08
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
09
de juliol
a la
13:50h
El 1917 va ser un any revolucionari a Europa. La Primera Guerra Mundial (1914-1918) dessagnava el continent i a l'octubre, Rússia veuria caure l'imperi dels tsars i el naixement de la Unió Soviètica. A Espanya, neutral en el conflicte armat, els problemes s'amuntegaven sobre el règim monàrquic borbònic. Alfons XIII –besavi de l'actual monarca Felip VI- regnava i volia governar alhora. Al govern se succeïen els dos partits del sistema, el Liberal i el Conservador, amb poques diferències a la pràctica, de base oligàrquica.
El moviment obrer restava fora dels estrets marges del sistema polític. A les grans ciutats, el republicanisme prenia força. A Catalunya, la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba, exercia com a incipient estructura de govern, però menystinguda pel poder central, que es negava a traspassar-li competències.
Aquell va ser un any molt dur per a les classes populars, que malvivien amb sous baixos mentre es produïa un encariment dels preus dels productes bàsics. El malestar s'estenia per la península. A la primavera, l'aparició de les Juntes de Defensa -moviment d'associacionisme que va reclamar millores en les condicions de vida dels uniformats- va provocar la caiguda del govern liberal i la formació d'un nou ministeri, encapçalat pel conservador Eduardo Dato, un home poc amic del conflicte, discret i poc imaginatiu. El primer que va fer va ser tancar les Corts, ja que no hi tenia majoria.
El catalanisme lidera un projecte constituent
Prat de la Riba i Francesc Cambó, líders de la Lliga, van decidir aleshores impulsar un ampli moviment de protesta per forçar una reforma de l'Estat. Van convocar una reunió a Barcelona, on és ara el Parlament de Catalunya, a la qual van convidar els diputats espanyols que hi volguessin assistir. La resposta va ser positiva per part de Pablo Iglesias, el líder del PSOE, els republicans moderats de Melquíades Álvarez, el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i alguns monàrquics liberals.
El 5 de juliol de 1917, al palau del parc de la Ciutadella, es va escenificar una aliança de la Lliga i els catalanistes republicans amb l'esquerra espanyola. Es va demanar al govern que convoqués unes Corts constituents i que es duguessin a terme les reformes profundes que exigia la situació, inclosa la concessió de l'autonomia per a Catalunya. Si no es feia així, convocarien una altra assemblea el 19 de juliol.
La resposta del govern: la llei marcial
La reacció de Dato no va ser el diàleg. El govern va decretar la llei marcial a Barcelona i va imposar la censura de premsa. Una mesura aquesta que no era inhabitual davant de qualsevol brot de protesta incontrolable. De cop, el poder central es va trobar amb tres rebel·lions alhora: una de política, formada per totes les oposicions civils i democràtiques; una de social, amb la CNT i UGT al davant, i finalment un inici d'insubordinació militar. L'amenaça era seriosa.
El 19 de juliol, malgrat tot, l'Assemblea de Parlamentaris es va reunir a Barcelona. Van assistir-hi prop de 70 diputats i senadors. En plena sessió, van entrar al palau efectius de la Guàrdia Civil, que van treure un a un els parlamentaris. La sessió s'havia acabat.
En aquell moment, la descoordinació dels diversos focus d'oposició ja era coneguda. Els sindicats, en actitud de radicalització, no volien saber res de la Lliga de Cambó. Per la seva banda, la propaganda governamental contra una Assemblea "separatista" va donar els seus fruits. Les Juntes de Defensa no van voler afegir-se al projecte constituent. No només això, sinó que l'oficialitat es va posar a les ordres del govern enfront el moviment sindical.
Repressió contra els obrers
Els sindicats van decidir convocar una vaga revolucionària el mes d'agost. Sembla que el govern va saber aprofitar un conflicte molt greu entre els ferroviaris valencians per adoptar una actitud intransigent, dir no a les reivindicacions d'augment salarial i precipitar la vaga general perquè fracassés. Aquell va ser un agost de foc i sang. El govern no va dubtar a mobilitzar l'exèrcit per reprimir els treballadors i es van produir prop de cent morts i centenars de ferits.
Davant la radicalització del moviment obrer, la Lliga es va espantar. Els càlculs de Madrid van resultar exitosos. La burgesia catalanista recularia al no poder assumir l'actitud dels sindicalistes. I sense que apareguessin fissures dins de l'exèrcit, Dato es considerava fort. A més, la mort de Prat de la Riba a l'agost va deixar la Lliga sense el seu talent més destacat.
La Lliga fa marxa enrere
Després de l'estiu, apagat el foc de la vaga, la Lliga i els republicans van voler reprendre l'Assemblea de Parlamentaris, que es va reunir a l'Ateneu de Madrid. Dato es va tancar en banda a cap mena de reforma. Però el rei Alfons XIII va ser més astut. Les coses no podien continuar de la mateixa manera si es tractava de preservar l'essencial de l'hegemonia del sistema. Els vells partits liberal i conservador no podien mantenir el control social per si sols. Calia una mesura imaginativa.
El rei va proposar aleshores la sortida de Dato i la formació del primer govern de concentració de la història d'Espanya, amb presència de liberals, conservadors i regionalistes catalans. I va proposar a la Lliga que entrés a l'executiu. El liberal García Prieto va formar un govern i Cambó va enviar el seu braç dret, Joan Ventosa, a exercir de ministre de Finances, mentre un altre catalanista, Felip Rodés, ocupava Instrucció Pública.
La inviabilitat de la reforma d'Espanya
En acceptar que la Lliga entrés al govern, Cambó va trencar amb el projecte de procés constituent. Va optar per intentar una reforma gradual sense trastocar les bases del règim. Amb els mesos, es va obrir pas la veritable realitat: si la monarquia no es decidia a impulsar un programa de reformes profundes, si l'Estat continuava en mans dels blocs oligàrquics de l'Espanya castellana, la simple presència de ministres catalanistes al govern no tenia recorregut.
Aquell govern va durar mesos. Se'n van formar d'altres també amb presència de la Lliga. Cambó va ser ministre, però res essencial va ser modificat. El 1919, el catalanisme va llançar la Campanya per l'Autonomia, que intentava aprofitar la victòria aliada a la primera Guerra Mundial i la caiguda dels grans imperis (Alemanya, Àustria-Hongria) per demanar el reconeixement de la personalitat catalana. La resposta de l'Estat sempre va ser negativa.
Perquè Catalunya recuperés poder va ser necessari un canvi de règim a Espanya, el 1931, amb la proclamació de la República. Sense un canvi en la correlació de forces en el bloc dominant, res era possible. Lliçons de la història.
El moviment obrer restava fora dels estrets marges del sistema polític. A les grans ciutats, el republicanisme prenia força. A Catalunya, la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba, exercia com a incipient estructura de govern, però menystinguda pel poder central, que es negava a traspassar-li competències.
Aquell va ser un any molt dur per a les classes populars, que malvivien amb sous baixos mentre es produïa un encariment dels preus dels productes bàsics. El malestar s'estenia per la península. A la primavera, l'aparició de les Juntes de Defensa -moviment d'associacionisme que va reclamar millores en les condicions de vida dels uniformats- va provocar la caiguda del govern liberal i la formació d'un nou ministeri, encapçalat pel conservador Eduardo Dato, un home poc amic del conflicte, discret i poc imaginatiu. El primer que va fer va ser tancar les Corts, ja que no hi tenia majoria.
El catalanisme lidera un projecte constituent
Prat de la Riba i Francesc Cambó, líders de la Lliga, van decidir aleshores impulsar un ampli moviment de protesta per forçar una reforma de l'Estat. Van convocar una reunió a Barcelona, on és ara el Parlament de Catalunya, a la qual van convidar els diputats espanyols que hi volguessin assistir. La resposta va ser positiva per part de Pablo Iglesias, el líder del PSOE, els republicans moderats de Melquíades Álvarez, el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i alguns monàrquics liberals.
El 5 de juliol de 1917, al palau del parc de la Ciutadella, es va escenificar una aliança de la Lliga i els catalanistes republicans amb l'esquerra espanyola. Es va demanar al govern que convoqués unes Corts constituents i que es duguessin a terme les reformes profundes que exigia la situació, inclosa la concessió de l'autonomia per a Catalunya. Si no es feia així, convocarien una altra assemblea el 19 de juliol.
La resposta del govern: la llei marcial
La reacció de Dato no va ser el diàleg. El govern va decretar la llei marcial a Barcelona i va imposar la censura de premsa. Una mesura aquesta que no era inhabitual davant de qualsevol brot de protesta incontrolable. De cop, el poder central es va trobar amb tres rebel·lions alhora: una de política, formada per totes les oposicions civils i democràtiques; una de social, amb la CNT i UGT al davant, i finalment un inici d'insubordinació militar. L'amenaça era seriosa.
El 19 de juliol, malgrat tot, l'Assemblea de Parlamentaris es va reunir a Barcelona. Van assistir-hi prop de 70 diputats i senadors. En plena sessió, van entrar al palau efectius de la Guàrdia Civil, que van treure un a un els parlamentaris. La sessió s'havia acabat.
En aquell moment, la descoordinació dels diversos focus d'oposició ja era coneguda. Els sindicats, en actitud de radicalització, no volien saber res de la Lliga de Cambó. Per la seva banda, la propaganda governamental contra una Assemblea "separatista" va donar els seus fruits. Les Juntes de Defensa no van voler afegir-se al projecte constituent. No només això, sinó que l'oficialitat es va posar a les ordres del govern enfront el moviment sindical.
El govern espanyol va respondre amb la repressió.
Repressió contra els obrers
Els sindicats van decidir convocar una vaga revolucionària el mes d'agost. Sembla que el govern va saber aprofitar un conflicte molt greu entre els ferroviaris valencians per adoptar una actitud intransigent, dir no a les reivindicacions d'augment salarial i precipitar la vaga general perquè fracassés. Aquell va ser un agost de foc i sang. El govern no va dubtar a mobilitzar l'exèrcit per reprimir els treballadors i es van produir prop de cent morts i centenars de ferits.
Davant la radicalització del moviment obrer, la Lliga es va espantar. Els càlculs de Madrid van resultar exitosos. La burgesia catalanista recularia al no poder assumir l'actitud dels sindicalistes. I sense que apareguessin fissures dins de l'exèrcit, Dato es considerava fort. A més, la mort de Prat de la Riba a l'agost va deixar la Lliga sense el seu talent més destacat.
La Lliga fa marxa enrere
Després de l'estiu, apagat el foc de la vaga, la Lliga i els republicans van voler reprendre l'Assemblea de Parlamentaris, que es va reunir a l'Ateneu de Madrid. Dato es va tancar en banda a cap mena de reforma. Però el rei Alfons XIII va ser més astut. Les coses no podien continuar de la mateixa manera si es tractava de preservar l'essencial de l'hegemonia del sistema. Els vells partits liberal i conservador no podien mantenir el control social per si sols. Calia una mesura imaginativa.
El rei va proposar aleshores la sortida de Dato i la formació del primer govern de concentració de la història d'Espanya, amb presència de liberals, conservadors i regionalistes catalans. I va proposar a la Lliga que entrés a l'executiu. El liberal García Prieto va formar un govern i Cambó va enviar el seu braç dret, Joan Ventosa, a exercir de ministre de Finances, mentre un altre catalanista, Felip Rodés, ocupava Instrucció Pública.
La inviabilitat de la reforma d'Espanya
En acceptar que la Lliga entrés al govern, Cambó va trencar amb el projecte de procés constituent. Va optar per intentar una reforma gradual sense trastocar les bases del règim. Amb els mesos, es va obrir pas la veritable realitat: si la monarquia no es decidia a impulsar un programa de reformes profundes, si l'Estat continuava en mans dels blocs oligàrquics de l'Espanya castellana, la simple presència de ministres catalanistes al govern no tenia recorregut.
Aquell govern va durar mesos. Se'n van formar d'altres també amb presència de la Lliga. Cambó va ser ministre, però res essencial va ser modificat. El 1919, el catalanisme va llançar la Campanya per l'Autonomia, que intentava aprofitar la victòria aliada a la primera Guerra Mundial i la caiguda dels grans imperis (Alemanya, Àustria-Hongria) per demanar el reconeixement de la personalitat catalana. La resposta de l'Estat sempre va ser negativa.
Perquè Catalunya recuperés poder va ser necessari un canvi de règim a Espanya, el 1931, amb la proclamació de la República. Sense un canvi en la correlació de forces en el bloc dominant, res era possible. Lliçons de la història.