L'analista digital: anàlisi

​Culs sense cadires

Clàssics del segle passat com el reporter Joseph Mitchell i el fotògraf Weegee mostren un dels camins que hauria de seguir el periodisme digital actual

per Josep Lluís Micó, 3 de juliol de 2017 a les 13:45 |
El fotògraf Arthur Fellig, àlies Weegee | Wikipedia
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joseph Mitchell (1908-1996) va ser un reporter que durant dècades va descriure amb una precisió màxima els ambients més sòrdids de Nova York. Arthur Fellig (1899-1968), àlies Weegee, a més de ser un coetani seu, és considerat el millor fotògraf de successos de la història de la capital de món. El primer va treballar per a diverses publicacions, però va fer carrera fonamentalment a The New Yorker. El seu col·lega, que sempre va ser freelance, veia com un insult les propostes dels mitjans de comunicació i les agències que li van oferir un contracte fix.
 

Cap dels dos són excessivament populars, ni entre el gran públic ni entre els professionals del sector. No obstant, l’atzar ha volgut que ara tots dos estiguin d’actualitat, per desfer la injustícia que durant dècades els ha sepultat a l’alçada dels noms que només gaudeixen els "connaisseurs" i, potser, per propiciar el debat sobre la seva vigència en l’actual panorama (hiper)digital, en què costa tant que els culs dels periodistes se separin de les cadires.
 

Alex Gibert, Marcelo Cohen i Martín Schifino han traduït per a Jus Ediciones les 472 pàgines de La fabulosa taberna de McSorley y otras historias de Nueva York, de Mitchell. El títol de la biografia Weegee by Weegee (1961) és el nom de l’exposició que la Fundació Foto Colectania li dedica a partir del 5 de juliol. És evident que ambdós van exercir l’ofici a la seva (respectiva) manera perquè van viure en l’època i la ciutat que els va tocar. Tanmateix, la seva influència ha estat tan profunda que és lícit preguntar-se què en podem aprofitar, avui, de la seva filosofia i el seu modus operandi.
 

Disfresses i menjar al maleter del Chevy
 
Joseph Mitchell, autor del cèlebre El secreto de Joe Gould (Anagrama), va entrevistar al carrer centenars de delinqüents, policies, borratxos, cambrers... amb el mateix respecte amb què va conversar amb el científic Albert Einstein. Per això, el gran Gay Talese el veu com el seu mestre. La principal matèria primera de Weegee era igualment la misèria humana. El seu registre era diferent del que aplicava el respectat redactor del New Yorker, però l’un i l’altre coincidien en el sentit de la decència i l’honor.
 
Així, Fellig, que va retratar assassins, lladres, estafadors i guàrdies a ritme de jazz, es va negar a immortalitzar la imatge d’aquells que, per pura desesperació, havien decidit saltar des de la finestra del seu apartament sense possibilitat de retorn. El principal referent de la crònica negra pràcticament vivia al seu Chevrolet, on guardava una ràdio, abundant material gràfic, disfresses variades, menjar per a les emergències i cigars per a qualsevol moment.
 
30 anys sense publicar ni una línia
 
L’escriptor va estar els últims 30 anys de la seva vida sense publicar ni una línia. Ell, que al principi donava forma a tres articles diaris, no va deixar d’anar a l’oficina i ningú no li va preguntar pel seu bloqueig creatiu. Quin cap de redacció, director o editor del present el mantindria en aquestes condicions a l’empresa? La seva capacitat per observar, la seva habilitat per construir un estil, la seva independència insubornable... requerien allò que més costa aconseguir avui als mitjans: temps.
 
Fins i tot quan treballaven amb urgència, ells eren amos del seu calendari i la seva agenda. Importa poc si en l’actualitat haurien sentit la pressió dels seus eventuals seguidors a les xarxes socials. Allò realment rellevant és la relació que haurien hagut de mantenir amb companyies i grups. La indústria del segle XXI té pressa. Li fan falta professionals de la talla de Weegee i Mitchell. De fet, els necessita més que mai. No obstant, ignora com tractar-los.
 
És tan intensa la preocupació per adaptar-se al que reclamen els dictadors virtuals, amb Facebook i Google al capdavant, que la resta és secundari. I els continguts, malauradament, s’estan veient relegats a engreixar aquest ampli conjunt d’elements accessoris. El periodisme, com a moviment continu que explica el món, és volàtil i erràtic. Immers en la discussió de futur entre la preeminència del relat i l’storytelling sobre l’impacte de la notícia pura —i viceversa— emergeix la solució retrospectivament: el model són clàssics com aquests.
 

Una redacció d'un mitjà digital. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació