Joan Amades recull una llegenda que explica l’origen del topònim de Sant Martí “de Provençals”. Diu que quan la princesa occitana Dolça de Provença va venir a Barcelona per casar-se amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, va venir acompanyada per tot un seguici de paisans seus. Segons explica, el comte hi va construir també com una casa de camp, encara subsistent, si bé molt reformada, situada a prop del Camí Ral, que era el que sortia del Portal Nou i anava cap a Montcada, que té per nom la Torre del Fang.
Si encara existeix l’edifici, cal dir-ho, és gràcies a la insistència bel·ligerant dels veïns, ja que les obres de l’AVE pretenien tirar-ho a terra igual que va passar amb la vil·la romana de la Sagrera...
La qüestió és que la comtessa Dolça de Provença amb el pas del temps cada cop passava més temps a Sant Martí de Provençals i sovintejava ben poc el palau comtal al centre de Barcelona.
Una de les finestres de la Torre del Fang, a la façana del carrer del Clot. Foto: Adrià Costa
Això va fer sospitar Ramon Berenguer III i va enviar a Sant Martí un agent secret. En arribar-hi va veure com un provençal jove i ben plantat li cantava cançons a Dolça de Provença, que l’escoltava amb delit des d’un balcó de la Torre del Fang.
Ens hem de suposar com d’irresistibles eren aquells cants occitans tenint en compte que per a aquella època, més enllà dels territoris de la llengua d’oc, l’occità era la llengua preferida de poetes i trobadors d’una part important de l’Europa medieval.
Part del darrere de la Torre del Fang, des del pont de Bac de Roda. Foto: Adrià Costa
En rebre la notícia, el comte de Barcelona va entendre quin era el motiu pel qual la seva esposa tenia tanta predilecció per estar lluny del palau a la seva torre de Sant Martí de Provençals, i mogut per la gelosia possessiva va pensar un pla escabrós. Sense que Dolça ho sabés, va fer detenir i matar el jove trobador i va fer que li arrenquessin el cor i el cuinessin per servir-lo a la sobirana. Després el comte li va preguntar si li havia agradat aquell plat tan fi, que ell havia manat guisar expressament per a ella. El seu marit li va fer saber aleshores què era el que acabava de menjar-se.
El disgust de Dolça de Provença va ser de tal magnitud que va jurar no menjar mai més cap altra cosa per no “profanar la boca per on hi havia passat el cor del seu trobador ingerint altres coses que, per bones que semblessin, totes foren bastardes comparades amb el que acabava de menjar”. Segons la llegenda doncs, la comtessa va morir d’inanició en negar-se a ser alimentada.
Bé, tot això és el que diu la llegenda, però la història ens diu que Ramon Berenguer III ja era un personatge una mica estrany i peculiar si tenim en compte l’esperança de vida de les seves dones. Sospitosament havia enviudat diverses vegades. Primer va estar casat amb la filla del “Cid Campeador”, Maria Díaz de Vivar, amb qui va tenir dues filles. Es van casar l’any 1103 i ella moria dos anys més tard. El 1106 amb Almodis de Mortain, amb la qual no va tenir fills i que va morir l’any 1110...
Finalment es tornà a casar amb Dolça de Provença l’any 1112, que va viure fins al 1129 amb uns 38 anys... Veient el panorama anterior encara va sobreviure molt comparat amb les altres exparelles del comte de Barcelona. Amb ella va tenir set descendents, entre ells el futur comte Ramon Berenguer IV i una infanta anomenada Mafalda de Barcelona. Quan li poses Mafalda a una filla, què pot anar malament?
Part del darrere de la Torrel de Fang, des del pont de Bac de Roda. Foto: Adrià Costa
Però bé, amb tot, molts especialistes creuen que el terme “provençals” que s’associa a Sant Martí és més probable que sigui una derivació d’ ager provincialis, que era com en època romana es designaven els terrenys que voltaven la ciutat, i de fet ja apareix “Sant Martí de Provençals” en documents anteriors a Ramon Berenguer III.
Llegenda o no, sempre ens quedarà la sospita sobre el paper que el comte de Barcelona va jugar en la curta esperança de vida de les seves esposes. Mentrestant, una imponent estàtua eqüestre del sobirà segueix vigilant la Via Laietana amb l’imponent silueta del que havia estat el seu palau al seu darrere.
La Torre del Fang vista des del carrer de Huelva. Foto: Adrià Costa