09
de juny
del
2017
Actualitzat
a la
13:58h
L’aparició de la nostra espècie és un dels períodes menys coneguts de l’evolució humana. Jebel Irhoud, a cent quilòmetres a l’oest de Marràqueix, al Marroc, és un dels jaciments paleontològics d’aquesta època més rics. Es va trobar el 1960, quan uns minaires van descobrir fòssils humans amb eines de sílex dins coves que havien estat habitades. Aquelles primeres troballes es van datar de fa 160.000 anys. Ara, noves troballes s’han datat de molt més enrere; tant, que podrien fer replantejar l’arbre dels humans, com acaben de publicar investigadors del Max Planck Institute a Leipzig. Anem a pams.
En comparar els nous cranis fòssils amb cranis actuals s’han trobat semblances i diferències. La cara, la mandíbula i les dents són tan fines com les nostres, respecte de fòssils homínids anteriors. Però la volta craniana (el neurocrani) és més allargada, no tan arrodonida com la nostra. Junt als vint-i-dos fòssils humans hi havia restes de fogueres i eines de pedra.
Els estris de pedra trobats són molt elaborats, preparats per a tasques molt més precises i amb osques per subjectar probablement mànecs de fusta. Eines del Paleolític Mitjà. Devien valorar-les, perquè, a diferència d’altres eines més rudimentàries que es llançaven un cop fetes servir, aquestes van ser transportades. Se sap perquè van ser fetes amb un mineral que no és present en l’entorn. És a dir, vivien la quotidianitat dels humans moderns.
Jebel Irhoud és, fins ara, el jaciment amb humans moderns més antics: han estat datats de fa 315.000 anys, amb una desviació de 34.000 anys amunt o avall. La data ha desplaçat la idea dominant fins ara en paleoantropologia que situava l’origen humà a l’Àfrica oriental. Els jaciments etíops de Herto Bouri (a la depressió d’Afar), de fa 160.000 anys, i Omo Kibish (prop del riu Omo), de fa 195.000 anys concordaven també amb la situació geogràfica de les restes d’humans que van viure fa 90.000 anys a Es Skhul (prop de Haifa) i Jabel Qafzeh (el Mont Carmel), a Israel.
La troballa de Jebel Irhoud suscita dues qüestions: el lloc i la data d’aparició dels humans moderns. Quant al lloc, està clar que l’origen és a Àfrica, no hi ha discussió: és on hi ha més diversitat genètica i on s’hi han trobat els cranis més antics. Que l’origen sigui Àfrica de l’est o un altre punt, podria no ser, de moment, gaire rellevant. Un grup que camini cinc quilòmetres cada dia, en dos anys i mig arriba d’Etiòpia a Haifa, i en quatre anys i mig, al Marroc, més quan el desert era una sabana. Té temps suficient per travessar el continent.
Quant a la data, el rellotge genètic diu que els humans vam aparèixer com a espècie ara fa cent-mil o cent cinquanta mil anys. Ara, les noves restes obliguen a endarrerir l’aparició d’Homo sapiens mínim uns 86.000 anys pel cap baix, si prenem la datació mínima de Jebel Irhoud (315.000-34.000=281.000 anys front els 195.000 d’Omo). Però, realment es pot considerar que els cranis trobats pertanyen a l’espècie Homo sapiens?
Les troballes no han permès recuperar DNA antic, per tant no es pot fer la comparació genètica, que seria més precisa. Cal buscar la classificació paleontològica i arqueològica. Com els ossos diuen que s’assemblen a nosaltres en la cara, però no en el crani, altres paleontòlegs potser no els classificarien en l’espècie humana, tot i que és obvi que són molt a prop. Els autors de la recerca no els inclouen en la morfologia moderna, però si en l‘espècie. Les eines també ho avalarien.
Amb tots els indicis, els autors proposen una nova visió de l’aparició de la nostra espècie: un origen "panafricà". Suggereixen que fa 300.000 anys a Àfrica hi va haver una expansió de grups humans; és a dir, diversos grups van evolucionar a diferents llocs del continent i, en els seus desplaçaments, haurien pogut tenir descendència entre ells, per això es trobarien morfologies en transformació. La teoria també explicaria la dispersió de les eines del Paleolític Mitjà, i inclouria el crani de Florisbad (a Sudàfrica), datat de fa 260.000 anys i del qual es qüestiona la inclusió en el llinatge humà. Haurem d’estar amatents al que es digui en el futur sobre el nostre passat.
En comparar els nous cranis fòssils amb cranis actuals s’han trobat semblances i diferències. La cara, la mandíbula i les dents són tan fines com les nostres, respecte de fòssils homínids anteriors. Però la volta craniana (el neurocrani) és més allargada, no tan arrodonida com la nostra. Junt als vint-i-dos fòssils humans hi havia restes de fogueres i eines de pedra.
Els estris de pedra trobats són molt elaborats, preparats per a tasques molt més precises i amb osques per subjectar probablement mànecs de fusta. Eines del Paleolític Mitjà. Devien valorar-les, perquè, a diferència d’altres eines més rudimentàries que es llançaven un cop fetes servir, aquestes van ser transportades. Se sap perquè van ser fetes amb un mineral que no és present en l’entorn. És a dir, vivien la quotidianitat dels humans moderns.
Jebel Irhoud és, fins ara, el jaciment amb humans moderns més antics: han estat datats de fa 315.000 anys, amb una desviació de 34.000 anys amunt o avall. La data ha desplaçat la idea dominant fins ara en paleoantropologia que situava l’origen humà a l’Àfrica oriental. Els jaciments etíops de Herto Bouri (a la depressió d’Afar), de fa 160.000 anys, i Omo Kibish (prop del riu Omo), de fa 195.000 anys concordaven també amb la situació geogràfica de les restes d’humans que van viure fa 90.000 anys a Es Skhul (prop de Haifa) i Jabel Qafzeh (el Mont Carmel), a Israel.
La troballa de Jebel Irhoud suscita dues qüestions: el lloc i la data d’aparició dels humans moderns. Quant al lloc, està clar que l’origen és a Àfrica, no hi ha discussió: és on hi ha més diversitat genètica i on s’hi han trobat els cranis més antics. Que l’origen sigui Àfrica de l’est o un altre punt, podria no ser, de moment, gaire rellevant. Un grup que camini cinc quilòmetres cada dia, en dos anys i mig arriba d’Etiòpia a Haifa, i en quatre anys i mig, al Marroc, més quan el desert era una sabana. Té temps suficient per travessar el continent.
Quant a la data, el rellotge genètic diu que els humans vam aparèixer com a espècie ara fa cent-mil o cent cinquanta mil anys. Ara, les noves restes obliguen a endarrerir l’aparició d’Homo sapiens mínim uns 86.000 anys pel cap baix, si prenem la datació mínima de Jebel Irhoud (315.000-34.000=281.000 anys front els 195.000 d’Omo). Però, realment es pot considerar que els cranis trobats pertanyen a l’espècie Homo sapiens?
Les troballes no han permès recuperar DNA antic, per tant no es pot fer la comparació genètica, que seria més precisa. Cal buscar la classificació paleontològica i arqueològica. Com els ossos diuen que s’assemblen a nosaltres en la cara, però no en el crani, altres paleontòlegs potser no els classificarien en l’espècie humana, tot i que és obvi que són molt a prop. Els autors de la recerca no els inclouen en la morfologia moderna, però si en l‘espècie. Les eines també ho avalarien.
Amb tots els indicis, els autors proposen una nova visió de l’aparició de la nostra espècie: un origen "panafricà". Suggereixen que fa 300.000 anys a Àfrica hi va haver una expansió de grups humans; és a dir, diversos grups van evolucionar a diferents llocs del continent i, en els seus desplaçaments, haurien pogut tenir descendència entre ells, per això es trobarien morfologies en transformació. La teoria també explicaria la dispersió de les eines del Paleolític Mitjà, i inclouria el crani de Florisbad (a Sudàfrica), datat de fa 260.000 anys i del qual es qüestiona la inclusió en el llinatge humà. Haurem d’estar amatents al que es digui en el futur sobre el nostre passat.