15
de juny
del
2017
Actualitzat
el
16
de juny
a les
7:08h
Aquest dijous es compleixen quaranta anys de les primeres eleccions després de la mort de Franco i l'Estat s'ha abocat a una celebració que, en bona part, és la data fundadora de l'actual democràcia espanyola. El 15-J de 1977 va ser un dia històric. Van ser les primeres eleccions des del 16 de febrer del 1936, les que van donar la victòria al Front Popular durant la Segona República. Pel mig, tres anys de guerra civil i quasi quaranta de dictadura franquista.
En el darrer consell de ministres, divendres passat, el ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, es va referir a l'aniversari dient que que "va obrir el període de democràcia, llibertat i progrés més llarg i brillant de la història d'Espanya". Una celebració que té lloc en un moment crucial, quan el bloqueig de la relació Catalunya-Estat és absoluta i el procés sobiranista s'encamina cap a un referèndum unilateral, qüestionant de ple el model constitucional que es va començar a gestar el 15-J del 1977. La Transició, ara mitificada per un Estat que se sent deslegitimat, va ser una etapa de clarobscurs, de llibertat recuperades, però també de pervivència de poders fàctics, de renúncies i reubicacions. Molts mites falsos entorn el 15-J es resisteixen a desaparèixer.
1. Unes eleccions democràtiques, però no gaire
Les eleccions del 15 de juny del 1977 van ser organitzades pel govern presidit per Adolfo Suárez. Antic secretari general del Movimiento, crescut dins del règim franquista, va engreixar una plataforma de poder anomenada Unió de Centre Democràtic (UCD), que en realitat era una amalgama de falangistes fins no feia gaires mesos, al costat de dirigents de l'oposició més moderada (liberals, democristians...).
La UCD va anar a les eleccions amb tot el suport de l'estructura franquista, amb el control dels governadors civils, veritables caps polítics de província, designats tots per l'executiu. Un dels aspectes més escandalosos d'aquelles eleccions va ser l'ús descarat de TVE en favor d'UCD. L'única televisió aleshores es va posar, com havia estat durant la dictadura, al servei de Suárez. Aquest coneixia el mitjà, ja que havia estat director general de l'ens i en sabia una mica de tècniques de manipulació informativa. Durant mesos TVE es va abocar a treballar la nova imatge del líder: d'antic jerarca de camisa blava a jove dirigent centrista i democràtic.
UCD va obtenir la victòria amb 165 diputats a les Corts, seguit pel PSOE amb 118 escons. El PCE, aquell partit tan temut per les classes dominants, treia tan sols 20 diputats, tot i que la imatge de Santiago Carrillo i de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, al Congrés ja generava tensió entre el búnquer. Suárez guanyava i governava, però sense arribar als 176 escons de la majoria absoluta. Començava també el seu desgast.
2. Tots els partits legalitzats... menys els republicans
La legalització del Partit Comunista ha estat considerada un dels grans èxits d'Adolfo Suárez. Certament, el president del govern va decidir-ho amb l'oposició d'una part del mateix govern. El vicepresident Alfonso Osorio s'hi oposava, i el president de les Corts, l'antic falangista Torcuato Fernández-Miranda, n'era també reticent. Però on l'oposició era fèrria era en el si de l'exèrcit. Es va legalitzar el PCE l'abril del 1977, en un Dissabte Sant, sembla que per aprofitar que molts oficials eren de permís. Els rumors de cop militar van ser molt forts aquells dies.
Però tot i la legalització del PCE, el cert és que les eleccions del 15-J es van fer sense que forces polítiques democràtiques poguessin presentar-se amb les seves sigles. El cas més clar va ser el d'Esquerra Republicana, que malgrat els seus esforços no va assolir ser inscrit en el registre al ministeri de Governació. No era un cas irrellevant. ERC era el partit de Francesc Macià i Lluís Companys, el partit que havia governat Catalunya i que, malgrat la ruptura tràgica de l'exili, no havia mort. L'històric dirigent Heribert Barrera el dirigia i aspirava a continuar present en la vida política. No hi va haver manera.
ERC es va poder presentar, però de manera camuflada, fent coalició amb el Partit del Treball (marxista leninista) i Estat Català en la coalició Esquerra de Catalunya. Va sortir elegit un únic diputat, Barrera. En unes primeres eleccions, aquest desavantatge de no poder emprar les sigles pròpies, li va costar car a l'Esquerra.
Es van presentar a les eleccions de 1977 fins a 108 partits. Però no va ser legalitzat cap partit republicà. Izquierda Republicana, el que havia estat el partit de Manuel Azaña, és a dir, el que governava l'Estat abans de la Guerra Civil, no va poder ser present a les urnes. Com tampoc cap altre que dugués el terme republicà a les sigles, tot una anomalia democràtica.
3. Un poder civil... vigilat pels tinents generals
Les eleccions van suposar una derrota dels sectors rupturistes de l'oposició i alhora del búnquer franquista. Però l'ombra del poder militar va ser allargada fins ben entrats els anys vuitanta. Aquell 15-J les capitanies generals observaven amb inquietud la Transició. Estaven en mans d'antics combatents de la Guerra Civil. A més, se sentien enganyats per un Suárez que els havia assegurat que el PCE no seria legalitzat.
El pes dels uniformats es va sentir. El tinent general Fernando de Santiago, vicepresident primer del govern, ja va dimitir el setembre del 1976 per desacord amb la reforma política. El va substituir Manuel Gutiérrez Mellado, cap de la minoria de generals que acceptava la democràcia. Però la pressió del sector ultra de l'exèrcit es va deixar sentir en tot aquests anys. L'abril de 1977, l'almirall Pita da Veiga va dimitir com a ministre de Marina per ser contrari a legalitzar el PCE.
La nit abans de les eleccions, en un gest inusual, el vicepresident del govern, tinent general Gutiérrez Mellado, vestit de militar, es va dirigir als ciutadans per televisió per convidar a votar i assegurar que l'ordre seria mantingut i que "el govern espera que tots vostès responguin amb patriotisme, col·laborant a aquesta grandiosa empresa nacional".
L'antic combatent de la Divisió Blava, Jaime Milans del Bosch, al capdavant de la divisió cuirassada Brunete i després com a capità general de València, va liderar un potent sector militar que va estar condicionant el procés polític. Durant l'elaboració de la Constitució, el 1978, les amenaces de l'estament militar foren constants. Fruit d'això va ser l'article 2, que parla de la "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i l'article 8, que encomana a les forces armades garantir la "integritat territorial".
4. Amnistia... després de les eleccions
L'amnistia era una reivindicació de les forces democràtiques des de la mort del dictador. Però les eleccions del 15-J es van fer sense una llei completa d'amnistia. Després de l'arribada al poder de Joan Carles I, es van decretar dos indults que van permetre alliberar molts presos polítics, però que deixaven fora els acusats de terrorisme. L'amnistia era encara un tema pendent quan van tenir lloc les eleccions. Finalment, la llei d'amnistia la va aprovar el govern el 15 d'octubre del 1977, quatre mesos després de les eleccions. El text va incloure "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes realitzats amb anterioritat al dia 15 de desembre de 1976", en referència al dia del referèndum sobre la llei de la reforma política.
Però el text de la llei incloïa també capítols més discutibles, a l'amnistiar "els delictes i faltes que puguin haver comès les autoritats, funcionaris i agents de l'ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei". D'aquesta manera es blindava els membres de l'aparell repressiu. Amb l'amnistia suarista -que va desfermar la ira de l'extrema dreta- es deixava sense cicatritzar la ferida de la repressió.
La pressió uniformada va fer que no s'inclogués en l'amnistia de 1977 els integrants de la Unió Militar Democràtica (UMD), que integrava oficials favorables a la democratització. Van ser uns altres dels grans derrotats de la Transició.
5. Democràcia a la justícia? L'Audiència Nacional succeeix el TOP
El discurs oficial sobre la Transició repeteix que tota la societat espanyola va canviar amb l'arribada de la democràcia. La realitat és més tossuda. Àmbits institucionals poderosos van restar dins de les xarxes del poder franquista. Això va ser molt clar en el camp judicial.
El gener del 1977 es va crear l'Audiència Nacional (AN). Era, de fet, el substitut del sòrdid Tribunal d'Ordre Públic, el TOP, un dels símbols de la repressió. La fi del TOP va ser presentat com una conquesta democràtica. Però la nova instància judicial va assumir les seves atribucions pel que fa a delictes contra l'executiu i la monarquia. L'AN, que inicialment es va preveure que actuaria fins que s'aprovés la Carta Magna, encara perviu. Té atribucions sobre tot el territori, el que és anòmal. De fet, es va crear per jutjar els membres d'ETA. No es volia que fossin processats al País Basc.
