El Govern de l'1-O (ara sí)

Puigdemont ha buscat perfils de confiança per transmetre determinació. Sap que per bastir un referèndum amb resultat vinculant és tan important resoldre la qüestió logística com transmetre la percepció que va de debò. També són protagonistes Pedro Sánchez, Lluís Llach, Ernesto Valverde i l'Acampada Jove

14 de juliol del 2017
Actualitzat a les 15:10h

"El Govern ha d'actuar com la primera de les garanties". És l'argumentari desplegat pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per defensar els relleus a l'executiu quan falten menys de 80 dies per al referèndum. Acompanyat per Oriol Junqueras, Puigdemont ha revestit de determinació l'obligada substitució dels consellers dubtosos amb l'horitzó de l'1 d'octubre, uns canvis descrits amb el ja recurrent "pas al costat". Però ni la contundència expressada pel cap de l'executiu -ha insistit que el referèndum es farà i el resultat serà vinculant- pot maquillar la imatge d'inestabilitat de les dues darreres setmanes. El cessament de Jordi Baiget ha anat acompanyat d'una crisi de govern més profunda, amb diversos consellers del PDECat sacrificats. Per fer el referèndum és tan important resoldre la qüestió logística com transmetre la percepció que va de debò. Ho aconseguirà Puigdemont? 

Les altes i les baixes al Govern, detallades en aquesta peça per Oriol March, mereixen un comentari individualitzat. El més rellevant és el cas de Neus Munté, fins aquest divendres portaveu i consellera de la Presidència. Mesos enrere se la situava com a possible hereva del president i ostentava galons al partit, de la mà d'Artur Mas. Avui ja no forma part de l'executiu, després que la seva relació amb Puigdemont s'hagi deteriorat.

El secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana -rellevat per Víctor Cullell-, tampoc comptava amb la confiança del president i diversos dirigents en criticaven la seva falta de sintonia amb l'objectiu de la legislatura. Amb els canvis, Puigdemont ha buscat perfils de plena confiança: Jordi Turull és avui la veu del PDECat més compromesa amb l'1 d'octubre, Joaquim Forn tindrà una cartera tan sensible com la d'Interior -Jordi Jané no destacava pel seu perfil independentista- i Clara Ponsatí -una de les primeres víctimes de l'estratègia antisobiranista de l'Estat- assumirà les funcions d'una Meritxell Ruiz que mai va transmetre determinació amb la consulta. 

Pascal i l'endreça al PDECat. Els canvis al Govern no han provocat la sortida de cap conseller d'ERC. Tots els qui han deixat la cadira del consell executiu pertanyen al PDECat. Avui era un dia, per tant, per oferir explicacions. Se n'ha encarregat Marta Pascal -elogiada per Puigdemont tot i les tibantors de les últimes setmanes-. A diferència del cas Baiget, aquesta vegada ha estat informada en tot moment dels moviments a Palau. Pascal ha volgut subratllar la necessitat que sigui "exclusivament" el Govern qui capitanegi el referèndum i, tot i que el seu nom figurava en les travesses per rellevar Turull com a portaveu de Junts pel Sí, ha confirmat se centrarà en el PDECat. Necessita consolidar el projecte de la formació nacionalista i, en un moment d'agitació com el que viu el partit, la tasca reclama dedicació.    

El PSC, de la mà del PSOE. Coincidint amb la crisi de govern, Pedro Sánchez s'ha traslladat a Barcelona per pilotar una reunió conjunta de les executives del PSOE i del PSC, i verbalitzar la seva recepta per atendre el plet català. Amb Iceta (un altre cop) al costat, Sánchez proposa una reforma de la Constitució i més finançament per a Catalunya. Res de dret a decidir. Entén que s'ha de forçar un escenari de negociació, via de diàleg que els socialistes volen subratllar per desmarcar-se de l'immobilisme i l'ofensiva judicial del PP. Ho detalla en aquest article Sara González. Veurem fins on arriba la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació.


Vist i llegit

Ernesto Valverde ja treballa, des d'aquesta setmana, en la confecció del nou Barça. El club ha pres una bona decisió amb el tècnic basc. Preocupa, però, que potser és l'única bona decisió dels últims mesos, perquè la directiva de Josep Maria Bartomeu ha recuperat vells tics del passat. Més enllà de buscar migcampistes al futbol xinès i incorporar brasilers sense currículum al filial, neguiteja observar l'absència d'una estratègia esportiva clara: el president sembla haver assumit funcions de secretari tècnic, el club ha perseguit futbolistes que no apareixien en el llistat de prioritats perquè han despuntat en tornejos estiuencs i eren a l'òrbita del Madrid, i ni l'aparador del Camp Nou serveix -almenys per ara-, per seduir noms rellevants per fer d'escuders de Messi. No és que el catàleg d'incorporacions no faci trempar la parròquia -que també-, és que no se sap a quina idea de joc respon. Si us voleu recrear en la gestió del "neonuñisme", llegiu el que escriu Albert Martín Vidal al blog -mai prou elogiat- de La caverna azulgrana. Lúcid i àcid, sense perdre l'optimisme, l'autor enllaça grans veritats, una darrere l'altra. Que governi Messi.   


     La frase de la setmana

"Això ens recorda els temps del tardofranquisme". Ho deia dijous Lluís Llach i parlava amb coneixement de causa. Reconegut per la seva militància antifranquista -i creador de lletres icòniques que alimentaven el pols a la dictadura-, el diputat de Junts pel Sí va descriure així les actuacions de la Guàrdia Civil al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per recollir informació sobre l'acte de garanties del referèndum. Llach, que durant la legislatura ha demostrat que es creu més que ningú l'oportunitat històrica que té l'independentisme camí de l'1 d'octubre -fins i tot en temps de turbulències al Govern-, es continua indignant davant de la resposta de l'Estat. I la indignació, al llarg de la història, ha estat també el motor de molts canvis. Actituds com la d'Albiol, banalitzant el franquisme i criminalitzant Llach, no són admissibles.   

 
El nom propi

L'obra de Salvador Dalí és universal. Però aquesta setmana no s'ha subratllat la genialitat de l'artista, ni tan sols la seva complexa personalitat. En els darrers dies s'ha parlat, sobretot, de la seva vida personal. Un jutjat de Madrid ha ordenat l'exhumació del cadàver de Dalí -el cos reposa embalsamat a la cripta que hi ha sota la cúpula del museu de Figueres- amb l'objectiu d'extreure'n mostres d'ADN. La comitiva judicial que s'encarregarà de les tasques -l'exhumació està prevista pel 20 de juliol- té la missió de certificar si la icona del surrealisme és el pare biològic de Pilar Abel, una figuerenca nascuda el 1956. La dona sosté que l'artista va mantenir una relació secreta amb la seva mare. Si teniu ganes de submergir-vos en la figura de Dalí, us recomano el documentalLa vida secreta de Portlligat. La casa de Salvador Dalí, un film de David Pujol, que forma part d'una treballada trilogia sobre la petjada que va deixa el geni empordanès. 


Els imperdibles

L'Acampada Jove, el festival politicomusical de referència dels Països Catalans, arriba aquest cap de setmana a la 22a edició. La cita de Montblanc -abans havia passat per Arbúcies i Sant Celoni- torna a congregar un cartell nodrit de grups del país. Si en voleu conèixer la història, val la pena recuperar el documental que va emetre dimarts Televisió de Catalunya. Pels que hagueu pensat en un cap de setmana més reposat, el nostre cap de Cultura, Esteve Plantada, us proposa dos films amb bones crítiques: Estiu 1993 i Júlia Ist. Són les darreres benediccions del nou cinema català, obra de les directores Carla Simón i Elena Martín. Bon cap de setmana!
 

Joan Serra i Carné
cap de Política de NacióDigital



Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres a la tarda al teu correu electrònic?
 
Fes clic aquí per subscriure't-hi