Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

ENTREVISTA

Jaume Roures: «Els comuns estan un pèl per darrere del que toca en el referèndum»

El fundador de Mediapro afirma que Espanya té una "cultura democràtica molt pobra" que la Transició no va resoldre i que s'exemplifica amb l'existència de les clavegueres | Crida a la mobilització a la Diada per afermar l'1-O i troba a faltar un projecte de ciutat "més estructurat" de Colau | Es declara "interessat pel periodisme" i diu que li agradaria tenir un diari en paper tot i que nega negociacions per "El Periódico"

per Ferran Casas / Oriol March , 5 de juliol de 2017 a les 21:52 |
Jaume Roures | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A la sala de reunions de la setzena planta de l'edifici Imagina de Barcelona hi ha, a banda de telèfons una taula llarga, multitud de premis disposats en dos mobles, un a cada punta de l'habitació. Jaume Roures (Barcelona, 1950) hi entra a pas tranquil i, quan veu els dos periodistes i el fotògraf de NacióDigital, exclama: "Això sembla una assemblea!". La vena de militant trotskista és ben present en ell. Fundador de Mediapro, un gegant de la comunicació amb forta presència internacional, Roures està centrat aquests dies en la promoció del documental sobre les clavegueres de l'Estat. En aquesta entrevista també repassa l'última hora del procés, el rol dels "comuns", que el tenen com un dels seus referents en el món empresarial, i l'estat dels mitjans de comunicació del país. Se li encenen especialment els ànims quan parla de Sandro Rosell i del Barça.

- El documental que vau presentar la setmana passada sobre les clavegueres de l’Estat i que emetrà TV3 és l’aportació de Jaume Roures al procés?


- No, crec que nosaltres tenim una línia de continguts audiovisuals en general, cinematogràfics i documentals en particular, que va de l'Espalda del Mundo, que té 18 o 19 anys, on ja parlàvem del dret a l'autodeterminació, fins a Salvador, que just hem passat a la Model, passant per Los lunes al sol. Crec que tenim una línia bastant coherent i contribuïm no sé si al procés o una mica a tot.

- Quan es tracta aquest tema ràpidament hi ha qui diu, fins i tot a vostè, que es blanquegen els casos de corrupció que afecten Convergència.


- No, no veig la relació. Parlem de Xavier Trias i Artur Mas, sí. Però quan parlem del Pujol diem que d'allò… No és la nostra intenció ni crec que es pugui deduir de la nostra trajectòria, sincerament.

- El documental l'han estrenat a Madrid aquest dimecres. Coincideix amb el Salvados del comissari Villarejo. La música és la mateixa: una conspiració contra l'independentisme. S'esperava més ressò de tot plegat a Madrid?


- No, jo crec que la nostra proposta és molt més àmplia que l’"operació Catalunya". Posem de manifest no només que hi ha estructures paral·leles sinó que hi ha un modus operandi, determinats mitjans de comunicació, etcètera. Des del primer moment teníem clar que ressò mediàtic en tindríem poc. I polític tampoc. Què vols que diguin? Si tu ets un càrrec polític del PP o el PSOE, què dius davant d’una cosa d'aquestes? Amagues el cap sota l'ala i xiules.
 

Jaume Roures. Foto: Adrià Costa


- Si molt del que hi surt no fos contra l'independentisme, hi hauria hagut més ressò? Pot ser que alguns pensin que parlar-ne fa el caldo gros a l'independentisme?

- Allà hi ha determinats mitjans que participen d'aquestes estructures, les animen i en viuen. Són periodistes i mitjans que anomenem amb nom i cognoms. Sí que ens sembla evident que quan vam treure a Público [n'és propietari] les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso la proximitat de les eleccions i l’atac tan directe sobre el procés va desdibuixar una mica, de cara a les Espanyes, el fons d’això. Aquí no estem discutint només de l’"operació Catalunya", aquí estem discutint de clavegueres que posen en qüestió el caràcter democràtic de l’Estat. Hem explicat una part, últimament hi ha hagut les converses aquestes que s’han fet públiques amb Ignacio González i tota la colla aquesta on era evident que posaven i treien els fiscals, posaven i treien jutges en funció dels seus interessos. Si vas mirant el conjunt, el que ha passat al Tribunal Constitucional (TC), al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el que passa al ministeri de l’Interior, el que passa amb la fiscalia Anticorrupció, que al final aquell bon home ha hagut de sortir per cames, que el senyor Maza, el senyor fiscal general de l’Estat, donava classes les escoles del senyor Villarejo… Ja és tot més que un entramat. Et pots començar a preguntar per la legitimitat de tots aquests aparells. Si al final resulta que tothom pot posar i treure a qui li interessa des d’un punt de vista polític, o des d’un punt de vista econòmic en el sentit de poder fer els seus "xanxullos" amb més o menys pressa o entitat… Estem discutint d’això en un país on la cultura democràtica és molt pobra per raons històriques, no només pel franquisme. La Transició no ha ajudat a aprofundir en la cultura democràtica.

"Les clavegueres de l'Estat posen en qüestió el seu caràcter democràtic"

- Per tant, encara queda moltíssim per saber.

- Suposo, sí. No som els detentors de tota la merda que pot haver-hi allà dins. Més enllà de la merda del Villarejo i això, és evident que el TC es nomena a dit a gent…

- Gent que ha tingut carnet del PP, en el seu moment, com l'anterior president del TC.

- Exacte. Ells mateixos el deslegitimen. Haurien de ser organismes amb una autoritat moral que no tenen. I si en tenien alguna, des de l’episodi del membre del TC borratxo, sense casc, detingut per la policia, fins al mort que no substitueixen perquè no convé, etcètera. Són ells mateixos els que deslegitimen aquest organisme. El nomenament del CGPJ i les maniobres que es fan i es desfan perquè hi vagin els afins juga el mateix paper. Si després veus que el ministre de l’Interior no només demostra que és un inútil perquè es deixa gravar al seu despatx, sinó que el que està fent és conxorxes contra el que sigui… Hem de treure ferro, és igual si és contra el procés o si fos contra un regidor d'Alsasua. Al final, estem parlant del mateix. Al final, Baltasar Garzón ho deia molt bé: allò és una reunió oficial. Si en aquestes converses oficials es dediquen a complotar, tenim un gravíssim problema. Ells dos, i nosaltres el tenim si no hi ha cap organisme superior a Fernández Díaz que li digui que s’ha passat. Aquest senyor no ha estat en posat qüestió a causa de la seva actuació i la seva negligència i de la seva demagògia. Va acabar la legislatura i el van intentar col·locar en una comissió o més menys d’allò. Això no només afecta el senyor Fernández Díaz, això és un problema estructural de l’Estat.
 

Jaume Roures. Foto: Adrià Costa


- Que transcendeix el govern espanyol actual.

- No és casualitat que [alguns policies] vinguin de la brigada político-social. No és casualitat el que va passar amb els GAL. Hi ha una continuïtat. Hi ha el cas del Garzón. Això va in crescendo. El tema andorrà: Andorra és un petit país, però és un país. I els paios se'l passen per on els dona la gana, amb la col·laboració d’aquests patriotes bancaris que tenen per allà. Els Cierco no deixen entrar la policia al país, potser al banc sí.
 
- Algun president espanyol ha volgut desmuntar aquest entramat?

- Això està teoritzat. L’altre dia a RAC1 hi havia un professor de l’Autonòma, antic membre del CESID, que defensava que les clavegueres de l’Estat són necessàries. Aquí ho hem teoritzat i també hem tingut els mortadelos. Al documental ensenyem aquella frase del Felipe González que diu que l’Estat també es defensa als desguassos. Malauradament, aquesta filosofia impregna l’Estat, el concepte aquest que s’han de fer coses brutes si es vol mantenir l’Estat. A mi m’ho va dir textualment un periodista de La Vanguardia, que si no hi ha clavegueres no hi ha Estat. Aquests conceptes s’han de revisar profundament perquè aleshores pots fer el que vulguis. On és el límit? Què ens vam trobar amb el govern de González? Que des del director de la Guàrdia Civil fins al director del Banc d’Espanya, tothom estava robant o matant. L’Estat pot arribar fins on la imaginació et doni.

- Amb la connivència dels mitjans.

- De determinats, o de molts, o de pocs. Per activa i també per passiva. Sobre això es podrien fer editorials cada dia, que no es fan. A vegades se’n parla una mica i es deixa de banda. Però si grates, els mitjans que formen part de l’establishment et justificaran això. Això sempre és necessari. El gihadisme? No es pot combatre el gihadisme o qualsevol forma de terrorisme obertament, necessites anar per les clavegueres. Segurament tindrem un problema, si això és així. És el que es va fer amb els GAL.

Jaume Roures, entrevistat per Ferran Casas i Oriol March. Foto: Adrià Costa


- Assistim a la fase de concrecions de l’1 d’octubre. Hi haurà urnes?

- Jo el que penso és que l’1 d’octubre ens el juguem l’11 de setembre. De què serem capaços, quanta gent sortirà al carrer per la Diada reivindicant una sortida positiva al procés. Si som quatre, tot això no tindrà cap transcendència. La força del procés sempre ha estat la gent, a diferència d’altres èpoques històriques, que han estat més protagonitzades per partits o per polítics. La diferència qualitativa és que la gent s’ha mogut. Si algú es creu l’1 d’octubre, el que ha de procurar és que l’11 de setembre siguem molt actius i que siguem molts i moltes.

- Si l’1 d’octubre hi ha urnes intuïm que votarà. Ho farà pel "sí"?

- Aquí hi ha l’error. Jo em posiciono, i crec que és el que hauríem de fer tots, perquè hi hagi un dret a elegir que tenim. Cadascú farà després el que consideri convenient. La lluita és aquesta. L’error fonamental, des de la meva modesta opinió, és l’error de Junts pel Sí. Tu tens un 48%, que és moltíssim, que és brutal, però és insuficient.

"Partir del sí-sí com a pas previ no és la manera de portar a la majoria a reivindicar el dret a decidir"

- L’error és promoure el referèndum només des de l’independentisme?

- Bé, el tema és partir del "sí-sí" com a pas previ… Aquesta no és la manera de portar la majoria de la gent a reivindicar el dret que tenim nosaltres a decidir el nostre futur. Una vegada això clar, i això amb força, referendat per no sé si és el 75% o el 80% de l’electorat, o la gent al carrer, llavors sortirà el que surti. I el que voti cadascú no és important. El que és important és que s’hi arribi, a votar. Que la gent tingui consciència d’això, que som nosaltres els dipositaris del nostre futur, més enllà que a mi no em molestaria gens agafar la paraula al [Mariano] Rajoy i dir-li que estem d’acord, que es faci un referèndum a Espanya sobre això, i ja comptarem què passa aquí i ja comptarem què passa allà. Perquè què passa, políticament, si hi ha 5 o 6 milions de persones a les Espanyes que, o perquè estan fartes de nosaltres o perquè estan a l’entorn de la gent que defensa que tenim dret a un referèndum, encara que sigui pactat i totes aquestes coses que es diuen voten que "sí"? Políticament, tampoc és tan fàcil de gestionar. No el convocaran, però a vegades crec que cal agafar-los la paraula.

- Ells estan atrapats en una contradicció: sortiria un resultat a Catalunya diferent al d'Espanya.

- Ells estan atrapats en la contradicció que no tenen prou cultura democràtica per fer un referèndum. Aquesta és la seva contradicció. No costa res dir-ho. Si diguéssim "endavant", no el faríem mai de la vida. Imagina’t que ara es comença a consultar la gent sobre el que pot fer. Això és terrible, més val tenir eleccions cada quatre anys.

- Quan s’hagi superat aquesta pantalla del dret a decidir i estigui clar que això ha anat endavant, farà pública la seva posició?

- Tinc molts anys i tota la vida he explicat el que he fet. No veig per què no. Ara em sembla pixar fora de test, no crec que el que jo digui sobre què faré sigui molt important.

- És una persona coneguda.

- Jo no faig gols ni coses d’aquestes.
 

Jaume Roures, reflectit en una pantalla de la sala de reunions de Mediapro. Foto: Adrià Costa


- Creu que l’espai polític dels "comuns "està a l’alçada de les circumstàncies?

- No, jo crec que estan un pèl per darrere del que tocaria ara. Suposo que tenen contradiccions perquè una part del seu electorat (el seu entorn) té recança o al procés o a determinats protagonistes. Jo vaig sempre a la qüestió bàsica: estan a favor del dret a decidir? Sí o no? Per tant, estan a favor que nosaltres decidim el futur? Sí o no? Per tant, els afegits de pactat o no sé què… Aquest procés ja l’hem fet, amb l’Estatut, que va ser llarg i penós. Els resultats ja es van veure des del 2010. Portem set anys que s’han vist els resultats. El tema és: si no es pot pactar, què ens espera? Esperar que a les Espanyes guanyin algunes esquerres que ho tinguin clar? Que guanyi l'esquerra ja és complicat, però que a més la que guanyi ho tingui clar i estigui disposat a pactar amb Catalunya com s’organitza i tal… És enviar les coses a les calendes gregues. Entretant és necessari enfocar-ho d’una altra manera.

"Això del procés pactat ja ho vam fer, amb l'Estatut, i va ser llarg i penós. És enviar les coses a calendes gregues"

- Li sorprèn que Ada Colau hagi passat de defensar tirar pel dret amb els desnonaments, quan estava a la PAH, a posar la llei vigent i els funcionaris per davant de tot ara que és alcaldessa de Barcelona?

- No només s’empara amb l’argument de la llei. Jo crec que el procés, la perspectiva d’independència, té un forat en el flanc social. Quin estat volem construir? Doncs jo no sé si això és molt atractiu o poc. Hi ha tota una part del programa importantíssima, que no són només proclamacions d’aquestes que es fan de diumenge en diumenge, sinó mesures efectives des del punt de vista social i laboral, que no es pren. Aquesta manca jo crec que és la que explica que hi hagi gent com ella que es pugui permetre vorejar el tema sense entrar-hi. Ja va passar una mica amb la constitució europea, la manca de pota social va fer impossible que prosperés. En el tema de la desobediència, jo crec que és un fil per estirar. No una pedra per tirar.

- Què li sembla Colau com a alcaldessa?

- El resultat de les municipals va ser molt ajustat. I no tenen un projecte clar. Gestionar això no deu ser fàcil, jo no me’n veuria capaç, i em veig capaç de moltes coses. Però després hi ha una sèrie de coses, de problemes quotidians als quals han de fer front, i per fer-ho has de tenir un projecte més o menys estructurat, i a mi no em sembla que el tinguin per ara.

- Quan veu el sobiranisme, i un pes important de CDC, parlar de revolució i de desobediència… Què li ve al cap, a algú com vostè que ve de la cultura política trotskista?

- Em fa riure.
 

Jaume Roures és especialment crític amb la junta directiva del Barça. Foto: Adrià Costa


- Però amb simpatia o perquè no s’ho creu?

- Convergència no era ni és independentista. Després hi haurà uns membres més o menys significats del partit que ho són, però Convergència ni ho era ni ho és, i Unió ja ni us dic.

- Li emprenya l’etiqueta de ric d’esquerres?

- Per això hauria de ser ric. Em sembla una burrada periodística, entre cometes. La típica tonteria que així es vol estalviar parlar de continguts.

"Em fa riure sentir Convergència parlant de desobediència i revolució. Ni ha estat ni és independentista"

- La seva empresa és una de les més internacionalitzades del país. Què li diuen quan viatja, sobre el procés?

- No percebo inquietud. És una cosa que com que fa tants anys que estem amb el tema la gent en sent parlar i depèn del país hi ha una o altra recepció. Mai ningú m’ho ha plantejat com una crítica o com una bestiesa. A un americà explica-li que ni l’Ajuntament ni la Generalitat tenen potestat sobre l’aeroport i el port. Ho troba tan gros que es pensa que alguna cosa estranya passa. No ho he vist mai com una cosa perjudicial. Alguns pensaran que és més o menys folklòrica, però jo no crec que faci mal.

- La realitat de l’economia catalana seria diferent sense el procés? Seria millor?

- No penso que fos diferent. Són arguments que s’utilitzen a conveniència. No crec que si algú vol invertir no inverteixi perquè li faci por. Ni que ningú et compri no sé què perquè ve d’aquí. Són coses que es diuen, com que empaitem els pobres nens per obligar-los a parlar català. Totes aquestes coses algú se les pot creure, però després les dades ho contradiuen.
 

Jaume Roures té una llarga trajectòria en el món audiovisual. Foto: Adrià Costa


- Quina opinió li mereix el rol polític que ha tingut TV3 en els últims anys?

- No es pot obviar el tema del rol de TV3 sense parlar molt de TV3. TV3 té un problema estructural a la direcció i a l’estructura i si no és capaç d'afrontar-la no tirarà endavant com a televisió pública. Ja podem dir el que vulguem, podem posar uns quants milions més, que el tema no es resoldrà. El problema és que el consell de la CCMA té massa poder i la capacitat de decisió no està en mans dels professionals del sector. Això acompanyat d'una estructura massa gran. El 2010 costava 160 milions el 2010 i el 2016 el mateix. I la pantalla el 2010 eren 140 milions i ara 60. La gent no es pot estranyar que es perdi audiència, que no sigui més competitiva. TV3 tenia una relació amb el país i amb la gent que ha anat perdent.

