Dalí, Disney i el «destí»

Ara fa seixanta anys, a finals d’estiu de 1957, Salvador Dalí i Walt Disney van passar uns dies plegats a Cadaqués i a Portlligat. Uns dies que, gràcies a la seva amistat, admiració mútua i creativitat, haurien pogut acabar fructificant en una pel·lícula sobre Don Quixot. Però no va ser. Després del fiasco de Destino, tant Disney com Dalí es volien treure aquella espina que els havia quedat clavada. El projecte de curt escrit i dibuixat per Dalí i produït per Disney explicava la història d’amor impossible entre el déu Kronos i una mortal, però va quedar aparcat deu anys abans, l’any 1946.  

El projecte de curt escrit i dibuixat per Dalí i produït per Disney explicava la història d’amor impossible entre el déu Kronos i una mortal, però va quedar aparcat deu anys abans

Dalí i Disney es van conèixer en una festa que la productora Warner Bros celebrava a Hollywood a finals de 1945. Aquell any, Dalí treballava en una seqüència onírica en el rodatge de la pel·lícula Spellbound (Recuerda) d’Alfred Hitchcock. Dalí no va quedar gens content de la retallada que va fer Hitchcock en la versió final de la pel·lícula.

Un desengany que es va repetir en altres col·laboracions, com quan va escriure el guió d’una pel·lícula per a Harpo Marx, Jirafas en ensalada de lomos de caballo, que mai es va arribar a rodar. Però, en canvi, la connexió que Salvador Dalí va tenir amb Walt Disney va ser instantània. Si considerem que una de les constants dalinianes és l’acostament de la idea artística elitista a la cultura de masses, o a l’inrevés, la col·laboració que Dalí establirà amb Disney fa que es trobin dos talents amb grans inquietuds. Destino s’havia de convertir en un producte artístic únic on l’expressivitat daliniana s’aliava amb la fantasia i la sonoritat de Disney, una pel·lícula en què les imatges de Dalí adquiririen moviment i les figures de Disney es dalinitzarien. Semblava que havien trobat el que estaven buscant. Parlaven el mateix idioma: el llenguatge dels genis. Però no tenien el mateix accent i això es va notar.
 
El cineasta no tan sols volia entretenir les masses, sinó que aspirava a formar part de l’alta cultura. I Dalí era una peça clau per aconseguir aquest objectiu. El pintor estava tan eufòric amb la col·laboració que li oferia Disney, que fins i tot es va atrevir a assegurar que el projecte que tenien entre mans seria la primera pel·lícula d’animació com mai abans s’havia fet. Des del catorze de gener de 1946 i durant tres mesos, l’artista va treballar conjuntament amb John Hench i Bob Cormack, dos dels creatius de la companyia als estudis que Disney tenia a Burbank, Califòrnia. I ho va fer de manera disciplinada de les 8.30 del matí a les 5 de la tarda. Fins que se’n va cansar. Després, la feina va ser més irregular i es va traduir en el següent resultat: amb vuit mesos, més de 150 storyboards i 22 llenços, que van acabar subhastats en el mercat d’art de Nova York.

Malgrat l’eufòria inicial, la realitat es va imposar i es va cancel·lar el projecte després d'invertir 4,3 milions de dòlars en el curt

Malgrat l’eufòria inicial d’ambdós, la realitat es va imposar i es va cancel·lar el projecte, bàsicament, per la ingent quantitat de diners que s’estava invertint en un curt: 4,3 milions de dòlars. I la companyia, després de la Segona Guerra Mundial, passava per retallades econòmiques importants i havia de prioritzar en projectes rendibles. I Destino, no ho era. També és veritat que els dos genis volien abordar la història inspirada en una balada mexicana d’Armando Dominguez i Dora Luz, de maneres diferents. Mentre que per Disney havia de ser una història d’amor típica de noi troba noia i s’enamoren; per Dalí, Destino era una màgica exposició dels problemes de la vida en el laberint del temps.

L’estira-i-arronsa entre Disney i Dalí, sumada a la necessitat de la companyia d’obtenir resultats, va desembocar en 18 segons de rodatge i en la cancel·lació del projecte tres anys després d’haver-lo engegat.

L'explicació oficial que va donar la companyia va ser que l’anul·lació del projecte era degut als canvis en la política dels plans de distribució. Que es cancel·lés però no va significar que s’acabés -ni de bon tros- l’amistat dels dos artistes que es resistien a la idea de no poder treballar plegats.
 
Va ser Disney que va escriure Dalí per demanar-li un autògraf a un Macbeth il·lustrat pel pintor. Dalí va respondre no només amb l’autògraf sinó també amb una invitació perquè Walt Disney i la seva dona passessin uns dies a Portlligat amb ell i Gala. Des del 1930, Dalí havia comprat una petita barraca de pescadors a Lídia Noguer i amb els anys la va convertir en la seva residència. A la carta, Dalí també hi va incloure un dibuix d’un Quixot cavalcant capcot. Era una idea, una mà estesa per tornar a col·laborar junts. I el matrimoni Disney va acceptar i a finals d’estiu del 1957, Dalí i Disney van compartir històries, hores de pesca i, sobretot, van discutir uns possibles plans per a fer una pel·lícula basada en el personatge de Cervantes. Però aquest somni no es va materialitzar.

l "destí" va voler que  anys més tard, el 1999, Roy Disney, un nebot del cineasta, recuperés literalment del calaix de la companyia

El "destí" va voler que  anys més tard, el 1999, Roy Disney, un nebot del cineasta, recuperés literalment del calaix de la companyia, el projecte i va plantejar a la companyia la idea d’acabar el curt que havien començat els dos genis. I finalment, Destino es va veure als cinemes al 2003.