En el darrer consell de ministres, divendres passat, el ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, es va referir a l'aniversari dient que que "va obrir el període de democràcia, llibertat i progrés més llarg i brillant de la història d'Espanya". Una celebració que té lloc en un moment crucial, quan el bloqueig de la relació Catalunya-Estat és absoluta i el procés sobiranista s'encamina cap a un referèndum unilateral, qüestionant de ple el model constitucional que es va començar a gestar el 15-J del 1977. La Transició, ara mitificada per un Estat que se sent deslegitimat, va ser una etapa de clarobscurs, de llibertat recuperades, però també de pervivència de poders fàctics, de renúncies i reubicacions. Molts mites falsos entorn el 15-J es resisteixen a desaparèixer.
1. Unes eleccions democràtiques, però no gaire
Les eleccions del 15 de juny del 1977 van ser organitzades pel govern presidit per Adolfo Suárez. Antic secretari general del Movimiento, crescut dins del règim franquista, va engreixar una plataforma de poder anomenada Unió de Centre Democràtic (UCD), que en realitat era una amalgama de falangistes fins no feia gaires mesos, al costat de dirigents de l'oposició més moderada (liberals, democristians...).
La UCD va anar a les eleccions amb tot el suport de l'estructura franquista, amb el control dels governadors civils, veritables caps polítics de província, designats tots per l'executiu. Un dels aspectes més escandalosos d'aquelles eleccions va ser l'ús descarat de TVE en favor d'UCD. L'única televisió aleshores es va posar, com havia estat durant la dictadura, al servei de Suárez. Aquest coneixia el mitjà, ja que havia estat director general de l'ens i en sabia una mica de tècniques de manipulació informativa. Durant mesos TVE es va abocar a treballar la nova imatge del líder: d'antic jerarca de camisa blava a jove dirigent centrista i democràtic.
UCD va obtenir la victòria amb 165 diputats a les Corts, seguit pel PSOE amb 118 escons. El PCE, aquell partit tan temut per les classes dominants, treia tan sols 20 diputats, tot i que la imatge de Santiago Carrillo i de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, al Congrés ja generava tensió entre el búnquer. Suárez guanyava i governava, però sense arribar als 176 escons de la majoria absoluta. Començava també el seu desgast.
2. Tots els partits legalitzats... menys els republicans
La legalització del Partit Comunista ha estat considerada un dels grans èxits d'Adolfo Suárez. Certament, el president del govern va decidir-ho amb l'oposició d'una part del mateix govern. El vicepresident Alfonso Osorio s'hi oposava, i el president de les Corts, l'antic falangista Torcuato Fernández-Miranda, n'era també reticent. Però on l'oposició era fèrria era en el si de l'exèrcit. Es va legalitzar el PCE l'abril del 1977, en un Dissabte Sant, sembla que per aprofitar que molts oficials eren de permís. Els rumors de cop militar van ser molt forts aquells dies.
Però tot i la legalització del PCE, el cert és que les eleccions del 15-J es van fer sense que forces polítiques democràtiques poguessin presentar-se amb les seves sigles. El cas més clar va ser el d'Esquerra Republicana, que malgrat els seus esforços no va assolir ser inscrit en el registre al ministeri de Governació. No era un cas irrellevant. ERC era el partit de Francesc Macià i Lluís Companys, el partit que havia governat Catalunya i que, malgrat la ruptura tràgica de l'exili, no havia mort. L'històric dirigent Heribert Barrera el dirigia i aspirava a continuar present en la vida política. No hi va haver manera.
ERC es va poder presentar, però de manera camuflada, fent coalició amb el Partit del Treball (marxista leninista) i Estat Català en la coalició Esquerra de Catalunya. Va sortir elegit un únic diputat, Barrera. En unes primeres eleccions, aquest desavantatge de no poder emprar les sigles pròpies, li va costar car a l'Esquerra.
Es van presentar a les eleccions de 1977 fins a 108 partits. Però no va ser legalitzat cap partit republicà. Izquierda Republicana, el que havia estat el partit de Manuel Azaña, és a dir, el que governava l'Estat abans de la Guerra Civil, no va poder ser present a les urnes. Com tampoc cap altre que dugués el terme republicà a les sigles, tot una anomalia democràtica.
3. Un poder civil... vigilat pels tinents generals
Les eleccions van suposar una derrota dels sectors rupturistes de l'oposició i alhora del búnquer franquista. Però l'ombra del poder militar va ser allargada fins ben entrats els anys vuitanta. Aquell 15-J les capitanies generals observaven amb inquietud la Transició. Estaven en mans d'antics combatents de la Guerra Civil. A més, se sentien enganyats per un Suárez que els havia assegurat que el PCE no seria legalitzat.
El pes dels uniformats es va sentir. El tinent general Fernando de Santiago, vicepresident primer del govern, ja va dimitir el setembre del 1976 per desacord amb la reforma política. El va substituir Manuel Gutiérrez Mellado, cap de la minoria de generals que acceptava la democràcia. Però la pressió del sector ultra de l'exèrcit es va deixar sentir en tot aquests anys. L'abril de 1977, l'almirall Pita da Veiga va dimitir com a ministre de Marina per ser contrari a legalitzar el PCE.
La nit abans de les eleccions, en un gest inusual, el vicepresident del govern, tinent general Gutiérrez Mellado, vestit de militar, es va dirigir als ciutadans per televisió per convidar a votar i assegurar que l'ordre seria mantingut i que "el govern espera que tots vostès responguin amb patriotisme, col·laborant a aquesta grandiosa empresa nacional".
L'antic combatent de la Divisió Blava, Jaime Milans del Bosch, al capdavant de la divisió cuirassada Brunete i després com a capità general de València, va liderar un potent sector militar que va estar condicionant el procés polític. Durant l'elaboració de la Constitució, el 1978, les amenaces de l'estament militar foren constants. Fruit d'això va ser l'article 2, que parla de la "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i l'article 8, que encomana a les forces armades garantir la "integritat territorial".
4. Amnistia... després de les eleccions
L'amnistia era una reivindicació de les forces democràtiques des de la mort del dictador. Però les eleccions del 15-J es van fer sense una llei completa d'amnistia. Després de l'arribada al poder de Joan Carles I, es van decretar dos indults que van permetre alliberar molts presos polítics, però que deixaven fora els acusats de terrorisme. L'amnistia era encara un tema pendent quan van tenir lloc les eleccions. Finalment, la llei d'amnistia la va aprovar el govern el 15 d'octubre del 1977, quatre mesos després de les eleccions. El text va incloure "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes realitzats amb anterioritat al dia 15 de desembre de 1976", en referència al dia del referèndum sobre la llei de la reforma política.
Però el text de la llei incloïa també capítols més discutibles, a l'amnistiar "els delictes i faltes que puguin haver comès les autoritats, funcionaris i agents de l'ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei". D'aquesta manera es blindava els membres de l'aparell repressiu. Amb l'amnistia suarista -que va desfermar la ira de l'extrema dreta- es deixava sense cicatritzar la ferida de la repressió.
La pressió uniformada va fer que no s'inclogués en l'amnistia de 1977 els integrants de la Unió Militar Democràtica (UMD), que integrava oficials favorables a la democratització. Van ser uns altres dels grans derrotats de la Transició.
5. Democràcia a la justícia? L'Audiència Nacional succeeix el TOP
El discurs oficial sobre la Transició repeteix que tota la societat espanyola va canviar amb l'arribada de la democràcia. La realitat és més tossuda. Àmbits institucionals poderosos van restar dins de les xarxes del poder franquista. Això va ser molt clar en el camp judicial.
El gener del 1977 es va crear l'Audiència Nacional (AN). Era, de fet, el substitut del sòrdid Tribunal d'Ordre Públic, el TOP, un dels símbols de la repressió. La fi del TOP va ser presentat com una conquesta democràtica. Però la nova instància judicial va assumir les seves atribucions pel que fa a delictes contra l'executiu i la monarquia. L'AN, que inicialment es va preveure que actuaria fins que s'aprovés la Carta Magna, encara perviu. Té atribucions sobre tot el territori, el que és anòmal. De fet, es va crear per jutjar els membres d'ETA. No es volia que fossin processats al País Basc.