09
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
10
de juliol
a la
13:56h
La presentació de la llei del referèndum de l'1 d'octubre ha desfermat tot mena de diatribes des de l'Estat. "Cop d'estat", "performance separatisa" i "deliri autoritari" són algunes de les desqualificacions llançades contra el projecte sobiranista. La història d'Espanya, però, no ofereix una tradició molt rica de referèndums democràtics. L'organització de les consultes populars per part de l'Estat mostra alguns trets que sí que són propis d'un passat, no tan llunyà, autoritari i colpista d'Espanya.
Aquest 6 de juliol s'han complert setanta anys del primer referèndum del franquisme, quan el dictador va sotmetre a aprovació la ley de sucesión en la jefatura del Estado. Després de la derrota d'Alemanya i Itàlia a la Segona Guerra Mundial, els aliats feixistes de Franco, Espanya estava aïllada internacionalment. La llei de successió pretenia donar legitimitat al règim, definint Espanya com a monarquia ("un regne catòlic") i blindant, això sí, el cabdillatge permanent de Franco. El referèndum volia mostrar a l'exterior un suposat suport popular al dictador.
Vot obligatori, meses designades
Tot el procés referendari va estar viciat des de l'inici. El vot es va declarar obligatori alhora que no podien votar tots els qui havien estat condemnats, el que afectava de ple l'oposició al règim. Els membres de les meses eren designats pels alcaldes, l'organització sindical i les corporacions.
En el moment de l'escrutini, el president llegia els resultats sense mostrar les paperetes. Parlar del vot a l'exterior seria un sarcasme, quan hi havia una part del país a l'exili. Tota la premsa es va posar a les ordres del govern seguint el mot d'ordre: "El deber de todo buen español es votar 'sí'. Lo quiere Franco. Lo exige España".
Els problemes amb el cens
Per engegar el procés al referèndum calia elaborar un cens de residents i es van establir oficines del cens a totes les províncies. Els responsables del Movimiento van fer uns llistats dels votants, que eren etiquetats amb una A (afectes al règim), una D (dubtosos) o una E (enemics). Sembla que, tot i el control absolut del govern, hi havia temor als resultats en les províncies més díscoles (les basques, catalanes i algunes ciutats com Sevilla). Però tot va anar rodat.
Les dades sobre aquest referèndum no són coincidents entre els estudiosos i varien en funció de la font. En aquest cas, cal desconfiar de les dades oficials. D'un cens de més de 16 milions de persones, segons les informacions governamentals, hi va haver una participació propera al 90% de l'electorat. Més del 90% va votar a favor de la llei franquista.
L'any 1966, es va convocar un nou referèndum, aquest cop per aprovar la llei orgànica de l'Estat. La dictadura volia donar imatge de certa obertura, prop de 30 anys després de la fi de la Guerra Civil. La norma obria la porta a la designació d'un cap del govern diferenciat del cap de l'estat i incorporava l'elecció pels caps de família d'una part dels procuradors en Corts. El 14 de desembre de 1966, prop d'un 95% dels censats van ratificar la llei, que només va trobar un 2,47% de vot contrari. Allò eren referèndums.
Referèndum d'independència sota la dictadura... a Guinea
Sota el franquisme, es va fer un referèndum acordat perquè un territori decidís sobre la seva independència. No és que Franco fos un precedent de David Cameron. És que parlem de Guinea Equatorial i l'Àfrica vivia en plena descolonització. Uns anys abans s'havia establert un sistema autonòmic. L'11 d'agost de 1968, una majoria del 64% de la població de la colònia va votar en favor de la seva independència. A ningú se li va ocórrer demanar que votessin tots els espanyols i només ho van els guineans.
Malauradament, els guineans no van veure la llum i passarien de la dominació espanyola a la tirania de Francisco Macias, abans de caure en les urpes d'un altre sàtrapa, Teodoro Obiang, que encara governa.
El darrer referèndum del franquisme
Es va celebrar el 15 de desembre del 1976 per aprovar la llei de reforma política. Tot i que la llei pretenia un canvi de règim, va ser el darrer govern sorgit de la dictadura, presidit per Adolfo Suárez, qui el va convocar. Les forces de l'oposició van fer una crida al boicot i aquesta vegada el govern no va poder aconseguir la gairebé unanimitat dels vells temps. Però l'executiu va emprar tots els recursos a l'abast per controlar el procés amb l'estimable ajuda de la xarxa de governadors civils, veritables munyidors província a província.
L'estructura del Movimiento, d'on procedien els homes forts del govern, Suárez, i el ministre de la Governació, Martín Villa, es va posar al servei del poder, com sempre. Els resultats oficials van oferir un 77% de participació, amb un 94% de vots favorables. El cert és que el referèndum va acabar sent reconegut de facto per la majoria de l'oposició, preparada ja per concórrer a les que havien de ser les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny del 1977. Derrotada la via de ruptura, estava clar que les regles del joc les van establir els reformistes del franquisme.
Els referèndums constituents
Va seguir més tard el cicle de referèndums constituents, sent el primer el que va ratificar la Constitució, el 6 de desembre de 1978. D'això ja fa prop de 40 anys, en un context molt diferent de l'actual. Les paraules de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, apel·lant a les forces armades per preservar la integritat territorial, poden tenir avui poc recorregut. Però aleshores no era així. Les pressions dels capitans generals van ser constants al llarg de tot el debat constitucional.
Els triomfs de les forces democràtiques, com el capítol de drets i el concepte de nacionalitats, era contrarestat per invocacions la unidad indisoluble i el paper de les forces armades com a garant. La Constitució va ser aprovada per una àmplia majoria, però va topar amb el rebuig del nacionalisme basc, inclòs el PNB, que va demanar l'abstenció.
Vindrien també els referèndums autonòmics, que van aprovar els estatuts de Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia. En el cas de Catalunya, es va aprovar amb el suport del 88% dels qui van votar, però amb una participació del 59% que assenyalava ja l'inici del desencant.
L'OTAN, un referèndum amb el guió canviat
El 12 de març de 1986, els ciutadans van ser convocats a les urnes per respondre a la pregunta "Considera convenient per Espanya romandre a l'Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació? Un 59% de participació, amb un 52% de vots favorables i un 39% en contra, van decidir una partida en la qual l'executiu de Felipe González s'ho va jugar tot. No va ser tampoc aquell referèndum un exemple de joc net. Convocar-lo va ser una exigència del PSOE quan era a l'oposició.
La UCD va forçar l'ingrés d'Espanya a l'OTAN a través d'una votació al Congrés i els socialistes van aprofitar-ho per fer una de les campanyes més demagògiques que s'han perpetrat en la democràcia espanyola. Un cop al poder, el novembre de 1982, González va canviar de criteri. Tocava quedar-se. El referèndum es va anar ajornant i finalment, quan va ser convocat, el PSOE va demanar el sí "en els termes acordats", que bàsicament era mantenir-se al marge de l'estructura militar. En aquella consulta es van donar trets surrealistes, amb un ampli sector de la dreta espanyola (l'AP de Manuel Fraga) apel·lant a l'abstenció per sorpresa dels governs occidentals.
El 20 de febrer del 2005 va tenir lloc el darrer referèndum d'abast estatal, en aquest cas sobre la Constitució europea. Va votar només un 42,3% de l'electorat, que va aprovar la Carta europea per un 76,1% enfront el 17,1% de vots contraris. Europa continuava despertant poques passions. Els referèndums com a mecanisme de participació real de la ciutadania i sense manipulacions del poder encara han d'esperar a l'estat espanyol.
Aquest 6 de juliol s'han complert setanta anys del primer referèndum del franquisme, quan el dictador va sotmetre a aprovació la ley de sucesión en la jefatura del Estado. Després de la derrota d'Alemanya i Itàlia a la Segona Guerra Mundial, els aliats feixistes de Franco, Espanya estava aïllada internacionalment. La llei de successió pretenia donar legitimitat al règim, definint Espanya com a monarquia ("un regne catòlic") i blindant, això sí, el cabdillatge permanent de Franco. El referèndum volia mostrar a l'exterior un suposat suport popular al dictador.
Vot obligatori, meses designades
Tot el procés referendari va estar viciat des de l'inici. El vot es va declarar obligatori alhora que no podien votar tots els qui havien estat condemnats, el que afectava de ple l'oposició al règim. Els membres de les meses eren designats pels alcaldes, l'organització sindical i les corporacions.
En el moment de l'escrutini, el president llegia els resultats sense mostrar les paperetes. Parlar del vot a l'exterior seria un sarcasme, quan hi havia una part del país a l'exili. Tota la premsa es va posar a les ordres del govern seguint el mot d'ordre: "El deber de todo buen español es votar 'sí'. Lo quiere Franco. Lo exige España".
Els problemes amb el cens
Per engegar el procés al referèndum calia elaborar un cens de residents i es van establir oficines del cens a totes les províncies. Els responsables del Movimiento van fer uns llistats dels votants, que eren etiquetats amb una A (afectes al règim), una D (dubtosos) o una E (enemics). Sembla que, tot i el control absolut del govern, hi havia temor als resultats en les províncies més díscoles (les basques, catalanes i algunes ciutats com Sevilla). Però tot va anar rodat.
Les dades sobre aquest referèndum no són coincidents entre els estudiosos i varien en funció de la font. En aquest cas, cal desconfiar de les dades oficials. D'un cens de més de 16 milions de persones, segons les informacions governamentals, hi va haver una participació propera al 90% de l'electorat. Més del 90% va votar a favor de la llei franquista.
Propaganda oficial amb motiu del referèndum de 1966.
