisès, que és el personatge històric preferit de Pujol, després de trencar les taules de la llei sobre el vedell d'or i dir al poble jueu que havia de tornar al recte camí, d'amagat a la tenda hagués adorat el seu vedell d'or particular. Si l'haguessin descobert, no hi hauria hagut ni judaisme ni bíblies. Per tant, el cop moral al catalanisme com a moviment que incorpora un desig de millora social i de justícia és increïble. Ell volia ser dels d'Espriu, però en privat no ho era. Per sobre de tot, Pujol passarà a la història com qui va apunyalar moralment el catalanisme. Ell, no els seus fills.

- Hi ha la interpretació que els seus fills van actuar al marge, que el president Pujol té un complex de no haver estat prou abocat als fills...

- No, no. Els seus fills van passar per on ell passava. Per on ell els deia que passessin. Segur. Era el cap. No sóc qui per dir més. El que adorava el vedell d'or és ell. Amb la col·laboració requerida. Dit això, és evident que l'obra de govern consolida unes estructures de poder en els mitjans públics, a l'escola, als mossos, sense les quals estaríem pitjor.

"Tots els polítics des del pujolisme han sentit animadversió per l'esperit català agosarat que ve de Llull"

- Una aposta decidida per la cultura, més enllà de la retòrica, continua sent una mancança del discurs polític?

-En cultura, zero. Tots els polítics des dels anys del pujolisme han tingut animadversió envers la tradició de l'esperit català agosarat que ve de Ramon Llull. Això ve dels anys de Pujol però s'ha encomanat als governants que han vingut després.

- I això per què?

- Perquè es parteix de la base que el poder polític és feble i, per tant, la cultura ha d'estar domesticada, arraconada. Fixa't que tots els grups generacionals, començant pel del Mall i passant pels Imparables, des del món de la cultura intenten incidir en la societat, amb les idees que siguin, sortir del terreny de la cultura per orientar la societat, tots han fracassat. Si no té pes la cultura, la política té butlla per fer moltes coses que, si no, no faria. Hi ha hagut casos que són molt metafòrics. Per exemple, Pujol es va oposar al llançament de la fletxa per Antonio Rebollo en la inauguració dels Jocs, que volia simbolitzar l'esperit rebel català. Jo algun dia explicaré aquesta batalla.

"Pujol es va oposar al llançament de la fletxa per Rebollo en la inauguració dels Jocs"

- Comenci ara...

- Jo era l'encarregat per part de la Generalitat de carregar-me aquesta part de l'acte inaugural, i no ho vaig fer. Pujol volia que hi hagués un atleta pujant les escales portant la torxa, com s'havia fet sempre.
 
- Va presidir el CoNCA [Consell Nacional de la Cultura i de les Arts] l'any 2009, però la va abandonar al cap d'uns mesos. Què va passar? Per què va renunciar?

- Haurien d'haver plegat tots. Vaig renunciar perquè el CoNCA era una falsificació, una simulació de l'Arts Council britànic o d'organismes similars. El projecte originar dissenyat per Bricall estava molt bé, però d'aquí a la realitat...

- Aquesta desvirtuació com es va materialitzar?

- Es va adscriure el CoNCA al departament de Cultura. Va néixer sense autonomia real i sense pressupostos. El president Montilla, que és el que em va nomenar, li va dir a un amic meu: "Ja sabrà estar al prestatge?". Doncs la va encertar perquè no em vaig conformar. És aquesta visió de dir: sóc conseller però tinc tan poc poder que només falta que el reparteixi. No deuen haver llegit Tocqueville quan escriu que el secret dels nord-americans és que escampen el poder. Éparpiller le pouvoir, escampar com el blat de moro amb les gallines, i això és el futur. El poder no es dissol, s'escampa, creant tants organismes com convingui. És el contrari del que fa Espanya, que és concentrar-ho.

-Que és el model borbònic francès.

-Però no pas el republicà, el de L'esperit de les lleis.

-Com és que va elogiar el model de gestió del Palau de la Música del temps de Fèlix Millet?

