14
de juliol
del
2017
Actualitzat
a les
12:30h
Molt curiós l’Aeroportque s’acaba d’estrenar a TV3. És un d’aquells formats que la casa domina a la perfecció, que ja fa molts anys que saben posar dempeus, bastir amb professionalitat i bon criteri i servir-nos amb un acabat d’allò més efectiu. Programes sobre oficis o sobre microcosmos o espais semàntics on s’hi acumulen vides i on per por que furguis segur que hi trobes històries i vivències que val la pena explicar. Fa poc ens van oferir, per exemple, Emergències en un registre dramàtic, amb forta càrrega emocional i situacions al límit. Podríem dir que Aeroport seria alguna cosa així com el revers: abordatge còmic i mirada simpàtica, sense perdre de vista la intenció divulgativa.
El que primer crida l’atenció és la veu en off de Queco Novell relatant i traient punta a les situacions que apareixen en pantalla. Un recurs d’entrada una mica xocant que bascula entre troballes afortunades i d’altres més aviat emfàtiques i un pèl prescindibles. Si es posa a fer veuetes i imitacions –“Al loro, que no estamos tan mal!”- es voreja l’abisme, en canvi si acompanya alegrement el vaivé dels personatges i se’n fum del control de seguretat i dels preus desorbitats del menjar, la cosa troba bé el seu to òptim en un registre còmic força agradable.
No vaig acabar d’entendre per què havíem de saber que una empleada del servei d’informació tenia mal d’esquena, l’altra s’havia barallat amb la planxa i una d’elles tenia una vida sentimental més complicada del compte. Novell anava comentant la jugada, injectant color per exemple al millor fitxatge del primer capítol: dues ancianes angleses encantadores que havien perdut unes ulleres i buscaven la seva guia: “Dues senyores sortides d’una novel·la de l’Agatha Christie”, va concloure Novell. Certament, dues senyores Marple. Aquest tipus d’acudits tan poden funcionar a la perfecció com resultar un pèl ofensius si ens en fumem de tot guiri despistat que corri per allà. Cal afinar bé la punteria.
Ens van passejar per facturació, per la coordinació dels vols, pels encarregats de carregar les bodegues dels avions... Una noia amb el DNI caducat va fer amistat amb un responsable de facturació que no la podia deixar volar fins que no acredités la seva identitat. El pare va volar amb el cotxe per portar-li el passaport però era massa tard, va perdre el vol. Recursos com aquest van bé per la narrativa del programa, li injecten ritme i una certa emoció. També va ser un gust conèixer la feina dels controladors aeris, la seva litúrgia de treball i la seva semàntica, com n’és de complicada i compromesa la seva feina i tantíssimes variables que han de tenir al cap per a que tot funcioni bé. Tot plegat estava ben servit, contat amb sentit de l’humor i guant blanc.
En aquest primer capítol, ni rastre d’aglomeracions ni de cues. Del control de seguretat –potser el lloc més calent de l’aeroport- no en vam tenir notícia, suposo que perquè deu estar prohibit filmar-ne imatges. Tothom que apareixia supurava una sobredosi d’amabilitat una mica sospitosa, tant de bo a l’aeroport hi hagués sempre aquest bon rotllo, aquesta diligència, aquesta absència de mala bava.
Veurem què passa en els capítols successius, segurament s’aniran afegint matisos nous i espero que apareguin més clarobscurs, més penombres. De moment, una estrena molt entretinguda –potser un metratge un pèl excessiu, quasi cinquanta minuts- amb bon humor i ritme. Promet.
El que primer crida l’atenció és la veu en off de Queco Novell relatant i traient punta a les situacions que apareixen en pantalla. Un recurs d’entrada una mica xocant que bascula entre troballes afortunades i d’altres més aviat emfàtiques i un pèl prescindibles. Si es posa a fer veuetes i imitacions –“Al loro, que no estamos tan mal!”- es voreja l’abisme, en canvi si acompanya alegrement el vaivé dels personatges i se’n fum del control de seguretat i dels preus desorbitats del menjar, la cosa troba bé el seu to òptim en un registre còmic força agradable.
No vaig acabar d’entendre per què havíem de saber que una empleada del servei d’informació tenia mal d’esquena, l’altra s’havia barallat amb la planxa i una d’elles tenia una vida sentimental més complicada del compte. Novell anava comentant la jugada, injectant color per exemple al millor fitxatge del primer capítol: dues ancianes angleses encantadores que havien perdut unes ulleres i buscaven la seva guia: “Dues senyores sortides d’una novel·la de l’Agatha Christie”, va concloure Novell. Certament, dues senyores Marple. Aquest tipus d’acudits tan poden funcionar a la perfecció com resultar un pèl ofensius si ens en fumem de tot guiri despistat que corri per allà. Cal afinar bé la punteria.
Dos treballadors de l'aeroport rebaixant la tensió de la jornada. Foto: TV3
Ens van passejar per facturació, per la coordinació dels vols, pels encarregats de carregar les bodegues dels avions... Una noia amb el DNI caducat va fer amistat amb un responsable de facturació que no la podia deixar volar fins que no acredités la seva identitat. El pare va volar amb el cotxe per portar-li el passaport però era massa tard, va perdre el vol. Recursos com aquest van bé per la narrativa del programa, li injecten ritme i una certa emoció. També va ser un gust conèixer la feina dels controladors aeris, la seva litúrgia de treball i la seva semàntica, com n’és de complicada i compromesa la seva feina i tantíssimes variables que han de tenir al cap per a que tot funcioni bé. Tot plegat estava ben servit, contat amb sentit de l’humor i guant blanc.
En aquest primer capítol, ni rastre d’aglomeracions ni de cues. Del control de seguretat –potser el lloc més calent de l’aeroport- no en vam tenir notícia, suposo que perquè deu estar prohibit filmar-ne imatges. Tothom que apareixia supurava una sobredosi d’amabilitat una mica sospitosa, tant de bo a l’aeroport hi hagués sempre aquest bon rotllo, aquesta diligència, aquesta absència de mala bava.
Veurem què passa en els capítols successius, segurament s’aniran afegint matisos nous i espero que apareguin més clarobscurs, més penombres. De moment, una estrena molt entretinguda –potser un metratge un pèl excessiu, quasi cinquanta minuts- amb bon humor i ritme. Promet.