L'any 1966, es va convocar un nou referèndum, aquest cop per aprovar la llei orgànica de l'Estat. La dictadura volia donar imatge de certa obertura, prop de 30 anys després de la fi de la Guerra Civil. La norma obria la porta a la designació d'un cap del govern diferenciat del cap de l'estat i incorporava l'elecció pels caps de família d'una part dels procuradors en Corts. El 14 de desembre de 1966, prop d'un 95% dels censats van ratificar la llei, que només va trobar un 2,47% de vot contrari. Allò eren referèndums.
Referèndum d'independència sota la dictadura... a Guinea
Sota el franquisme, es va fer un referèndum acordat perquè un territori decidís sobre la seva independència. No és que Franco fos un precedent de David Cameron. És que parlem de Guinea Equatorial i l'Àfrica vivia en plena descolonització. Uns anys abans s'havia establert un sistema autonòmic. L'11 d'agost de 1968, una majoria del 64% de la població de la colònia va votar en favor de la seva independència. A ningú se li va ocórrer demanar que votessin tots els espanyols i només ho van els guineans.
Malauradament, els guineans no van veure la llum i passarien de la dominació espanyola a la tirania de Francisco Macias, abans de caure en les urpes d'un altre sàtrapa, Teodoro Obiang, que encara governa.
Propaganda al metro cridant a participar en el referèndum de 1976. Foto: Europa Press
El darrer referèndum del franquisme
Es va celebrar el 15 de desembre del 1976 per aprovar la llei de reforma política. Tot i que la llei pretenia un canvi de règim, va ser el darrer govern sorgit de la dictadura, presidit per Adolfo Suárez, qui el va convocar. Les forces de l'oposició van fer una crida al boicot i aquesta vegada el govern no va poder aconseguir la gairebé unanimitat dels vells temps. Però l'executiu va emprar tots els recursos a l'abast per controlar el procés amb l'estimable ajuda de la xarxa de governadors civils, veritables munyidors província a província.
L'estructura del Movimiento, d'on procedien els homes forts del govern, Suárez, i el ministre de la Governació, Martín Villa, es va posar al servei del poder, com sempre. Els resultats oficials van oferir un 77% de participació, amb un 94% de vots favorables. El cert és que el referèndum va acabar sent reconegut de facto per la majoria de l'oposició, preparada ja per concórrer a les que havien de ser les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny del 1977. Derrotada la via de ruptura, estava clar que les regles del joc les van establir els reformistes del franquisme.
Els referèndums constituents
Va seguir més tard el cicle de referèndums constituents, sent el primer el que va ratificar la Constitució, el 6 de desembre de 1978. D'això ja fa prop de 40 anys, en un context molt diferent de l'actual. Les paraules de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, apel·lant a les forces armades per preservar la integritat territorial, poden tenir avui poc recorregut. Però aleshores no era així. Les pressions dels capitans generals van ser constants al llarg de tot el debat constitucional.
Els triomfs de les forces democràtiques, com el capítol de drets i el concepte de nacionalitats, era contrarestat per invocacions la unidad indisoluble i el paper de les forces armades com a garant. La Constitució va ser aprovada per una àmplia majoria, però va topar amb el rebuig del nacionalisme basc, inclòs el PNB, que va demanar l'abstenció.
Vindrien també els referèndums autonòmics, que van aprovar els estatuts de Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia. En el cas de Catalunya, es va aprovar amb el suport del 88% dels qui van votar, però amb una participació del 59% que assenyalava ja l'inici del desencant.
L'OTAN, un referèndum amb el guió canviat
El 12 de març de 1986, els ciutadans van ser convocats a les urnes per respondre a la pregunta "Considera convenient per Espanya romandre a l'Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació? Un 59% de participació, amb un 52% de vots favorables i un 39% en contra, van decidir una partida en la qual l'executiu de Felipe González s'ho va jugar tot. No va ser tampoc aquell referèndum un exemple de joc net. Convocar-lo va ser una exigència del PSOE quan era a l'oposició.
La UCD va forçar l'ingrés d'Espanya a l'OTAN a través d'una votació al Congrés i els socialistes van aprofitar-ho per fer una de les campanyes més demagògiques que s'han perpetrat en la democràcia espanyola. Un cop al poder, el novembre de 1982, González va canviar de criteri. Tocava quedar-se. El referèndum es va anar ajornant i finalment, quan va ser convocat, el PSOE va demanar el sí "en els termes acordats", que bàsicament era mantenir-se al marge de l'estructura militar. En aquella consulta es van donar trets surrealistes, amb un ampli sector de la dreta espanyola (l'AP de Manuel Fraga) apel·lant a l'abstenció per sorpresa dels governs occidentals.
El 20 de febrer del 2005 va tenir lloc el darrer referèndum d'abast estatal, en aquest cas sobre la Constitució europea. Va votar només un 42,3% de l'electorat, que va aprovar la Carta europea per un 76,1% enfront el 17,1% de vots contraris. Europa continuava despertant poques passions. Els referèndums com a mecanisme de participació real de la ciutadania i sense manipulacions del poder encara han d'esperar a l'estat espanyol.