23
de juny
del
2017
Actualitzat
a les
11:53h
Aquest dijous al vespre a l’informatiu de Cuatro ens van explicar la noticia esdevinguda als Estats Units quan un policia va disparar a boca de canó a un conductor negre perquè no sabia si el que estava buscant a la seva butxaca era la cartera o una pistola. Al seient del darrere hi anaven la seva nòvia i la seva filla de quatre anys. El conductor va morir per l’efecte dels trets i el policia ha sigut absolt. De tot plegat hi ha imatges molt detallades que, esclar, han transcendit a l’opinió pública.
Hi ha imatges exteriors del policia anant cap al cotxe del sospitós, parlant amb ell, traient la pistola i disparant. Hi ha imatges enregistrades amb el mòbil personal de la conversa entre mare i filla a dins del cotxe immediatament després dels fets. Una conversa marcada pel dolor i l’emotivitat. Hi ha imatges del conductor agonitzant. Hi ha imatges del moment en què se li comunica a la noia que la seva parella ha mort. Voleu dir que no són massa imatges?
Em sembla que és una batalla perduda i que per molt que es proclami en el desert ho continuarà sent. Portem anys així, portem anys amb uns programes informatius -Telecinco, Antena 3, Cuatro- que són purs mostraris de successos escabrosos, d’imatges morboses. Això no té res a veure amb el periodisme. Ells ho saben, esclar, però els és igual perquè l’únic que els interessa és la merdosa xifra d’audiència. I com que la gent s’ho deu mirar perquè els entreté mentre dinen i sopen -dinar i sopar veient vísceres quin pla més divertit- doncs amb tot plegat ja en tenen prou els uns i els altres.
No hi ha cap reflexió al darrere. No ja periodística -que tampoc- sinó humana. Aquesta porqueria és el que s’ha de servir a l’audiència? Pensar sobre això durant uns segons és per a ells un anatema, els explotaria el cap només de plantejar-s’ho. Tenim imatges de tot, absolutament de tot, no tenir imatges d’un atemptat o d’una desgracia natural ens sembla inconcebible. No hi ha espai per l’absència, pel blanc, pel no-res, pel silenci, pel dol.
Aquesta mirada sobre la sobredimensió d’imatges al nostre dia a dia va molt més enllà dels vídeos de desgràcies i de successos. Voldria fer-la extensiva també a un tema que fa molts anys que em té inquiet. És que el s’ha batejat com a “pena del telenotícies”. O sigui, les imatges dels acusats/imputats/interrogats en judicis emeses tan tranquil·lament per televisió. L’altre dia en un programa matinal d’Antena 3 estaven retransmetent en directe el judici del cas Gurtel i vèiem un pla mig de Jaime Mayor Oreja assegut i declarant. Després també els tals Acebes i Arenas. De veritat hem de veure aquesta gent per obligació? Que diguin el que vulguin i facin amb ells el que vulguin però no ens “obliguin” a veure’ls per la tele. No sé si són culpables o innocents però que tots els puguem veure declarant en judici públic ens aportarà alguna cosa? No tenen dret a la presumpció d’innocència? Poso aquest exemple perquè és el més recent que he vist però podria referir-me a centenars d’altres. Els judicis a presumptes pederastes, assassins, defraudadors, estafadors, atracadors, polítics corruptes, carteristes i criminals de guerra han de ser retransmesos per la televisió?
Per què el sistema contempla possible i necessari que la càmera que tenen al davant -i que han de tenir per lògica obligació legal i de garanties jurídiques- sigui una càmera pública? Per què les imatges transcendeixen immediatament i són carnassa de tota mena d’informatius sense que cap filtre hi intervingui? Quina mena de protecció pública tenen així tots els acusats, siguin finalment culpables o innocents? Per molta gent -d’escales socials, educacions i capacitats d’anàlisi i de ponderació molt diferents- tot aquell que apareix encaminant-se a una sala de judicis, sortint emmanillat d’un cotxe de policia o declarant davant del jutge, ja és com a mínim automàticament sospitosa –“alguna cosa haurà fet”- l’ombra de la culpabilitat sempre és molt més allargada i pesant que la de la innocència.
Una societat que permet tot això és una societat malalta.
Hi ha imatges exteriors del policia anant cap al cotxe del sospitós, parlant amb ell, traient la pistola i disparant. Hi ha imatges enregistrades amb el mòbil personal de la conversa entre mare i filla a dins del cotxe immediatament després dels fets. Una conversa marcada pel dolor i l’emotivitat. Hi ha imatges del conductor agonitzant. Hi ha imatges del moment en què se li comunica a la noia que la seva parella ha mort. Voleu dir que no són massa imatges?
Em sembla que és una batalla perduda i que per molt que es proclami en el desert ho continuarà sent. Portem anys així, portem anys amb uns programes informatius -Telecinco, Antena 3, Cuatro- que són purs mostraris de successos escabrosos, d’imatges morboses. Això no té res a veure amb el periodisme. Ells ho saben, esclar, però els és igual perquè l’únic que els interessa és la merdosa xifra d’audiència. I com que la gent s’ho deu mirar perquè els entreté mentre dinen i sopen -dinar i sopar veient vísceres quin pla més divertit- doncs amb tot plegat ja en tenen prou els uns i els altres.
Els és igual perquè l’únic que els interessa és la merdosa xifra d’audiència
No hi ha cap reflexió al darrere. No ja periodística -que tampoc- sinó humana. Aquesta porqueria és el que s’ha de servir a l’audiència? Pensar sobre això durant uns segons és per a ells un anatema, els explotaria el cap només de plantejar-s’ho. Tenim imatges de tot, absolutament de tot, no tenir imatges d’un atemptat o d’una desgracia natural ens sembla inconcebible. No hi ha espai per l’absència, pel blanc, pel no-res, pel silenci, pel dol.
Aquesta mirada sobre la sobredimensió d’imatges al nostre dia a dia va molt més enllà dels vídeos de desgràcies i de successos. Voldria fer-la extensiva també a un tema que fa molts anys que em té inquiet. És que el s’ha batejat com a “pena del telenotícies”. O sigui, les imatges dels acusats/imputats/interrogats en judicis emeses tan tranquil·lament per televisió. L’altre dia en un programa matinal d’Antena 3 estaven retransmetent en directe el judici del cas Gurtel i vèiem un pla mig de Jaime Mayor Oreja assegut i declarant. Després també els tals Acebes i Arenas. De veritat hem de veure aquesta gent per obligació? Que diguin el que vulguin i facin amb ells el que vulguin però no ens “obliguin” a veure’ls per la tele. No sé si són culpables o innocents però que tots els puguem veure declarant en judici públic ens aportarà alguna cosa? No tenen dret a la presumpció d’innocència? Poso aquest exemple perquè és el més recent que he vist però podria referir-me a centenars d’altres. Els judicis a presumptes pederastes, assassins, defraudadors, estafadors, atracadors, polítics corruptes, carteristes i criminals de guerra han de ser retransmesos per la televisió?
Arenas, Acebes i Mayor Oreja, al judici sobre el cas Gürtel. Foto: RTVE
Per què el sistema contempla possible i necessari que la càmera que tenen al davant -i que han de tenir per lògica obligació legal i de garanties jurídiques- sigui una càmera pública? Per què les imatges transcendeixen immediatament i són carnassa de tota mena d’informatius sense que cap filtre hi intervingui? Quina mena de protecció pública tenen així tots els acusats, siguin finalment culpables o innocents? Per molta gent -d’escales socials, educacions i capacitats d’anàlisi i de ponderació molt diferents- tot aquell que apareix encaminant-se a una sala de judicis, sortint emmanillat d’un cotxe de policia o declarant davant del jutge, ja és com a mínim automàticament sospitosa –“alguna cosa haurà fet”- l’ombra de la culpabilitat sempre és molt més allargada i pesant que la de la innocència.
Una societat que permet tot això és una societat malalta.