12
de juny
del
2017
Actualitzat
el
13
de juny
a les
22:33h
Aquest dimarts, Podem defensarà en el Congrés la seva anunciada moció de censura contra el govern de Mariano Rajoy. Tot indica que no obtindrà més suports que el dels diputats de la formació lila i de les seves confluències territorials. Les mocions de censura, més enllà de si aconsegueixen la victòria a la cambra, juguen també un altre rol: el de desgastar el govern, donar impuls a l'oposició o assolir uns dies de protagonisme.
A Catalunya se n'han presentat dues, una a l'inici i l'altra al final del llarg mandat pujolista. A Espanya, dues més. Una que és un model d'èxit polític malgrat no tirar endavant, la que va presentar Felipe González contra Adolfo Suárez el 1980. L'altra va ser una operació fracassada del PP contra el govern socialista. Les mocions de censura són exercicis arriscats sobre la lona política.
"Acoso y derribo" de Suárez
Corria l'any 1980, en plena Transició. La crisi econòmica, les accions armades d'ETA i les divisions d'UCD tenien Adolfo Suárez acorralat. Els cercles militars eren nius de conspiració. La moció de censura presentada per Felipe González, líder del PSOE, contra Suárez no va obtenir els vots necessaris però va aconseguir l'objectiu real: mostrar la millor capacitat dialèctica de Felipe enfront Suárez i presentar el PSOE com una alternativa de poder. El portaveu socialista, Alfonso Guerra, també va superar clarament el d'UCD, Rafael Arias Salgado.
Els estrategues socialistes van saber gestionar la moció, diferenciant entre victòria política i victòria moral. Era una manera de dir que es podia perdre aritmèticament però sortir reforçat de la maniobra, que és el que al capdavall li va passar al secretari general del PSOE, Felipe González.
La moció va obtenir 152 vots (PSOE, PCE, Partit Socialista Andalús, Unió del poble Canari, Euskadiko Eskerra i ERC), 166 vots en contra (UCD) i 17 abstencions (l'AP de Manuel Fraga, la Minoria Catalana que tenia Miquel Roca com a portaveu, el Partit Aragonès i dos exdiputats d'UCD) mentre que 17 parlamentaris se'n van absentar (els del PNB i Herri Batasuna). Però Suárez va sortir tocat. Uns mesos després va presentar una moció de confiança, un altre mecanisme previst a la Constitució, i que va assolir, però el seu govern s'anava erosionant dia a dia. El gener del 1981, el president centrista va dimitir, en vigílies del 23-F.
Hernández Mancha ensopega
La segona moció de censura de la política espanyola la va protagonitzar Antonio Hernández Mancha, líder d'AP. Manuel Fraga havia renunciat a la presidència del partit i el jove dirigent andalús, de verb fàcil i certa grapa dialèctica, es va imposar en el congrés de la formació convocat per elegir el successor, enfront Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Herrero tenia al costat un jove José María Aznar.
Va ser el març del 1987. La maniobra no tenia ni cap ni peus. Hernández Mancha tenia necessitat de solidificar la seva imatge, però va tenir massa pressa. Ni tan sols era diputat al Congrés, tot i que van deixar que defensés la moció a la tribuna. El polític andalús es va haver d'enfrontar a uns socialistes més experimentats, amb Guerra al davant.
Va sumar tan sols 67 vots a favor, els d'AP, 195 en contra (PSOE, IU i PNB) i va haver-hi 70 abstencions (CiU, CDS i partits fins aleshores aliats a AP com el democristià PDP i el Partit Liberal). Hernández Mancha dirigiria Aliança Popular poc més de dos anys, fins que a inicis de 1989 Fraga va tornar. Ja no se'n va cantar mai més gall ni gallina.
Benet contra Pujol: el PSUC es resisteix a perdre pes
La primera legislatura de la Catalunya postfranquista va començar amb les eleccions del 1980, amb un Parlament fraccionat. Van ser uns comicis amb sorpresa. Hi havia la sensació que, esgotat el mandat de Josep Tarradellas i el seu Govern d'unitat, serien les esquerres les guanyadores, com ho havien estat en les generals a Catalunya (1977 i 1979) i en les primeres municipals (1979). Però va ser la CiU de Jordi Pujol la que es va alçar amb la victòria: 43 escons enfront els 33 del PSC, els 25 del PSUC, 18 d'UCD, 14 d'ERC i 2 del Partit Socialista Andalús.
Aquella seria la legislatura en què Pujol va consolidar la que seria la seva llarga hegemonia. El PSC potser li va facilitar les coses al negar-se a entrar al seu govern. La UCD d'Adolfo Suárez i ERC, des de fora de l'executiu (però amb Heribert Barrera presidint el Parlament), garantien la supervivència de Pujol. En dos anys, però, el panorama es va fracturar. La UCD es va dividir (Pujol aviat recolliria bona part del seu vot) i el PSUC va viure una forta crisi interna el 1981, amb escissió inclosa dels prosoviètics del Partit dels Comunistes. A la tardor del 1982, s'acostaven les eleccions generals, amb el PSOE com agran favorit. El PSUC, que havia liderat l'oposició antifranquista i veia com anava perdent pes, va decidir moure fitxa.
Josep Benet va presentar una moció de censura contra Pujol. El 29 de setembre del 1982 va pronunciar el seu discurs, conciliador però molt crític amb el Govern. Va proposar dotar a la presidència d'un aire mes institucional, amb un conseller en cap amb funcions executives i un Govern d'unitat. Benet va reclamar una política més activa contra l'atur, així com dotar amb el triple de fons el pressupost de cultura.
Allò va tenir molt de crisi familiar. Benet havia estat candidat a la Generalitat pel PSUC, en una operació molt hàbil. Benet era una figura respectada, independent, representant del món catòlic antifranquista. Un montserratí, com Pujol.
La moció va ser derrotada per 21 diputats a favor (només els del PSUC), 56 en contra (CiU, ERC i dos antics membres d'UCD) i 53 abstencions (PSC, UCD, el CDS suarista, el PCC i els dos diputats andalusistes). El PSUC no va aconseguir el suport de cap altra formació. En la resta de forces d'esquerres, que tenien majoria a la cambra, ningú va intentar aprofitar l'avinentesa per intentar una majoria alternativa. Poc després, Benet va acceptar dirigir el Centre d'Història Contemporània de Catalunya i abandonava el primer pla de la política.
Maragall contra Pujol: plataforma cap al tripartit
La segona moció de censura a Catalunya la va presentar el líder de l'oposició, Pasqual Maragall, contra Jordi Pujol l'any 2001. Era l'etapa final del pujolisme. Les eleccions del 1999, havien deixat l'exalcalde de Barcelona a les portes de la Generalitat. El pacte de CiU i el PP desgastava greument Pujol i Maragall va aprofitar el moment per presentar una moció davant un acord, el de Pujol amb la dreta espanyola, que va qualificar de "lesiu per al país". La moció va ser derrotada pels 68 vots de CiU i PP, amb 55 vots a favor de socialistes, Ciutadans pel Canvi i ICV. ERC, amb 12 diputats, es va abstenir. Dos anys més tard, les eleccions del 2003 van suposar un canvi històric amb la retirada de Pujol i l'ascens de Maragall al capdavant d'un tripartit d'esquerres.
L'intent frustrat de Josep Piqué
El març del 2005, en ple mandat de Maragall, el líder del PP català, Josep Piqué, va anunciar també la presentació d'una moció de censura. Va ser després que el president pronunciés aquella frase que va trasbalsar l'hemicicle i part de la societat, dirigida a CiU: "Vostès tenen un problema i es diu 3%". Artur Mas va amenaçar amb una querella. Va ser un moment tens, que Piqué va voler aprofitar. Però Maragall i Mas van escenificar una reconciliació amb disculpes, i Piqué va optar per retirar la moció.
A Catalunya se n'han presentat dues, una a l'inici i l'altra al final del llarg mandat pujolista. A Espanya, dues més. Una que és un model d'èxit polític malgrat no tirar endavant, la que va presentar Felipe González contra Adolfo Suárez el 1980. L'altra va ser una operació fracassada del PP contra el govern socialista. Les mocions de censura són exercicis arriscats sobre la lona política.
"Acoso y derribo" de Suárez
Corria l'any 1980, en plena Transició. La crisi econòmica, les accions armades d'ETA i les divisions d'UCD tenien Adolfo Suárez acorralat. Els cercles militars eren nius de conspiració. La moció de censura presentada per Felipe González, líder del PSOE, contra Suárez no va obtenir els vots necessaris però va aconseguir l'objectiu real: mostrar la millor capacitat dialèctica de Felipe enfront Suárez i presentar el PSOE com una alternativa de poder. El portaveu socialista, Alfonso Guerra, també va superar clarament el d'UCD, Rafael Arias Salgado.
Els estrategues socialistes van saber gestionar la moció, diferenciant entre victòria política i victòria moral. Era una manera de dir que es podia perdre aritmèticament però sortir reforçat de la maniobra, que és el que al capdavall li va passar al secretari general del PSOE, Felipe González.
En la moció de censura contra Adolfo Suárez, els estrategues socialistes van saber gestionar la moció, diferenciant entre victòria política i victòria moral
La moció va obtenir 152 vots (PSOE, PCE, Partit Socialista Andalús, Unió del poble Canari, Euskadiko Eskerra i ERC), 166 vots en contra (UCD) i 17 abstencions (l'AP de Manuel Fraga, la Minoria Catalana que tenia Miquel Roca com a portaveu, el Partit Aragonès i dos exdiputats d'UCD) mentre que 17 parlamentaris se'n van absentar (els del PNB i Herri Batasuna). Però Suárez va sortir tocat. Uns mesos després va presentar una moció de confiança, un altre mecanisme previst a la Constitució, i que va assolir, però el seu govern s'anava erosionant dia a dia. El gener del 1981, el president centrista va dimitir, en vigílies del 23-F.
Hernández Mancha ensopega
La segona moció de censura de la política espanyola la va protagonitzar Antonio Hernández Mancha, líder d'AP. Manuel Fraga havia renunciat a la presidència del partit i el jove dirigent andalús, de verb fàcil i certa grapa dialèctica, es va imposar en el congrés de la formació convocat per elegir el successor, enfront Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Herrero tenia al costat un jove José María Aznar.
Va ser el març del 1987. La maniobra no tenia ni cap ni peus. Hernández Mancha tenia necessitat de solidificar la seva imatge, però va tenir massa pressa. Ni tan sols era diputat al Congrés, tot i que van deixar que defensés la moció a la tribuna. El polític andalús es va haver d'enfrontar a uns socialistes més experimentats, amb Guerra al davant.
Va sumar tan sols 67 vots a favor, els d'AP, 195 en contra (PSOE, IU i PNB) i va haver-hi 70 abstencions (CiU, CDS i partits fins aleshores aliats a AP com el democristià PDP i el Partit Liberal). Hernández Mancha dirigiria Aliança Popular poc més de dos anys, fins que a inicis de 1989 Fraga va tornar. Ja no se'n va cantar mai més gall ni gallina.
Benet contra Pujol: el PSUC es resisteix a perdre pes
La primera legislatura de la Catalunya postfranquista va començar amb les eleccions del 1980, amb un Parlament fraccionat. Van ser uns comicis amb sorpresa. Hi havia la sensació que, esgotat el mandat de Josep Tarradellas i el seu Govern d'unitat, serien les esquerres les guanyadores, com ho havien estat en les generals a Catalunya (1977 i 1979) i en les primeres municipals (1979). Però va ser la CiU de Jordi Pujol la que es va alçar amb la victòria: 43 escons enfront els 33 del PSC, els 25 del PSUC, 18 d'UCD, 14 d'ERC i 2 del Partit Socialista Andalús.
Aquella seria la legislatura en què Pujol va consolidar la que seria la seva llarga hegemonia. El PSC potser li va facilitar les coses al negar-se a entrar al seu govern. La UCD d'Adolfo Suárez i ERC, des de fora de l'executiu (però amb Heribert Barrera presidint el Parlament), garantien la supervivència de Pujol. En dos anys, però, el panorama es va fracturar. La UCD es va dividir (Pujol aviat recolliria bona part del seu vot) i el PSUC va viure una forta crisi interna el 1981, amb escissió inclosa dels prosoviètics del Partit dels Comunistes. A la tardor del 1982, s'acostaven les eleccions generals, amb el PSOE com agran favorit. El PSUC, que havia liderat l'oposició antifranquista i veia com anava perdent pes, va decidir moure fitxa.
Josep Benet va presentar una moció de censura contra Pujol. El 29 de setembre del 1982 va pronunciar el seu discurs, conciliador però molt crític amb el Govern. Va proposar dotar a la presidència d'un aire mes institucional, amb un conseller en cap amb funcions executives i un Govern d'unitat. Benet va reclamar una política més activa contra l'atur, així com dotar amb el triple de fons el pressupost de cultura.
Allò va tenir molt de crisi familiar. Benet havia estat candidat a la Generalitat pel PSUC, en una operació molt hàbil. Benet era una figura respectada, independent, representant del món catòlic antifranquista. Un montserratí, com Pujol.
La moció va ser derrotada per 21 diputats a favor (només els del PSUC), 56 en contra (CiU, ERC i dos antics membres d'UCD) i 53 abstencions (PSC, UCD, el CDS suarista, el PCC i els dos diputats andalusistes). El PSUC no va aconseguir el suport de cap altra formació. En la resta de forces d'esquerres, que tenien majoria a la cambra, ningú va intentar aprofitar l'avinentesa per intentar una majoria alternativa. Poc després, Benet va acceptar dirigir el Centre d'Història Contemporània de Catalunya i abandonava el primer pla de la política.
Maragall contra Pujol: plataforma cap al tripartit
La segona moció de censura a Catalunya la va presentar el líder de l'oposició, Pasqual Maragall, contra Jordi Pujol l'any 2001. Era l'etapa final del pujolisme. Les eleccions del 1999, havien deixat l'exalcalde de Barcelona a les portes de la Generalitat. El pacte de CiU i el PP desgastava greument Pujol i Maragall va aprofitar el moment per presentar una moció davant un acord, el de Pujol amb la dreta espanyola, que va qualificar de "lesiu per al país". La moció va ser derrotada pels 68 vots de CiU i PP, amb 55 vots a favor de socialistes, Ciutadans pel Canvi i ICV. ERC, amb 12 diputats, es va abstenir. Dos anys més tard, les eleccions del 2003 van suposar un canvi històric amb la retirada de Pujol i l'ascens de Maragall al capdavant d'un tripartit d'esquerres.
L'intent frustrat de Josep Piqué
El març del 2005, en ple mandat de Maragall, el líder del PP català, Josep Piqué, va anunciar també la presentació d'una moció de censura. Va ser després que el president pronunciés aquella frase que va trasbalsar l'hemicicle i part de la societat, dirigida a CiU: "Vostès tenen un problema i es diu 3%". Artur Mas va amenaçar amb una querella. Va ser un moment tens, que Piqué va voler aprofitar. Però Maragall i Mas van escenificar una reconciliació amb disculpes, i Piqué va optar per retirar la moció.