França: anàlisi

​Macron i la cinquena República

El president francès no només ha forjat una candidatura pròpia, sinó que amb una formació política gairebé inexistent i un termini de dos mesos ha utilitzat la victòria presidencial per arrasar a les legislatives

| 25/06/2017 a les 18:05h
Especial: Les anàlisis de NacióDigital
Arxivat a: Internacional, Edouard Phillippe, En Marche!, Emmanuel Macron, eleccions franceses 2017, França

Emmanuel Macron celebra la victòria. Foto: Europa Press


Toni Rodon analitzava fa uns dies l’electorat d’En Marche! a les presidencials franceses. La victòria de Macron, ara també legislativa, no només resulta interessant per als estudis electorals sinó també des del punt de vista institucional. Macron, mediàtic aspirant a la salvació d’Europa en plena tempesta del Brexit, s’ha revelat (de moment) com un antídot de l’extrema dreta, deia Rodon. Cal afegir-hi que també sembla ser un remei contra els liquidadors de la cinquena República francesa. I és que amb un sistema de partits en fallida, a dreta i esquerra, no eren pocs els observadors que durant la campanya electoral donaven per caducades les institucions fundades sota el lideratge del General De Gaulle. 

A l’expectativa de què donarà de sí el “macronisme”, que ara ja afronta les primeres crisis de govern, convé destacar les característiques d’un règim que és un rara avis en política comparada, una combinació singular d’elements parlamentaris i presidencials que Macron ha sabut aprofitar per arribar al poder. 

Macron sembla ser un remei contra els liquidadors de la cinquena República francesa

Orígens. La cinquena República francesa, com la majoria de règims, va ser fruit d’un període de forta inestabilitat. Dissenyada per deixar enrere les disputes polítiques del parlamentarisme de la quarta República, amb la Constitució del 1958 De Gaulle va cercar donar preeminència a l’executiu liderat per un primer ministre amb mandat quinquennal; i va introduir un sistema electoral que afavoria el bipartidisme. 

Reforma presidencialista. A partir del 1962, s’escolliria el president de manera directa per un septenni (fins aleshores escollit indirectament), una reforma significativa marcada per la guerra d’Algèria. Sobre el paper, el president es guardava els poders de la política internacional, el control militar i les situacions d’excepcionalitat tot exercint d’àrbitre institucional amb capacitat per dissoldre l’Assemblea; mentrestant el primer ministre, nomenat pel president amb la confiança de la cambra legislativa, havia de dedicar-se a la política interna del país. L’executiu, si mantenia la confiança de la cambra, podia legislar de manera pràcticament autònoma. 

Monarquia republicana. La fórmula constitucional, però, aviat va revelar-se ben diferent a la pràctica. El politòleg Maurice Duverger (desaparegut fa pocs dies) va ser el primer d’alertar dels perills d’una enginyeria institucional que, en cas d’una Assemblea Nacional del color polític presidencial, podia convertir el sistema en una “monarquia republicana”. Mitterrand arribaria a deixar escrit que la fórmula “semipresidencialista” era en realitat un “Cop d’Estat permanent”; curiosament poc després el mateix Mitterand esdevindria president el 1981, ho seria fins el 1995 essent un ferm defensor del càrrec que ocupava.

Cohabitació i reforma. De fet, les crítiques a la idea “gaullista” aviat es matisarien, els electors francesos acabarien moderant el poder presidencial en diverses ocasions tot provocant “cohabitacions”, és a dir, majories parlamentaries alternatives al color polític del president (o viceversa); algunes força complexes (Mitterrand-Chirac, Mitterrand Balladur, Chirac-Jospin). Finalment, el 2000, en plena cohabitació Chirac-Jospin, Chirac decidiria adoptar una doble reforma important en sentit clarament presidencialista: d’una banda, el mandat presidencial passaria del septenni al quinquenni, de l’altra es farien coincidir les eleccions legislatives amb la fi del mandat presidencial. D’aquesta manera, els mandats parlamentaris (i de retruc del primer ministre) passaven a coincidir amb els del president tot fent poc probables les cohabitacions. La reforma es ratificaria en referèndum i obtindria un suport superior al 70% amb una baixíssima participació. 

El 2000, en plena cohabitació Chirac-Jospin, Chirac decidiria adoptar una doble reforma important en sentit clarament presidencialista

Macron. La victòria de Macron i la subseqüent majoria absoluta d’En Marche!. són una prova robusta dels efectes de la reforma presidencialista. Si bé des el 2002 Sarkozy i Hollande (aquest amb més dificultats) ja havien comprovat els avantatges d’encadenar cites electorals; Macron no només ha forjat una candidatura pròpia a les presidencials, sinó que amb una formació política gairebé inexistent i un termini de dos mesos (el temps transcorregut entre les presidencials i les legislatives) ha utilitzat la victòria presidencial per arrasar a les legislatives. Aquesta maniobra hauria estat força més difícil sense la (volguda) coincidència temporal de les cites electorals presidencial i legislativa. 

Les primeres mesures anunciades, canvis a la legislació laboral i una extensió de l’estat d’urgència, apunten que el corró macronista s’ha posat “en marxa”. De fet, és gairebé irònic observar que el primer ministre Edouard Phillippe milita a la formació dels Republicans i no pas a En Marche!, que disposa de 308 dels 577 diputats. El que de facto resulta una espècie de cohabitació amb una mateixa confiança per part del legislatiu. La cinquena República afronta una recomposició partidista sense precedents, però gaudeix d’una resistència institucional sorprenent i Macron sembla disposat a fer-li bufar les espelmes del seixantenari amb el favor, cal recordar-ho, d’un establishment mediàtic assedegat d’estabilitat.      
 

Emmanuel Macron saluda els seus seguidors. Foto: Europa Press

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Tenint en compte
Anònim, 25/06/2017 a les 19:29
+6
-4
que a aquestes eleccions franceses només van anar a votar els familiars i amics dels que es presentaven no cal perdre el temps amb aquest mindundi. Per si no us heu donat compte , aquest es l ' enterramorts que sepultarà definitivament la Unió Europea. Merkel ja li ha donat les instruccions i ell no es dona compte del que li demanen. Tal com vaig sentir a un economista anglès . Abans de cinc anys hi haurà el Frenchexit.
Manipulador
Antoni Ferret, 25/06/2017 a les 22:02
+5
-5
1) Un exemple clar de lo que podríem dir-ne un article manipulador. Una descripció d'una sens fi de coses subalternes, històriques, etc., sense dir ni una paraula de lo que és el sentit més important d'aquesta elecció: la sotmissió de la població als dictats del capital. L'article només diu: "canvis a la legislació laboral". Això perquè ningú no li pugui dir que no n'ha parlat. I què s'amaga dins aquestes 5 paraules?? S'hi pot amagar una enorme cadena de sofriments de persones i famíles. Lo que he dit: una manipulació. / 2) No m'ho crec, però tant de bo fos veritat lo que diu el comentarista anterior: "sepultarà definitivament la Unió Europea". No és que jo la vulgui "sepultar", sinó reformar de cap i de nou. Però que no sigui d'aquí cinc anys, sobretot, que sigui abans!!
Manipulació mediàtica
Anònim, 26/06/2017 a les 13:46
+4
-2
Durant 3 mesos abans de les eleccions ens vam haver d'empassar dia si dia també la cara de Macron a tots els canals de televisió, a totes les publicacions, a tot arreu. Qualsevol crítica era silenciada. Quan s'acostaven les eleccions oportunament es va filtrar a la premsa els dossiers sobre l'únic adversari que podia barrar-li el pas a la presidència: François Fillon. D'aquestes informacions se'n tenia coneixement de feia anys però s'havien guardat esperant el bon moment.

Res, Macron és el resultat d'un cop orquestrat per les élits franceses per prendre el control, cansades que els seus representants i portaveus tant de dreta com d'esquerra no fessin mai la feina que elles volien un cop accedien a la presidència.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Concentració independentista | Adrià Costa
Sara González | 1 comentari
01/01/1970
Junts per Catalunya i ERC exigeixen que, si guanyen el 21-D, Rajoy respecti el resultat i obri una via de negociació | La via acordada ha estat sempre la prioritat de l'independentisme, fins i tot mentre transitava per la unilateralitat
01/01/1970
Afirmen que les actuacions de la jutge de l'Audiència Nacional i del fiscal general de l'Estat han causat "repulsa" i "preocupació"
Encesa dels llums de Nadal de Barcelona. | ACN
01/01/1970
"Barcelona segueix bategant", ha expressat Colau a l'encessa dels llums de Nadal a La Rambla amb una escenografia de coloms de la pau i cors
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa
01/01/1970
Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP | Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
L'ICAB ha acollit avui un acte per la llibertat dels presos polítics. | @omnium
Pep Martí | 2 comentaris
01/01/1970
Òmnium i l'ANC omplen el Col·legi d'Advocats al crit de «llibertat presos polítics!»
Deixem rastre a totes les xarxes socials | Adrià Costa
Josep Lluís Micó
01/01/1970
«Umberto Eco va avisar de la invasió dels imbècils que es pensen que tenen el dret a opinar del que sigui sense mesura. Doncs bé, ja els tenim aquí»
La comissaria de la policia espanyola de la Línea | Google Maps/NacióDigital
Isaac Meler | 21 comentaris
01/01/1970
Un jove de Sabadell assegura que un agent de la Policia Nacional li va fer preguntes sobre la seva ideologia i li va impedir denunciar un robatori amb arma de foc