20
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
21
de juliol
a les
6:27h
Fa pocs dies vaig anar al Teatre Grec a gaudir del concert de la gran Mayte Martín. El Grec, no puc evitar-ho, és una debilitat des de fa molts anys. Ara en feia dos o tres que no el visitava amb motiu del festival d’estiu i francament ho trobava a faltar. De Montjuïc com a indret especial ja en parlarem un altre dia, però val la pena aturar-nos en aquest espai que és un amfiteatre excavat a la pedra i envoltat d’un jardí que ve molt de gust trepitjar, passejar-hi, escoltar el seus sorolls. Els capvespres d’estiu al Teatre Grec són per mi una espècie de ritual màgic, una estada en un locus amoenus en el sentit més ingenu i sensibler, més hedonista.
Ser un passejant de la vida té més sentit que mai quan has acabat de pujar les escales del Grec i camines a poc a poc mentre fas temps perquè l’espectacle comenci. També hi pots sopar, permetre’t un refrigeri, seure sota unes fulles, escoltar unes quantes converses, mirar el cel que tot just comença a enfosquir-se. I quan arriba el moment, enfilar cap al semicercle que t’espera, buscar la teva localitat, descobrir l’escenografia, qui sap si bigarrada o despullada. El dia de la Mayte Martín tot just eren uns seients, amb unes llums agradables i els instruments al seu lloc esperant que els oficiants sortissin a escena.
Sempre els arbustos del fons de l’escena formen part de l’espectacle. El teatre, sigui qui sigui l’artista, la companyia, els actors o el director, entén sempre la proposta que li fa la natura i s’hi adapta amb diligència i generosa manera de copsar els imponderables de l’art. Quina meravella! I també pots olorar, olorar la nit de l’estiu, que fa una fragància especial. De fulles i d’humitat, potser d’alguna flor que ha sigut convidada.
El primer espectacle que hi vaig veure ja fa molts anys. Va ser el 1991, es deia Un dia i era un muntatge inspirat en l’obra de Mercè Rodoreda. Me’n recordo de poc, no era especialment memorable em sembla, però em va entusiasmar la vetllada. Després hi he tornat moltes vegades. D’entre totes elles potser em quedo amb un extraordinari Molt soroll per no res, que va dirigir Ferran Madico l’any 1999 i que em va agradar tant que el vaig veure dos dies seguits. Ah! I amb aquell A Little Night Music de l’any següent, amb direcció de Mario Gas. Fabulós! També hi vaig anar dues vegades i després vaig repetir-lo dues més al Novedades del carrer Casp. Ara hi ha runa i oblit però era un gran teatre. El text i la música de Stephen Sondheim poques vegades m’han arribat millor, amb més veritat. Vaig tenir la sensació que havia sigut escrita per a ser representada al Grec. Crec que mai més m’ha passat una cosa així.
Més obres? Un Don Joan de Molière, el Piccolo Teatro de Milà, dos Lorca –que ara recordi- Asi que pasen cinco años i Bodas de sangre, i més Shakespeare, esclar, La tempesta de Calixto Bieito i aquell Hamlet amb què Lluís Homar s’hi va deixar la pell. Una Òpera dels tres rals que no era res de l’altre món i una de Dagoll Dagom que era un desastre. També hi he vist l’Héctor Alterio ovacionat, una Fedra i dos o tres espectacles de dansa deliciosos. I més coses que potser no se m’han quedat gaire guardades a la memòria però que s’acumulen en algun calaixet amb forma de programes de mà.
Encara que no durant l’any no hi facin teatre, al Grec s’hi pot anar igualment i visitar-lo. L’horari d’obertura depèn de les hores de llum. Quina idea tan bona, encara que ben mirat la foscor també li escau. Quan era petit, alguns cops la meva mare m’hi havia portat a voltar. Preciosa sensació la de baixar les escales, seure a la pedra, ensumar l’aire i pensar que allà s’hi fa teatre des de fa tantíssims anys.
A dues passes, al carrer Sant Isidre, fa molt poc hi han obert un bar encantador. Es diu Petit Montjuic i hi serveixen bona beguda i bones viandes variades. És un complement ideal. Si tens entrades pel Grec, posem que per les 22h, recomano anar al Petit Montjuic cap a les 20h, estar-hi una estona i fer via cap al teatre tres quarts d’hora abans de començar l’espectacle. A finals d’agost tinc entrades pel Paco Ibáñez i ja estic pensant en aquell vespre. El Teatre Grec, quina meravella!
Ser un passejant de la vida té més sentit que mai quan has acabat de pujar les escales del Grec i camines a poc a poc mentre fas temps perquè l’espectacle comenci. També hi pots sopar, permetre’t un refrigeri, seure sota unes fulles, escoltar unes quantes converses, mirar el cel que tot just comença a enfosquir-se. I quan arriba el moment, enfilar cap al semicercle que t’espera, buscar la teva localitat, descobrir l’escenografia, qui sap si bigarrada o despullada. El dia de la Mayte Martín tot just eren uns seients, amb unes llums agradables i els instruments al seu lloc esperant que els oficiants sortissin a escena.
Els jardins del Teatre Grec. Foto: Adrià Costa
Sempre els arbustos del fons de l’escena formen part de l’espectacle. El teatre, sigui qui sigui l’artista, la companyia, els actors o el director, entén sempre la proposta que li fa la natura i s’hi adapta amb diligència i generosa manera de copsar els imponderables de l’art. Quina meravella! I també pots olorar, olorar la nit de l’estiu, que fa una fragància especial. De fulles i d’humitat, potser d’alguna flor que ha sigut convidada.
El primer espectacle que hi vaig veure ja fa molts anys. Va ser el 1991, es deia Un dia i era un muntatge inspirat en l’obra de Mercè Rodoreda. Me’n recordo de poc, no era especialment memorable em sembla, però em va entusiasmar la vetllada. Després hi he tornat moltes vegades. D’entre totes elles potser em quedo amb un extraordinari Molt soroll per no res, que va dirigir Ferran Madico l’any 1999 i que em va agradar tant que el vaig veure dos dies seguits. Ah! I amb aquell A Little Night Music de l’any següent, amb direcció de Mario Gas. Fabulós! També hi vaig anar dues vegades i després vaig repetir-lo dues més al Novedades del carrer Casp. Ara hi ha runa i oblit però era un gran teatre. El text i la música de Stephen Sondheim poques vegades m’han arribat millor, amb més veritat. Vaig tenir la sensació que havia sigut escrita per a ser representada al Grec. Crec que mai més m’ha passat una cosa així.
Una obra al Teatre Grec de Montjuïc. Foto: Josep Aznar
Més obres? Un Don Joan de Molière, el Piccolo Teatro de Milà, dos Lorca –que ara recordi- Asi que pasen cinco años i Bodas de sangre, i més Shakespeare, esclar, La tempesta de Calixto Bieito i aquell Hamlet amb què Lluís Homar s’hi va deixar la pell. Una Òpera dels tres rals que no era res de l’altre món i una de Dagoll Dagom que era un desastre. També hi he vist l’Héctor Alterio ovacionat, una Fedra i dos o tres espectacles de dansa deliciosos. I més coses que potser no se m’han quedat gaire guardades a la memòria però que s’acumulen en algun calaixet amb forma de programes de mà.
Encara que no durant l’any no hi facin teatre, al Grec s’hi pot anar igualment i visitar-lo. L’horari d’obertura depèn de les hores de llum. Quina idea tan bona, encara que ben mirat la foscor també li escau. Quan era petit, alguns cops la meva mare m’hi havia portat a voltar. Preciosa sensació la de baixar les escales, seure a la pedra, ensumar l’aire i pensar que allà s’hi fa teatre des de fa tantíssims anys.
L'amfiteatre de pedra del Teatre Grec. Foto: Josep Aznar
A dues passes, al carrer Sant Isidre, fa molt poc hi han obert un bar encantador. Es diu Petit Montjuic i hi serveixen bona beguda i bones viandes variades. És un complement ideal. Si tens entrades pel Grec, posem que per les 22h, recomano anar al Petit Montjuic cap a les 20h, estar-hi una estona i fer via cap al teatre tres quarts d’hora abans de començar l’espectacle. A finals d’agost tinc entrades pel Paco Ibáñez i ja estic pensant en aquell vespre. El Teatre Grec, quina meravella!
Els jardins del Teatre Grec. Foto: Adrià Costa