Filiprim: crítica de TV

Youtubers, alguna cosa més que buidor?

«'Els youtubers com a mínim fan coses', és un dels arguments que esgrimeixen els defensors. Ah, i quin tipus de coses? 'Fer coses' és fer alguna cosa de profit?»

per Toni Vall, 10 de juliol de 2017 a les 20:28 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El youtuber Auronplay, en el reportatge de «30 minuts» Foto: TV3


ElRubius, Auronplay, Wismichu, Jordi Wild, Celopan, Dulceida, Mikeltube... Que qui són? Youtubers! Als que no estem gaire familiaritzats amb aquest concepte ens va anar d’allò més bé el 30 minuts de diumenge dedicat a explicar-nos l’existència d’aquests “creadors” amb tantíssim èxit entre els adolescents. Autèntics ídols de masses que apleguen centenars de milers de fans, alguns d’ells tenen milions de visitants als seus canals de youtube i els actes públics en els que intervenen són sidrals comparables a l’arribada dels Beatles o als temps més fulgurants dels participants d’Operación Triunfo. Per dir-ho de manera simple i esquemàtica, el que tota la vida s’ha conegut com a “fenomen fan” passa avui en dia per ells.


Va ser un 30 minuts oportú, fins i tot diria que necessari, en el sentit que els profans en la matèria –suposo que la gent gran i també els que tenen entre 30 i 40 anys i no tenen fills o no són prou grans encara per a ser consumidors de youtubers- vam agrair la informació donada respecte a la idiosincràsia dels personatges, el naixement del fenomen, els hàbits de consum i les implicacions comercials i econòmiques que porten adherides. Va faltar potser aprofundir una mica més en el perquè del seu èxit i sobretot en els continguts que proposen als seus canals.

Resultaven també un pèl deficients les fonts expertes consultades, que es limitaven a ressaltar unes quantes obvietats. I en realitat un ho comprenia perquè esclar què dir de mínimament substancial sobre una cosa que és pura obvietat i insubstancialitat? Doncs res. Un parell de joves consultats sobre perquè els agraden els youtubers van oferir una resposta molt reveladora: “Estàs mirant la vida d’una altra persona perquè t’avorreixes, perquè no tens res millor a fer”. Heus aquí la qüestió. Si fos una entrevista enlloc d’un reportatge, la repregunta seria claríssima: “De veritat no tens res millor a fer? No pots veure una pel·lícula, llegir un llibre, escoltar música, anar a jugar a bitlles amb els amics? El millor argument possible per veure el canal d’un youtuber és que no tens res millor a fer?”.

Esclar que tampoc cal ser un taliban intransigent. Els casos de Wismichu i Auronplay, per posar dos exemples molt rellevants, poden tenir la seva gràcia. Com a mínim es prenen la vida amb sentit de l’humor, treuen punta a actituds parodiables, projecten el sarcasme sobre tot allò que els passa pel barret, són irreverents i incorrectes. Estan vius i saben retratar comportaments idiotes, esclar que al seu torn el que ells generen en els seus seguidors són comportaments tirant a immadurs. Interessant paradoxa. Però algú em pot explicar quina és l’aportació de Dulceida al coneixement i el pensament humà? Vam veure el col·lapse terrible que es va formar a l’exterior d’una botiga on feia una presentació. Crits, plors, empentes, histerisme... I per què? Per una noia que fa consideracions buides i estèrils sobre moda i tendències? Voleu dir que això és molt estimulant?

“Els youtubers com a mínim fan coses”, és un dels arguments que esgrimeixen els defensors. Ah, i quin tipus de coses? “Fer coses” és fer alguna cosa de profit? Jordi Wild té una reflexió a fer al respecte: “No estic aquí per educar ningú”. S’hi pot estar d’acord, però alhora també apareixen Wismichu i Auronplay reconeixent que tenen una responsabilitat social: si es posen a demanar que tothom surti al carrer a cremar contenidors, potser tenim un problema de difícil solució. Dulceida i la seva mare –que a més a més és la seva representant- també van aportar consideracions sobre el terrible grau de duresa de la seva feina: s’ha de viatjar, gravar els vídeos, penjar-los, aguantar els fans... “Hi ha molta feina!”, proclamaven. Ah si? I? Inclús la noia va posar-nos en alerta sobre els efectes que donar molts petons té sobre els seus pòmuls. Pobres, quina vida més dura!


I per postres, la majoria d’aquests joves que han caigut en gràcia acaben abocats a esdevenir anunciants de tota mena de marques comercials que, encabritades pel seu èxit esclatant, els contacten per a que siguin els seus altaveus més notoris. El sistema els absorbeix, els fagocita, presumeixen de ser lliures, de no tenir el cul llogat a ningú, però els seus canals acaben sent com les lleixes dels supermercats i les botigues de moda. Serà interessant saber si la faceta youtuber és tan sols una etapa de la vida d’aquestes persones, un trampolí, una estació d’un trajecte llarg. També convé ressaltar que a banda d’aquests youtubers enfocats a públic jove, n’hi ha que parlen de cine, de literatura, d’història... I que proposen continguts més treballats. De tot hi ha a la vinya del senyor.

Un cas clínic és el de Mikeltube, el canal dels dos nens Mikel (7 anys) i el seu germà Leo (3 anys) que anuncien joguets. Fa molta por. La seva mare dient que ells decidiran quan volen parar de fer això. Home! Vols dir? Exemples com els que ens van explicar serveixen per glossar a més a més una realitat ni tant sols anunciada en el reportatge: ara hi ha joves que ambicionen ser youtubers, influencers, instagramers i aquest tipus de coses. Quina exigència intel·lectual té aquesta ambició? Quina preparació? Quin horitzó de futur? Potser em precipito però, així en general, jo diria que el buit més absolut.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació