15
de juliol
del
2017
Actualitzat
a les
17:06h
Una editorial és la construcció d'un catàleg. I això és el que porta fent Adesiara des que va emergir al panorama literari català, tot just ara fa deu anys. L'aniversari, doncs, és l'excusa perfecta per passar revista a la feina feta –molta, i molt bona– i per no aturar-se en l'auto-contemplació del fenomen. Al contrari: l'editor Jordi Raventós segueix apassionadament actiu, amb una voracitat lúcida per aconseguir grans títols i amb la mateixa vocació per portar a les llars catalanes algunes de les millors obres que mai s'han escrit.
No hi ha cap exemple millor, en aquest sentit, que el Satíricon, una novel·la que "havia de ser" al catàleg de l'editorial i que arriba per fi en català amb tot el vigor que mereix, tot demostrant que el temps no pot destruir l'ànima de les grans obres. Primera novel·la de Roma i segona més antiga de la història, el llibre explica com Encolpi i el bell adolescent Gitó, el seu company de luxúries diverses, passen mil i una peripècies pels baixos fons de la ciutat imperial: s’escapen d’un bordell, pateixen vexacions sexuals, són convidats a un sopar extravagant a la mansió d’un nou-ric, fugen amb un vell poeta que fa versos execrables i pateixen càstigs com ara una impotència persistent.
La vida quotidiana de dos joves a la Roma imperial
Com un prodigi, gairebé un miracle de la literatura, l'obra ens apropa a la cruesa de la vida quotidiana romana sense deixar de sonar extremadament moderna, cosa que aconsegueix gràcies a una conjunció esplèndida entre el realisme, la sàtira i la fantasia. I, com tota gran obra, planteja alguns enigmes que encara no s'han pogut resoldre. El primer: qui n'és l'autor? Petroni –que vol dir "àrbitre"– apareix aQuo vadis? i havia estat un personatge molt apreciat per Neró –"l'àrbitre de l'elegància", li deia. Però Petroni va caure en desgràcia, com un escriptor maudit d'aquells que havien de venir molts segles enllà.
El segon gran misteri: l'obra en si mateixa, que ens arriba extremadament fragmentada fins als nostres dies. Al seu torn, el llibre es considera una part minoritària d'una novel·la molt extensa i complexa, a l'estil de Guerra i Pau. "Hem intentar oferir una reconstrucció de la trama en la mesura possible", afirma Raventós. Una tasca feta a partir d'al·lusions, de la pròpia novel·la i d'altres autors. "No he vist mai l'obra representada d'aquesta manera, continua–. Hem intentat que el fil argumental es pogués seguir".
L'antiguitat com mai s'ha vist
El Satíricon "no pot ser més actual, és impossible", confessa l'editor. "És com el Gran Gatsby, plena de personatges molt vius, com un gran cant a la vida, sense deixar el seu punt de sàtira, com bé diu el nom". Una novel·la que, a banda de la història, també és un testimoni lingüístic valuosíssim, que es pot llegir com unes historietes, però també a partir de totes les referències literàries que fa l'autor. A més, el lector d'avui pot veure l'antiguitat com no ens deixa veure cap altra novel·la, amb els baixos fons retratats al peu de la lletra, endinsant-nos en llocs de mala reputació com bordells, sempre al límit d'una actitud moral reprovable.
L'autor, per ventura de les grandeses de l'art, se'n surt amb un convenciment literari totalment magnètic. Potser això ha fet que sigui una de les novel·les més influents de la història, tot i que de confessió soterrada. "La seva influència en la creació de la novel·la moderna, així com a El Buscón de Quevedo, Cervantes, la novel·la picaresca anglesa, el Marqués de Sade, Les amistats perilloses, Oscar Wilde, Passolini –que en va fer una cèlebre adaptació cinematogràfica– o Terenci Moix és innegable". Una obra per gaudir, per paladejar i per deixar-se seduir, constatant que les baixeses i les paròdies de fa 2.000 anys són molt semblants a les d'ara mateix.
No hi ha cap exemple millor, en aquest sentit, que el Satíricon, una novel·la que "havia de ser" al catàleg de l'editorial i que arriba per fi en català amb tot el vigor que mereix, tot demostrant que el temps no pot destruir l'ànima de les grans obres. Primera novel·la de Roma i segona més antiga de la història, el llibre explica com Encolpi i el bell adolescent Gitó, el seu company de luxúries diverses, passen mil i una peripècies pels baixos fons de la ciutat imperial: s’escapen d’un bordell, pateixen vexacions sexuals, són convidats a un sopar extravagant a la mansió d’un nou-ric, fugen amb un vell poeta que fa versos execrables i pateixen càstigs com ara una impotència persistent.
La vida quotidiana de dos joves a la Roma imperial
Com un prodigi, gairebé un miracle de la literatura, l'obra ens apropa a la cruesa de la vida quotidiana romana sense deixar de sonar extremadament moderna, cosa que aconsegueix gràcies a una conjunció esplèndida entre el realisme, la sàtira i la fantasia. I, com tota gran obra, planteja alguns enigmes que encara no s'han pogut resoldre. El primer: qui n'és l'autor? Petroni –que vol dir "àrbitre"– apareix aQuo vadis? i havia estat un personatge molt apreciat per Neró –"l'àrbitre de l'elegància", li deia. Però Petroni va caure en desgràcia, com un escriptor maudit d'aquells que havien de venir molts segles enllà.
El segon gran misteri: l'obra en si mateixa, que ens arriba extremadament fragmentada fins als nostres dies. Al seu torn, el llibre es considera una part minoritària d'una novel·la molt extensa i complexa, a l'estil de Guerra i Pau. "Hem intentar oferir una reconstrucció de la trama en la mesura possible", afirma Raventós. Una tasca feta a partir d'al·lusions, de la pròpia novel·la i d'altres autors. "No he vist mai l'obra representada d'aquesta manera, continua–. Hem intentat que el fil argumental es pogués seguir".
L'antiguitat com mai s'ha vist
El Satíricon "no pot ser més actual, és impossible", confessa l'editor. "És com el Gran Gatsby, plena de personatges molt vius, com un gran cant a la vida, sense deixar el seu punt de sàtira, com bé diu el nom". Una novel·la que, a banda de la història, també és un testimoni lingüístic valuosíssim, que es pot llegir com unes historietes, però també a partir de totes les referències literàries que fa l'autor. A més, el lector d'avui pot veure l'antiguitat com no ens deixa veure cap altra novel·la, amb els baixos fons retratats al peu de la lletra, endinsant-nos en llocs de mala reputació com bordells, sempre al límit d'una actitud moral reprovable.
L'autor, per ventura de les grandeses de l'art, se'n surt amb un convenciment literari totalment magnètic. Potser això ha fet que sigui una de les novel·les més influents de la història, tot i que de confessió soterrada. "La seva influència en la creació de la novel·la moderna, així com a El Buscón de Quevedo, Cervantes, la novel·la picaresca anglesa, el Marqués de Sade, Les amistats perilloses, Oscar Wilde, Passolini –que en va fer una cèlebre adaptació cinematogràfica– o Terenci Moix és innegable". Una obra per gaudir, per paladejar i per deixar-se seduir, constatant que les baixeses i les paròdies de fa 2.000 anys són molt semblants a les d'ara mateix.