-I encara l'elogio. Si Pujol no hagués robat, tot el que va fer a l'escola, o amb els mossos, estava molt bé. Doncs el Millet igual. Que l'han tocat el model? No gens. Podia estar millor. D'acord. Però no tindríem el Petit Palau. Si ell no hagués estat un cínic, o pactat amb l'Aznar, no hi hauria Petit Palau. El problema del Palau no és el model.

-Quin és el problema?

-Home, si resulta que tot això era una pantalla per robar, els lladres a la cangrí. Però el model, no he escoltat ningú qüestionant-lo. Jo ara el criticaria i el canviaria, però més de cara al futur. De cara a retornar el poder a l'Orfeó Català. Abans el Palau era de la gent i ara és dels rics. D'acord. Doncs, canviem-ho. Però el Palau, tal com s'està portant, és obra del Millet. Com TV3 és obra de Pujol.   

-A més de poeta, vostè ha destacat com a dramaturg. Com veu -polítics a banda- l'estat de la creació escènica? Fa anys, va advertir del risc d'un excés d'institucionalització, amb el TNC i la Ciutat del Teatre, que podia afeblir les sales privades. Aquest risc el veu superat?

-Sí, en general sí. A poc a poc, la ficció catalana torna a parlar de la realitat. Especialment el teatre, però també la novel·la, l'audiovisual, estan parlant de nosaltres, no d'un món imaginari. Durant un temps, les telesèries catalanes parlaven d'uns tipus i unes històries que no tenien res a veure amb la vida real. Et preguntaves: hi ha algun personatge que jo reconegui?

Xavier Bru de Sala. Foto: Adrià Costa

-Quan va començar a canviar això?

-Va fer molt la producció de moltes de les sales petites, com la Beckett. I després les sales de Focus, el Lliure i el Nacional. Els clàssics, sigui la tragèdia grega o Shakespeare, s'han de portar a l'actualitat.

"Xavier Albertí ho està fent molt bé al TNC. Queda enrere l'herència autista de Sergi Belbel"

-La programació del TNC li sembla acurada?

-Sí. Xavier Albertí ho està fent molt bé al TNC. Ha quedat enrere l'herència autista de Sergi Belbel. Hi ha tot una escola feta per Belbel i Benet i Jornet. Sembla mentida perquè Benet i Jornet venia del realisme i després se'n va anar a TV3, i va trair els seus principis. I Belbel va fer això al Nacional. La feina d'Albertí ha estat de titans perquè això si ho fas de cop, perds públic. Ha fet molt bons Shakespeare. El Somni d'una nit d'estiu de fa dues temporades ja era una versió gens edulcorada. I el darrer, el Ricard III amb Lluís Homar, és esplèndid, molt ben traslladat. Està portant el públic cap aquí. Esperem que al final sigui la gent la que torni a creure en la cultura.

-Què li agradaria coronar com a projecte cultural?

-Ja no.

-Home... Algun cop ha comentat que li atrauria engegar alguna cosa sobre Verdaguer.

-Bé, aixo sí. A mi m'agradaria fer una trilogia de ficció que porto pensant de fa anys i que expliqués la persecució de Verdaguer, el paper de Joan Maragall i la defenestració de Cambó per Josep Carner i Guerau de Liost (Bofill i Mates). És a dir, tres poetes incidint i canviant la vida pública i la percepció que tenen els catalans de si mateixos. Amb ells, s'acaba. Ara busca'ls aquests personatges.

-La defenestració de Cambó?

-Sí. Bàsicament és obra de Carner, i de Guerau de Liost, que són els que fan Acció Catalana, el 1922. D'aquí ve el "Visca Macià, mori Cambó!". Ve de dos poetes, dos senyors de dretes, però que s'adonen que Cambó no és bo per Catalunya. Són ells, no pas Pla, que es posa al seu servei.

-I amb quin format ho voldria fer?

-Crec que s'ha de fer en ficció televisiva. Posats a fer, que arribi a com més gent possible.