La Terra emergida no és com la que hi ha sota l’oceà: l’escorça continental és més gruixuda i força més antiga, ja que es va formar fa milions d’anys. Com l’escorça oceànica és més prima, en algunes zones la pressió magmàtica del mantell terrestre s’acosta tant a la superfície que la pot rebentar i emergeix el magma. Aleshores es fan noves roques d’escorça més jove. Així es van formar les illes Canàries i Hawaii.
La superfície de la Terra no és d’una peça sinó que està formada per catorze grans plaques tectòniques que encaixen com en un gran trencaclosques. En els extrems d’aquestes plaques, on contacten l’una amb l’altra, l’escorça és més feble i també permet l’aflorament de magma que genera nova escorça. La pressió que es produeix empeny la placa i provoca que s’arremangui fent muntanyes o que s’enfonsi dins en mantell en una altra regió. La dinàmica indueix que les plaques continentals veïnes es desplacin l’una respecte de l’altra en un moviment continu d’entre dos i onze centímetres per any.
Pangea va ser el supercontinent que concentrava tota la massa emergida de la Terra, fa entre dos-cents cinquanta i dos-cents milions d’anys. La dinàmica de l’escorça va provocar que fa entre cent quaranta-cinc milions d’anys Pangea s’acabés dividint en dos continents: Lauràsia (format pel que ara són Euràsia i Amèrica del Nord) i Gondwana (Sud-Amèrica, Àfrica, l’Índia, l’Antàrtida i Austràlia).
L’evolució dels continents s’explica no només per la similitud geològica, sinó també per la biològica. Per les terres de Pangea hi campaven lliurament els dinosaures del Triàsic i del Juràssic. Ara bé, els dinosaures del Cretaci ja es dividien en dues grans poblacions: a Lauràsia van quedar, entre altres, els que van deixar restes on ara és el Pallars Jussà; a Gondwana van restar els que donarien lloc als cocodrils.
La dinàmica posterior al trencament de Pangea ha donat lloc a situacions curioses. Les regions biogeogràfiques d’Insulíndia i Oceania, molt pròximes i amb un clima similar, tenen històries geològiques ben diferents: una formava part del supercontinent de Lauràsia i l’altra de Gondwana. Per això els animals que hi viuen són ben diferents i la imaginària línia de Wallace reflecteix la diferència de les dues regions faunístiques.
Ara que es coneix pràcticament tot l’antic supercontinent de Gondwana, el repte és saber com es va trencar.
A Gondwana també pertanyien dos continents trobats recentment sota els oceans de l’hemisferi sud. Però, què es considera continent? Un continent es descriu com una àrea de terra amb uns límits ben definits, formada per la placa emergida que el conté (que s’eleva notòriament per damunt de l’escorça oceànica) i la plataforma submergida que l’envolta.
Zelàndia és el nom que es va donar el 1995 a una àmplia regió submergida al sud-oest de l’oceà Pacífic. És considerada continent perquè mesura gairebé cinc milions de quilòmetres quadrats, com la meitat d’Europa. Actualment de Zelàndia només emergeix un 6% del territori: les muntanyes més altes dels arxipèlags de Nova Zelanda i Nova Caledònia, a cavall entre les plaques Pacífica i Australiana. Representava un 5% de Gondwana i era unit a l’est d’Austràlia i l’Antàrtida occidental. Les fases posteriors de deformació continental no el van arribar a desintegrar, tot i que es va subdividir i allargar fins arribar a la forma i localització actuals.
Maurici és una illa volcànica geològicament jove, de nou milions d’anys. Quan s’hi van trobar roques de zirconi de tres mil milions d’anys d’antiguitat (només es generen a l’escorça continental) va fer pensar que les erupcions que van generar l’illa van tenir lloc per damunt d’una escorça molt més antiga que la lava va amagar: l’escorça de Gondwana. Més tard, la dinàmica de plaques va esqueixar el microcontinent de Maurícia, deixant fragments de mesures variables sota les illes Seychelles o les Mascarenyes, a l’Índic africà.
Ara que es coneix pràcticament tot l’antic supercontinent de Gondwana, el repte és saber com es va trencar. Maurícia i Zelàndia en poden donar la clau.