- Per què? La competència és Netflix i aquest tipus de plataformes?

- Això són alternatives que ajuden si no estàs content amb el que tens. TV3 havia estat capdavantera amb la televisió online, però si no tens mitjans i et passes el dia mirant-te el melic… Costa més de desenvolupar.  I últimament la manera d’abordar el procés i tot el que l’envolta es fa molt farragós, per dir-ho suaument. Un exemple, una cursa del mundial de motociclisme, jo vull saber el primer i el segon, no si Márquez ha quedat tercer. Això forma part d’aquest procés de pèrdua d’audiència i de deslligar-se de la gent. La gent mira la televisió per entretenir-se i informar-se.

"El problema de TV3 és que el consell de la CCMA té massa poder i que hi ha una estructura massa gran"

- El periodisme és víctima del procés?

- Ho és de la crisi en general. De l'econòmica, que tira per terra tots els grans imperis i de la professional. Un dels exemples més evidents és El País. No només per la seva deriva i pel que digui el [Juan Luis] Cebrián, que aquests rampells falangistes ja els tenia, sinó que tots els seus grans professionals ara escriuen qualsevol bestiesa que al·lucines. Al documental assenyalem clarament, amb noms i cognoms, el paper de determinats mitjans i periodistes. Ja sé que és molt difícil canviar algunes tendències però tot canviarà. Hi haurà paper d’aquí a 10 anys? Segurament no. Els digitals jugaran un paper important? No ho sé, no sabria dir si seran sostenibles. Tota la merda que hi ha als confidencials, que els distingeixo dels digitals, seguiran vius? Segurament. Per què? Si mires els seus anunciants, són empreses potents. Viuen del xantatge, o pagues o treuen draps bruts.

- Està molt interessat en el periodisme. És cert que vol comprar El Periódico o en va tenir prou amb Público?

- Público continua tot i que només en versió digital. Va ser víctima de la crisi econòmica i de que als poders no els agradava gens, ni als polítics ni als bancaris. Altres grups van obtenir crèdits i nosaltres no. A mi m’interessa qualsevol cosa positiva pel periodisme, per la gent. Es digui El Periódico o es digui el que es digui. Però no hi ha res, més enllà que el sector en va ple. No estic negociant. Amb [Antonio] Asensio [president del Grupo Zeta, editor d'El Periódico] hi tinc relació, no massa, des de fa molts anys.

- Li ha quedat clavada l'espina del diari en paper?

- Si tingués mitjans, jo sí que faria ara un diari en paper, i més ara amb aquesta situació política tan rica. La que hem passat i la que estem.

"Cebrián sempre ha tingut rampells falangistes però quan veus gent de 'El País' escrivint qualsevol bestiesa al·lucines"

- Potser va ser el problema de Público. Ara el context seria més favorable.

- Els contextos de crisi no són favorables, també? Jo crec que sí. Vam viure el 15-M des de Público i era important. Malgrat el que la gent pensa, el primer que va boicotejar Público va ser el govern del PSOE. I després tot va continuar i es va anar estenent. En aquelles condicions, va ser impossible mantenir-lo. Les crisis no són èpoques dolentes per la premsa de paper. Altra cosa és que et quedis sense publicitat, que et bloquegin, que et tallin o que no et donin crèdit. I aquests varen ser els problemes de fons.

- En quin punt es troba la venda de Mediapro a uns inversors xinesos?

- Tenim una negociació en exclusiva amb els ofertants [Orient Hontai]. No és la venda de Mediapro, sinó la venda d’accions de determinats accionistes, fonamentalment financers. Tatxo Benet i jo mantindrem el nostre 24%, no vol dir que tota la resta vengui. L’únic que fem és pilotar o controlar el procés de canvi d'accionistes financers. Nosaltres continuem i gestionem, i volem que el futur de la cosa estigui clar. Ningú compraria això si el Tatxo o jo no hi fóssim. No vull ser pretensiós però formem part del mobiliari. Encara que la roda funciona, si no hi som no seria el mateix i ningú s’arriscaria a entrar amb nosaltres fora.
 

Jaume Roures escolta les preguntes dels entrevistadors. Foto: Adrià Costa


- Què li agradaria fer en un futur?

- El que faig.

- Més periodisme, més cinema?

- Més de tot. Tinc molta capacitat de treball. Res especial, més enllà del que estic fent.

- Li sorprèn la situació actual de Sandro Rosell, empresonat a Soto del Real?

- Jo ja ho vaig explicar, però no em feu cas! El futbol té un problema, que és que en nom del futbol es pot fer tot. I en nom del Barça encara més. Si un club té un president a la presó, i l’altre hi ha passat, si ha tingut dos vicepresidents a la presó i tenim la samarreta de l’Urdangarin, i els Cierco… Eren socis del Sandro i estaven a la junta, i espera’t el que sortirà, perquè la tresorera ha hagut de marxar perquè té un expedient X d’aquells que deixa’l anar… Hi ha un problema estructural. Quin és? Que com que es pot fer i dir el que sigui, qualsevol arribista es presenta amb grans fitxatges i la gent et vota.

"Si la junta del Barça porta a actes un xoriço condemnat com Núñez, perquè no porten també Millet, que era vicepresident de la Fundació?"

- És el nuñisme sociològic, això?

- Forma part del panorama mediàtic. Núñez està demostrat que és un xoriço condemnat i que ha anat a la presó i no s'amaga res i el porten a qualsevol celebració… Jo sempre pregunto: per què no hi ha el Millet també, que era vicepresident [de la fundació del club]? Clar, aquest és una mica més escandalós i l’amaguem. La gestió econòmica de Núñez va ser una desgràcia. Els mitjans què han dit sempre? Que era modèlic. El senyor Benet i el senyor Roures, que treballaven a TV3, li van signar un contracte de 2.000 milions de pessetes el 14 de juny del 1988 perquè pogués fitxar l’equip quan va venir en Johan, perquè no en tenien ni cinc. L’any següent van comprar el Koeman amb un leasing, que deu ser l’única operació d’aquest tipus que s’ha fet en la història del futbol. La junta del Laporta va pagar 10.000 milions de pessetes del deute amb Hisenda del Núñez. Això s’ha amagat. I tu preguntes pel Núñez i et diu que és un bon gestor. I jo pregunto? Algú capaç de subornar inspectors d’Hisenda, pot ser considerat un bon gestor? Rosell, que ha fet aquest muntatge amb el fitxatge del Neymar… Per què necessites fer 14 contractes per fitxar-lo? A l’acte d’empresonament hi ha un raonament de la jutgessa que parla de les escoltes -mitja Barcelona tremola- i s’ha vist que delatava la possibilitat d’anar fora de països de l’àmbit jurídic de la Unió Europea i dels Estats Units. Si posen els EUA en una cosa d'aquestes, jo estaria preocupat. Vol dir que hi ha l’FBI darrere. El que s’estranya és perquè vol.

- Va ser amic de Cruyff. Va estar a l’alçada a l’hora d’homenatjar-lo?

- No, el Barça ha manipulat el tema. Ha aprofitat tot això. És igual, no en vull parlar perquè el tema em dol.

- Mediapro torna a tenir els drets de la Champions. Hi ha sostre en les quantitats que es paguen als clubs?

- Sempre s’enfoca pel costat de la bombolla. La nostra filosofia sempre ha estat la mateixa: com més difusió tingui, més barat pel consumidor. I és el que ha passat en aquests darrers anys que nosaltres hem guanyat drets de la Liga o la Champions. El pay per view va començar cobrant 12 euros per partit i ara per 12 euros veus un partit i et regalen un cotxe i alguna cosa més [riu] Per 9,99 pots veure 1.251 partits l’any, són 120 euros l’any. Això és el que fa rendible la gestió dels drets esportius però sempre s'agafa per la bombolla.

- Què ha de fer la Lliga espanyola per ser competitiva com la Premier quant a negoci?

- Hi ha coses que no podem superar. Tenen el doble de PIB, 15 milions d’abonats a televisió de pagament i a Espanya 5. Hi ha coses que es poden anar resolent, i coses que no. Ara fa deu anys, amb la guerra del futbol, els clubs ingressaven 430 milions. A la temporada 2014-2015, 855. I ara 1.600, i encara hi ha recorregut. És qüestió de gestionar horaris, de l'espectacle, bons jugadors, que el paper de Barça i Madrid es continuï potenciant a Europa. És un cúmul de coses sobre les quals s’ha de treballar quotidianament. I això és el que hem fet aquests anys.
 

Jaume Roures mira el mòbil un cop acabada l'entrevista. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació