Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

procés català

El PSOE i el federalisme, una mala relació històrica

L'aposta de Pedro Sánchez per la plurinacionalitat de l'Estat, pendent de desplegar, xoca amb la trajectòria centralitzadora dels socialistes | Daniel Guerra, professor de la Universitat de Sevilla: "El socialisme espanyol sempre ha estat aliè a la tradició federal"

per Pep Martí , 22 de juny de 2017 a les 20:30 |
Pedro Sánchez amb Miquel Iceta, al congrés del PSOE | Flickr PSOE
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El 39 congrés socialista celebrat el cap de setmana passat va aprovar introduir en la ponència política el concepte de plurinacionalitat. El text -el full de ruta del PSOE per als propers anys- propugna que "una reforma constitucional federal, mantenint que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, ha de perfeccionar el reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat apuntat en l'article 2 de la Constitució", un article que afirma "la indissoluble unitat de la nació espanyola". Aquest és el rumb fixat per partit que ara comanda Pedro Sánchez.

El concepte d'Espanya va ser l'únic aspecte en què la presidenta andalusa, Susana Díaz, i altres barons van gosar explicitar un desacord enmig del congrés socialista, en què els partidaris de Díaz van adoptar un perfil baix. Una estratègia de supervivència de cara als congressos territorials. Però Díaz va voler deixar clar que defensava "l'article 2 de la Constitució" i que "la sobirania nacional resideix en tots els espanyols". Una afirmació que, d'altra banda, ja s'inclou en el text oficial. L'esmena que defensava la supressió de la proposta dels sanchistes va ser derrotada per 165 vots a 41. Un resultat clar, però que no resol l'ambigüitat de fons. Pels contraris a Sánchez, el concepte de plurinacionalitat pot crear confusió pel que fa al compromís del PSOE amb la unitat d'Espanya.


Daniel Guerra Sesma, politòleg i professor de Dret Públic Internacional de la Universitat de Sevilla, és autor de l'estudi Socialismo español y federalismo (1873-1976). És un especialista en la relació entre el PSOE i el federalisme, que, retòrica a banda, ha estat molt més conflictiva del que sembla. Per Guerra, "el PSOE sempre ha estat aliè a la tradició federal i l'aposta de Pedro Sánchez per la plurinacionalitat sembla de moment un canvi retòric". A través d'aquest professor de la Universitat de Sevilla, fem un ràpid viatge per la petjada jacobina en el socialisme espanyol.

Reticents al federalisme des del 1873


Fundat el 1879, des del primer moment el PSOE ha estat reticent a la idea federal. Ja abans, el nucli fundador del partit, que era el grup marxista del diari La emancipación, ja es va mostrar hostil al projecte de Constitució federal de la Primera República (1873). Segons Guerra, "pels dirigents del PSOE, el federalisme era vist com una idea disgregadora i la unitat de l'Estat era també la unitat de la classe treballadora i la igualtat de drets per a tothom. Aquesta idea de la igualtat encara perviu en el discurs de la direcció del partit".

Segons el politòleg i professor, "el jacobinisme és intrínsec al PSOE i la primera influència internacional que va rebre va reforçar aquesta línia. Va ser el sector de Jules Guesde dins del socialisme francès, que era radicalment jacobí, el que va incidir més en la visió de bona part del partit".


L'excepció Besteiro

El primer líder socialista espanyol que va trencar amb l'ortodòxia unitarista va ser Julián Besteiro. Número dos del partit després de Pablo Iglesias, va obrir un debat intern sobre el model d'Estat en un moment dramàtic. Va ser el 1918, quan les forces polítiques catalanes, amb la Lliga i els republicans catalanistes al davant, van engegar la Campanya per l'Autonomia. Des de Catalunya es va defensar un projecte d'Estatut a les Corts, que va ser rebutjat de ple pel govern espanyol. Els diputats catalanistes van abandonar el Congrés. Besteiro, un dels set diputats socialistes, va fer un discurs en què va afirmar que Espanya era un estat artificial mantingut per la força sobre els seus pobles.

Aquest discurs va tenir el seu efecte en el XI congrés del partit, celebrat el desembre del 1918. L'agrupació de Reus va defensar una moció que propugnava una confederació republicana de les nacionalitats ibèriques. Manuel Serra i Moret va ser un dels impulsors, i va aconseguir que s'aprovés, ja de matinada, quan pràcticament només quedava un grapat de delegats.

Aquesta definició iberista i confederal va durar mesos, el temps que va passar fins al congrés extraordinari del 1919, quan el PSOE va rebaixar plantejaments i va advocar pel reconeixement de l'autonomia regional. En aquest congrés, a més a més, es va censurar Besteiro pel seu discurs de mesos abans. El dirigent socialista ja no tornaria a parlar del tema mai més. Serra i Moret, junt amb Rafael Campalans, abandonaria el partit per fundar la Unió Socialista de Catalunya el 1923.

Del coqueteig federal a la República unitària

A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), van tornar a aixecar-se veus en favor de vies federals, com la de Luis Araquistain. Però amb la proclamació de la República, l'abril del 1931, es va iniciar el debat sobre la nova Constitució i el PSOE va apostar pel concepte d'"estat integral". Això sí, acceptant l'autonomia catalana. Guerra explica que el jurista Luis Jiménez de Asúa, president de la comissió redactora del projecte de Constitució, va ser molt explícit en el rebuig a una República federal.    
 
Del dret d'autodeterminació a l'article 2

A les acaballes del franquisme, el PSOE va tornar a una posició d'obertura en el model territorial. Daniel Guerra assegura que "és una situació similar a la que adopta a finals de la dictadura de Primo de Rivera. El congrés del 1976 encara defensa el dret d'autodeterminació. Però després de les primeres eleccions, amb 120 diputats al Congrés i quan comença el procés d'elaboració de la nova Constitució, recula".

"En el tema sobre la forma de govern, els socialistes encara van mantenir la seva postura en defensa de la República fins a la votació del ple. En canvi, quant a model territorial van bandejar el federalisme de seguida i van donar suport a l'article 2", exposa Guerra. 
 
El retorn d'Anselmo Carretero

Com sempre que el PSOE modula el seu discurs i fa algun tipus de gir federalitzant, ressorgeix la figura d'Anselmo Carretero, personatge de l'exili que va defensar el concepte d'Espanya com a nació de nacions. Escriptor i enginyer industrial (Segòvia, 1908-Mèxic, 2002), Carretero va ser citant sovint per Pasqual Maragall en vigílies del nou Estatut del 2006. Eren els temps de l'Espanya plural de Rodríguez Zapatero, un altre moment de coqueteig amb la realitat composta de l'Estat.

En un article al diari El País, Razón de los estatutos, Carretero explicava la seva teoria sobre l'existència de dues tradicions en conflicte, una de pluralista i federativa, filla de la vella Castella comunera, el País Basc, Navarra i tots els països de l'antiga Corona d'Aragó, enfront una tradició d'origen visigòtic, nascuda a Covadonga, unitarista i centralitzadora. Segons Carretero, un sector del progressisme espanyol va rebutjar la visió federalista davant de l'èxit del model d'estat sorgit de la Revolució Francesa, que era una posada al dia del centralisme borbònic.   

Anselmo Carretero i la seva idea de nació de nacions torna a aparèixer en l'horitzó. Miquel Iceta, en el seu llibre La tercera vía. Puentes para el acuerdo, l'esmenta com a referent d'una altra visió d'Espanya des del socialisme.  

Nació de nacions versus estat plurinacional

El professor Guerra assegura que "la visió de Carretero, malgrat que és més oberta que la posició oficial del PSOE, no es pot confondre amb res que s'assembli a una sobirania compartida". Segons ell, "Carretero no creu en un model a la iugoslava, un estat format per nacions sobiranes, sinó que afirma que Espanya és una nació, l'única nació política, que integra nacions culturals i històriques".

El matís és important. Guerra afirma que "la declaració de Granada del 2013 és una aposta federal de tipus orgànic, molt moderada i entesa com una simple organització institucional del territori. No va més enllà". "Ara es parla de nació de nacions, però reconèixer unes nacions sense sobirania és una sortida purament retòrica", afegeix.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació