Entrevista

Miquel Mas Ferrà: «Escriure és una malaltia congènita»

L'autor mallorquí torna a l'actualitat literària amb un ambiciós fris aventurer quu porta per títol "Llums de tardor" | "Només algunes editorials de poc abast acullen els escriptors de debò", explica en aquesta entrevista

per Jaume C. Pons Alorda , 19 de juny de 2017 a les 15:15 |
Miquel Mas Ferrà, al seu estudi mallorquí | M.M. Ferrà
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Malalt d’escriptura –es podria dir–, Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950) ha anat treballant amb calma però també amb insistència. Els resultats es perceben, i de quina manera: després del que semblava un llarg silenci, l'autor torna amb una obra monumental, un ambiciós fris aventurer que per títol porta Llums de tardor, publicat gràcies a l’editorial pollencina El Gall Editor, la casa de Thomas Bernhard, d’Anaïs Nin, de Blai Bonet, de Giorgio Manganelli, d’Anne Brontë, de Gonçalo M. Tavares, de Víctor Gayà, d’Antoni Vidal Ferrando i de Sebastià Bennasar, un dels catàlegs més interessants de les lletres catalanes. Parlem amb ell sobre el projecte, influències notòries, la situació actual i d'algunes de les seves claus interpretatives.
 

- Ha estat nou abans per publicar un nou llibre. Per quins motius, si es poden explicar?
 

- Tot al llarg d’aquest període de temps de fet he enllestit dues novel·les. L’altra obra, més extensa i més intemporal, encara inèdita, vaig decidir posposar-la atès que vaig considerar que Llums de tardor, per la seva temàtica, era més vigent en el context històric en què ara ens movem. De fet el meu mètode de treball es basa en la continuïtat, no tinc per costum escriure a premudes.
 

- Com Antònia Vicens, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando o Guillem Frontera, vostè ha estat un autor que ha descrit Mallorca i la seva transformació durant la segona meitat del segle XX. És la novel·la una forma d’entendre el món?
 
- Em considero d’alguna forma un escriptor realista, però això, només en part i d’una forma molt tangencial. Procuro, per sistema, allunyar-me dels missatges doctrinaris i els seus derivats. No m’interessen les novel·les pamfletàries. Si utilitzo en algunes obres material històric és única i exclusivament per ubicar els meus personatges.
 
- Però, creu que connecta amb aquests autors que li comentava?
 
- Pel que fa als autors que vostè cita, alguns dels quals deixen una obra memorable, no sé si la paraula connectar s’ajusta a la meva percepció. Tots hem obert –uns més que d’altres– algunes vies per a una futura interpretació dels canvis socials, econòmics i polítics que s’han produït tot al llarg de la segona meitat del segle passat. Ara bé, no n’acabo d’estar segur respecte a la coincidència de criteris de selecció de materials ni, encara molt menys, pel que fa a les conclusions que de forma individual aportarem als futurs estudiosos. Hi ha disparitat, però això no hauria de ser en cap cas un obstacle, ans al contrari, les idees dispars sempre enriqueixen el conjunt.
 
- Les seves obres semblen forjades pel foguer de la història. Per què és tan important que la història, per tant, esdevingui un personatge més a Llums de tardor i d’altres novel·les seves com El cel dins la memòria, una obra que en el seu moment va guanyar el prestigiós Premi Ciutat de Palma?
 
- Abans de res m’agradaria puntualitzar que no considero El cel dins la memòria una novel·la històrica. La vaig concebre més aviat com una obra absolutament contemporània, amb alguns empelts de futurisme, sobretot en el seu desenllaç. D’altra banda el conjunt de la meva obra és divers. L’Àngel Blau descriu un hipotètic cop d’estat –basada en el 23F– i L’Ocell del paradís és un biopic de la vida del músic Charlie Parker. És cert, d’altra banda, que la trilogia formada per Camí de Palau, La Rosa d’hivern i Riberes de plata, formen un conjunt que pretén interpretar com va transcórrer el segle XX a Mallorca. L’objecte d’aquestes tres obres obeeix a què vaig creure que aquest segle estava perfectament documentat pels estudiosos de la nostra història, però no havia estat mai novel·lat.
 
- Els seus personatges semblen aclaparats pel pes de la història general però també de la seva història personal. Entén el gènere de la novel·la, i la seva obra en concret, com una forma de superar les pròpies adversitats?
 
- No, en cap cas. Són personatges comuns, que trobam en la novel·lística europea del segle passat, només que inserits en les característiques pròpies de viure isolats i predisposats, per tant, a tenir un tarannà sovint conservador i poruc. Els països que s’avesaren a viure dominats, com ho és el nostre, consideraren que tenir un sostre calent on aixoplugar-se i una escudella de brou a taula era tenir el cel guanyat. D’aquí a la instauració del caciquisme només hi ha una passa.
 
- A vegades, el seu personatge central –Martí Torrandell– em recorda el personatge central de l’obra Un film (3000 metres) de Caterina Albert (Víctor Català), Nonat Ventura: un grimpador que vol fugir dels seus orígens humils. Ha tingut en compte aquesta obra o d’altres de la tradició catalana per compondre el seu fris narratiu?
 
- Martí Torrandell només s’ajusta al perfil del meu besavi, carboner, que vaig conèixer pel testimoni oral del meu avi que, quan li plaïa de fer-ho, ens contava, a mi i als meus germans, com el seu pare havia aconseguit burlar la fam i les misèries establint-se amb una ferreria pròpia. Ho contava amb orgull, com un home que torna a casa sa i estalvi d’una guerra esdevinguda més enllà del mar, de terres ignotes. Jo tan sols he engreixat aquest testimoni afegint-hi un escenari històric i una colla d’amics.
 
- Alhora, Torrandell sembla més un personatge nord-americà que català, en el sentit que forja el seu propi destí. Ho veu de la mateixa manera?
 
- El model de self made man nord-americà respon a unes exigències pròpies de la revolució industrial als Estats Units. És possible que d’una forma inconscient vaig adaptar el meu personatge a aquests paràmetres, però en qualsevol cas aquests salts bruscos dins l’escala social, a finals del segle XIX i en la primera meitat del segle XX, no foren cassos aïllats. Els negreros que feren “les Amèriques”, els contrabandistes, els estraperlistes i els empresaris que s’inclinaren pel pistolerisme varen escalar esglaons socials a una velocitat de vertigen. Martí Torrandell no pertany a cap d’aquests segments, però creix i madura envoltat per un ambient d’oportunistes i sap fer la viu-viu per assolir el seu objectiu.
 
- També hi ha una galeria de moltíssims personatges secundaris. A vegades Llums de tardor sembla un complex mosaic de personalitats a la manera de Manhattan Transfer de John Dos Passos. Per què crea tantes criatures?
 
- Aquestes criatures són, per a mi almenys, la sal i el pebre d’un guisat. Crec que són els personatges secundaris aquells que enforteixen i justifiquen els personatges principals. Són els peons del joc d’escacs. Defugen de ser símbols per a convertir-se, en determinades circumstàncies, en preeminents. Tot i recordant Manhattan Transfer em reafirmo en aquesta percepció.
 
- Creu que és versemblant i creïble introduir personatges històrics reals? Per exemple, Joan Marc o el comte Rossi. No és a vegades un risc?
 
- Joan March i el Conde Rossi, per si mateixos, tenen prou entitat històrica per ser partícips d’una narració. Jo mateix no seria capaç de mutilar una seqüència basada en fets reals evitant-los. Les noves generacions tenen tot el dret del món a saber qui eren, aquests personatges, a qui representaven i quins interessos els guiaven. Inserint-los en la ficció, barrejant-los amb els protagonistes, sota el meu punt de vista, reforça l’esquelet de la novel·la, avala el seu contingut.
 
- En algunes entrevistes ha comentat la importància de Balzac i Dickens com a influències directes. Què destacaria d’aquests narradors i de les seves obres?
 
- Balzac i Dickens són, al meu parer, dos gruixuts pilars de la literatura europea. En el curs de la meva formació com a escriptor han estat, juntament amb altres, alguns dels meus referents constants. Han aportat una literatura desimbolta, alliberada de cotilles, d’estil directe ensems que molt afinada pel que fa a la descripció d’ambients i personatges. No tenen la riquesa estilística d’un Proust o d’un Flaubert, per descomptat, però esdevenen fonamentals per a l’aprenentatge d’un escriptor.
 
- I amb quins altres autors se sent pròxim?
 
- Els ja citats, Proust i Flaubert i també Josep Pla. La narrativa anglesa i la russa les considero d’alt nivell, en tots els aspectes. La nord-americana menys, excepte William Faulkner i Philip Roth, que regnen molt amunt.
 
- El llenguatge que vostè fa servir és molt elaborat i està molt treballat. L’estil és important, com el treballa i desenvolupa?
 
- Vaig tenir, per una sortosa circumstància, un conseller de primera magnitud. Quan vaig guanyar l’Andròmina, amb Camí de Palau, al jurat hi figurava un home excepcional: Joan Francesc Mira, un home savi. Em va telefonar i em convidà a visitar-lo a casa seva, a Castelló. Em va demanar si estaria disposat a passar tot un llarg cap de setmana corregint la novel·la, que, al seu parer, guanyaria molt suprimint un centenar de pàgines. Al principi reconec que em vaig horroritzar. Però a mida que anava fent serrells i feia valer les tisores, em vaig adonar que eixia una obra nova, més directa, més viva, menys encartonada. Només l’havia depurada. Descrius massa, em va dir, i això no es dolent, però reincideixes, i això és un greu defecte. Saber adjectivar és una qualitat, però l’excés d’adjectivació empobreix, ofega la narració. El secret, afegí, és senzill d’explicar, però molt complicat a l’hora d’aplicar-lo: la contenció, el domini constant d’allò que contes, no deixar-te guanyar pels impulsos, matisà. Crec que amb aquest serial he donat resposta a la seva pregunta.
 
- I com veu la situació de la narrativa catalana actual?
 

Coberta de «Llums de tardor» Foto: El Gall editor


- Amb gens ni mica d’optimisme. El món mediàtic fa un mal terrible a la bona literatura. Ha irromput, dins el món editorial, un fenomen molt curiós, terriblement nociu pels veritables escriptors. Em refereixo als periodistes de premsa, ràdio i televisió, molt influents en els mitjans, que es dediquen a publicar novel·les i que publiquen només per això: perquè són rostres i veus conegudes i a les grans editorials els cau la bava per tal d’editar-los. El resultat és angoixant. Sense la participació dels correctors d’estil de les editorials, que procuren salvar la cara, es publicaria un producte il·legible, infecte. Aproximacions a allò que han escrit Lluís-Anton Baulenas, Jaume Cabré o Baltasar Porcel, només per posar tres exemples, ja no es troba al mercat. Només algunes editorials de poc abast acullen els escriptors de debò. No és una generalització, és una constatació. Basta fer un cop d’ull als llibres més exitosos del Sant Jordi o el rànquing dels llibres més venuts a la premsa local. És escandalós.
 
- Creu que la generació dels anys setanta, en què vostè es podria incloure, s’ha reivindicat suficientment?
 
- No amb la insistència que es mereixen. Crec que la Universitat de les Illes Balears, el centres d’ensenyament i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears podrien fer molt més del que fan. Els escriptors catalans, mediàtics, naturalment, rodolen a tothora per les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Qui no els coneix divaga pels espais siderals.
 
- Què s’hauria de fer en aquest sentit?
 
- Dedicar diner públic a promocionar-los, a les illes i a l’exterior. Tenen diners per promocionar el turisme cara a l’exterior, quan a les illes ja no hi cap ni una agulla.
 
- I com es veu vostè dintre del “ni mica optimista” panorama literari actual?
 
- Ni millor ni pitjor que la majoria dels escriptors de les Illes. Tenim molta fe amb l’obra que anem bastint, malgrat el silenci a què estam sotmesos. Qui estima veritablement la literatura mai no podria deixar d’escriure. És com una malaltia congènita, t’aveses a conviure amb ella.
 
- Per què ha volgut publicar a l’editorial El Gall Editor? I com s’ha sentit fent-ho?
 
- Per respondre a aquesta pregunta caldria tornar una mica enrere. Perquè m’han obert les portes de casa seva. Perquè m’han dit siau benvingut. Perquè s’han molestat en llegir la novel·la i m’han tractat amb respecte i benvolença.
 
- Hi ha autors de les Illes Balears que s’estimen més publicar al Principat, com alguns autors del Sud dels Estats Units que volien que les seves obres veiessin la llum a Nova York. Vostè no considera important aquest aspecte territorial?
 
- Tota la meva obra, excepte la que avui tractem, ha estat publicada fora de les illes, a València i a Catalunya. Era una època més venturosa.
 
- Fa anys va escriure un llibre de poesia: Mediterrània, un llenç de cel esquinçat. Pel que sembla, almenys de cara a la publicació, no ha tornat al gènere mai més, o és que ha incrustat la poesia dins de la seva narrativa?
 
- Fa molt de temps, vaig arribar a la conclusió que no era un bon poeta. L’obra que vostè cita va ser una provatura. On navego amb les veles desplegades i em sento a pleret és en el mar de la narrativa. I em sap greu, patir aquesta mancança, no es pensi. Però tots els oficis tenen els seus especialistes, cal acceptar humilment aquest fet.
 
- Quins projectes té entre mans?
 
- Una nova novel·la, ja s’ho pot imaginar. Però estic convençut que dóna mala sort, parlar-ne, ni que sigui un esqueix, quan s’està embastant. Si m’ho permet, doncs, donarem temps al temps.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació