Heribert Barrera, 100 anys: del republicanisme federal a l'independentisme

Aquest 6 de juliol es compleixen cent anys del naixement d'Heribert Barrera (1917-2011), un dels dirigents històrics d'Esquerra Republicana. Hi ha pocs personatges que puguin resumir en la seva trajectòria vital bona part de la història del seu país. Pocs també que hagin pogut ser protagonistes en moments ben diferents i allunyats en el temps.

Barrera va créixer políticament al costat del seu pare, Martí Barrera, un altre nom rellevant del republicanisme, amic de Lluís Companys i vinculat a la CNT, que va ser un dels fundadors d'ERC el 1931 i conseller de Treball. Heribert Barrera va entrar a militar al partit i a la Federació Nacionalista d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Però la guerra -en què va combatre al front- va truncar la seva vida, com la de molts altres, i va haver de marxar a l'exili. A França va culminar uns estudis científics que impressionarien Josep Tarradellas, amic del pare. Barrera va coronar les llicenciatures d'enginyeria química i matemàtiques i es va doctorar en Física a la Universitat de la Sorbona.

Anticomunista i amic de Pallach

Els anys cinquanta va tornar a Catalunya i es va dedicar a la reconstrucció d'una ERC que va quedar arrasada pel triomf del franquisme. Barrera va pertànyer sempre a una esquerra diferent a la que predominava en un ampli sector de la intel·lectualitat, que era d'arrel marxista. Per contra, ell se sentia lleial a la memòria de l'Esquerra històrica, una suma de tradicions molt diferents però en la qual no hi havia gaire petjada marxista.  Quan el Moviment Socialista de Catalunya, formació de nova creació, es va dividir entre un sector radical i un altre clarament socialdemòcrata liderat per Josep Pallach, Barrera es va acostar a aquest.

Eren anys de guerra freda i, en el si de les forces antifranquistes a Catalunya, de predomini del PSUC. Barrera i Pallach compartien animadversió envers "el partit" i es van fer forts en un anticomunisme en què bategava nostàlgia envers aquell republicanisme liberal i amb vincles amb la CNT.  I molta hostilitat cap a l'estalinisme. Amb Pallach acabaria aplegant-se dins del Reagrupament Socialista que liderava Pallach, que d'alguna manera volia emergir com el líder de tota l'esquerra moderada i catalanista en un gran partit socialdemòcrata. En un moment donat, però, Barrera va decidir activar les antigues sigles d'ERC. Pallach li va dir: "Comets el pitjor error de la teva vida". Els fets donarien bona part de la raó a Barrera, encara més després de la mort de Pallach el gener del 1977.   
 
Les contradiccions

ERC va ser refundada després d'una de les seves trencadisses internes. Un sector, amb un altre dirigent històric, Josep Andreu i Abelló, volia confluir en el PSC, i Barrera s'hi va oposar. Fos com fos, ERC tornaria ser un actor polític. En les primeres eleccions democràtiques, el 1977, no es va permetre al partit de Macià i Companys de concórrer amb les seves sigles, i va haver de fer-ho amb una coalició amb el maoista Partit del Treball... Tot fos per la supervivència. Barrera va ser elegit diputat a Corts, però ERC naixia amb un fort contratemps mentre noves organitzacions -PSC, CDC- s'apressaven a ocupar l'espai central, el mateix que volia Barrera.

El gran èxit de l'ERC de la Transició van ser els resultats de les eleccions al parlament del 1980: 14 diputats, que valien el seu pes en or. Sumaria l'Esquerra amb el PSUC i el PSC? Ni pensar-ho. Hi havia majoria d'esquerres, però els qui van acusar Barrera de trair les esquerres coneixien poc el personatge. De cap manera podia governar amb el PSUC i va facilitar el govern de Jordi Pujol mentre ell ocupava la presidència del Parlament. "He comès errors, però no els que la gent pensa", deia. Mai es va penedir del suport a Pujol, malgrat el menyspreu que sentia per una part del món convergent.

Ell admetia que en moltes ocasions li va mancar flexibilitat. Segurament no va saber dibuixar un perfil propi respecte al pujolisme i va quedar bandejat. Les eleccions del 1984 ja van ser un cop fort al quedar reclòs en 5 escons. Les tensions tornaven a ERC i Barrera va haver de preparar la seva retirada del primer pla.       

Les polèmiques

La nova ERC sorgida de l'entrada en el vell partit de joves activistes provinents de la Crida com Àngel Colom i polítics experimentats com Josep-Lluís Carod-Rovira van revitalitzar l'Esquerra, mentre Barrera s'ho mirava entre dubtes. Tot i el seu nacionalisme ferm, aleshores no era independentista. Ho va ser per evolució, convençut, potser a la força, que les vies federalistes o confederalistes de la històrica ERC estaven esgotades. Va tenir un paper en la sortida de Colom de la direcció i va assistir a l'enèsima reinvenció d'una ERC que amb Carod-Rovira i Joan Puigcercós va conformar el primer govern d'esquerres des de la recuperació de la Generalitat. L'expresident del Parlament sempre es va mantenir dins del partit, però sempre reticent i crític envers els nous dirigents.

Va protagonitzar una polèmica sorollosa l'any 2001 amb motiu de la publicació del llibre Què pensa Heribert Barrera (Dèria). Unes afirmacions crítiques sobre la immigració van propiciar una campanya mediàtica en contra seva que el va tornar al protagonisme, però que va agreujar encara més les seves relacions amb el partit. No hi havia en el llibre afirmacions racistes, en contra del que alguns que no l'havien llegit van afirmar, però sí que s'hi mostrava de forma descarnada el seu pessimisme conservador davant les transformacions demogràfiques que s'havien produït a Catalunya. Barrera, contrari al "papers per a tothom", delatava nostàlgia per la Catalunya anterior a la guerra.

El retorn   

L'esgotament del model autonòmic, molt evident des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, va donar a Barrera l'oportunitat de recuperar un lloc de prestigi en la societat catalana. Va ser un dels capdavanters de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim", que va ser el tret de sortida de les grans mobilitzacions cíviques que van engegar el procés sobiranista. Al costat de l'aleshores president José Montilla, l'expresident Pasqual Maragall i el president del Parlament Ernest Benach i l'expresident Joan Rigol, Barrera va avançar pel passeig de Gràcia de Barcelona amb l'ajuda d'un bastó. Als seus 93 anys, tornava a estar en el primer pla, esdevenint un dels referents del nou independentisme.

La seva darrera aparició pública va ser el 9 de juliol del 2011 amb motiu del primer aniversari de la gran manifestació del 2010. Ell ja no veuria l'extensió de l'independentisme dels darrers anys, però va aconseguir que ningú li prengués el paper de referència política d'un sobiranisme que sembla donar la raó als qui van dir "no" al model polític sorgit de la Transició. Avui, l'associació Vibrant li retrà un homenatge al Fossar de les Moreres.