07
de juny
del
2017
Actualitzat
el
17
de gener
del
2020
a les
14:15h
El Banc Santander ha comprat el Banc Popular per un euro. L'operació s'ha produït davant dels gravíssims problemes de liquiditat que presentava l'entitat i quan les seves accions havien caigut a mínims històrics. El Banc Popular acumulava actius tòxics relacionats amb el sector immobiliari que han motivat, fins i tot, un avís del Banc Central Europeu (BCE) segons el qual si no s'aconseguia l'equilibri calia liquidar-lo. El BCE ha avalat la compra, que obligarà el Santander a ampliar el seu capital en 7.000 milions d'euros.
El col·lapse del Popular era més que una possibilitat. L'única opció per superar la crisi era que una altra entitat se'n fes càrrec i absorbís el seu balanç. Les accions de Banc Popular van tancar aquest dimarts amb una caiguda del 6,21% fins a situar-se en els 0,317 euros, encadenant així vuit jornades negatives.
Una conseqüència de l'operació és que els 300.000 accionistes del Popular perdran el total de la seva inversió. Una altra és que el Santander, presidit per Ana Patricia Botín, es converteix en el banc líder a l'Estat, amb més de 17 milions de clients. El Popular estava valorat en borsa en 1.300 milions d'euros.
Conclou d'aquesta manera una història que va començar el 1926, i que va tenir una època gloriosa durant els anys setanta i vuitanta, quan el banc va ser dirigit per Luis Valls-Taberner, nom central del poder econòmic de l'Opus Dei. Una història llarga i en la qual apareixen alguns noms coneguts. Els repassem, en deu claus:
1. Alfons XIII, primer accionista
Nascut com a Banc Popular dels Previsors del Porvenir el 1926, l'entitat va créixer a l'escalf del poder polític. El seu primer president va ser Emilio González-Llana, antic diputat conservador que es va adherir a la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i que va convèncer el rei Alfons XIII perquè es fes amb el control de 500 accions. Un paquet que a la seva mort va passar al seu fill, Joan de Borbó.
2. La petjada dels Millet
Després de la Guerra Civil, el Popular va continuar prenent volada, però lluitant amb uns competidors més forts. Fèlix Millet i Maristany -pare de l'expresident del Palau avui processat- va presidir el banc entre 1945 i 1957, però va haver de demanar ajuda a socis més ben situats en els grans salons del poder madrileny. Un era el seu cosí Luis Valls-Taberner, membre del grup de tecnòcrates que, propera a l'organització catòlica conservadora Opus Dei, es preparaven per assaltar el poder polític. Millet va vendre les seves accions a Valls, que va entrar al Popular com a vicepresident executiu.
3. Una saga que va passar del catalanisme a Franco
No s'entén el Popular sense la família Valls Taberner. El pare de Luis, Ferran Valls Taberner, va ser un historiador i intel·lectual rellevant, membre de la Lliga i catalanista. Com altres membres de la burgesia regionalista, la guerra el va sacsejar. Espantat davant la revolució anarquista, l'antic ideòleg lligaire es va passar al franquisme i va escriure un article que es va fer antològic: La falsa ruta, on deia que Catalunya havia seguit un camí equivocat, i que calia esborrar la tradició catalanista.
4. LuisValls-Taberner, el "fill" banquer d'Escrivá
Luis Valls-Taberner Arnó va néixer a Barcelona el 1926, curiosament el mateix any que el Popular. Va ser dels primers a adscriure's a l'Opus Dei, fundat pel sacerdot Escrivá de Balaguer, que preconitzava un catolicisme compatible amb el triomf en els negocis i exigia, això sí, eficàcia en la feina feta. A finals dels anys cinquanta, davant una economia endarrerida i tancada, membres de l'Obra van començar a ocupar els llocs clau de l'administració defensant la liberalització econòmica. Figures com Navarro Rubio i Alberto Ullastres van dirigir els ministeris econòmics. Tots ells, bons amics de Valls-Taberner.
5. Un model de banca tradicional
Durant dècades, l'escola Valls-Taberner va dirigir el Popular sense massa ensurts. El model era clar: banca tradicional, previsibilitat i defugir operacions arriscades. Aquest conservadorisme es va combinar amb una gestió eficaç que donava seguretat als inversors i centrat en petites i mitjanes empreses. El banc va ser considerat un dels millors d'Europa. Alhora, Valls-Taberner es va obsedir en mantenir la independència de l'entitat i ser reticent a fusions o a inversió en altres sectors, com l'immobiliari. A partir del 1972, ocupa la presidència, que comparteix amb el seu germà Xavier, en una curiosa copresidència.
6. "Financer" de Santiago Carrillo
Diuen que el banquer de l'Opus es considerava un heterodox. Si més no, li agradava marcar la diferència respecte a la resta de banquers. Potser per això, quan s'acostaven les primeres eleccions democràtiques, les del 1977, i el líder del PCE, Santiago Carrillo, va començar a voltar per tots els grans bancs per aconseguir crèdits, només una porta se li va obrir: la del Popular.
7. Ángel Ron, camí cap al precipici
Els anys passaven i el president del Popular s'anava fent vell. A finals dels noranta, ja amb la salut afeblida, encara va aturar una operació per fusionar l'entitat amb Argentaria i fer fora el conseller delegat que l'apadrinava. Poc després, va començar a confiar en Ángel Ron. El 2004, el vell president va cedir la presidència. El seu germà, Xavier Valls-Taberner, havia de preservar la casa. Però dos anys després, al morir Lluis, Ron va apartar Xavier i es va fer amb el control. Un estil del tot diferent arribava al Popular.
Josep Soler, director de l'Institut d'Estudis Financers (IEF), explica a NacióDigital que "el Popular va voler fugir del passat i va apostar per créixer i entrar, tard i malament, en el negoci de la construcció, just en vigílies de l'esclat de la bombolla immobiliària".
8. La compra del Pastor, una "matxada" absurda
L'obsessió per fer créixer el negoci va dur Ron a operacions arriscades, com va ser el 2007 la compra de TotalBank, de l'estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. Però l'operació més costosa va ser la compra del Banc Pastor, el 2011, per més de 1.300 milions d'euros, tot incorporant els actius immobiliaris, un preu molt superior al valor real del banc gallec. Ho va voler fer, a més, sense ajudes públiques, potser per mostrar el poder del banc, potser per evitar perdre aquella sagrada independència que era orgull de la casa. Però el Popular anava acumulant massa pes feixuc.
9. L'intent de fusió amb el Sabadell
Que la situació del Popular era desesperada es veia venir de fa temps, però l'any passat hi va haver un senyal clar: l'intent de fusió amb el Sabadell. En un moment donat, el banc català es va aixecar de la taula al negar-se a assumir els passius de l'entitat encara presidida per Ron. Josep Soler explica que la degradació del banc queda ben reflectida en la comparació amb el Sabadell, que també ha fet apostes atrevides: "Fa deu anys, el Popular era el doble que el Sabadell. Ara les tornes han canviat". El desembre passat, Ron era substituït per Emilio Saracho en la presidència. Aquest dimecres, Banc Santander l'ha cessat per designar un home seu, José García Cantera.
10. En la banca moderna, la mida importa
Pel Banc Santander, l'operació té sentit. Josep Soler: "En la banca moderna, la mida importa, i molt. Sobretot perquè cal preparar-se per la competència que ve, que serà amb els grans monstres tecnològics: Amazon, Microsoft, Apple, Google, Facebook... Amazon ja ven cotxes fins i tot. La banca del futur serà del tot online. Per aixecar un bon negoci de banca, calen dues coses: dades i capital, i les grans tecnològiques disposen dels recursos i de la informació que necessiten". Per Soler, "el Santander ho ha fet bé, ha esperat que la situació del Popular es degradés més i s'ha fet amb la seva xarxa". De l'ensulsiada del Popular, Josep Soler n'extreu una lliçó: "Les febleses d'un banc s'han de reconèixer l'abans possible".
El col·lapse del Popular era més que una possibilitat. L'única opció per superar la crisi era que una altra entitat se'n fes càrrec i absorbís el seu balanç. Les accions de Banc Popular van tancar aquest dimarts amb una caiguda del 6,21% fins a situar-se en els 0,317 euros, encadenant així vuit jornades negatives.
Una conseqüència de l'operació és que els 300.000 accionistes del Popular perdran el total de la seva inversió. Una altra és que el Santander, presidit per Ana Patricia Botín, es converteix en el banc líder a l'Estat, amb més de 17 milions de clients. El Popular estava valorat en borsa en 1.300 milions d'euros.
Conclou d'aquesta manera una història que va començar el 1926, i que va tenir una època gloriosa durant els anys setanta i vuitanta, quan el banc va ser dirigit per Luis Valls-Taberner, nom central del poder econòmic de l'Opus Dei. Una història llarga i en la qual apareixen alguns noms coneguts. Els repassem, en deu claus:
1. Alfons XIII, primer accionista
Nascut com a Banc Popular dels Previsors del Porvenir el 1926, l'entitat va créixer a l'escalf del poder polític. El seu primer president va ser Emilio González-Llana, antic diputat conservador que es va adherir a la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i que va convèncer el rei Alfons XIII perquè es fes amb el control de 500 accions. Un paquet que a la seva mort va passar al seu fill, Joan de Borbó.
2. La petjada dels Millet
Després de la Guerra Civil, el Popular va continuar prenent volada, però lluitant amb uns competidors més forts. Fèlix Millet i Maristany -pare de l'expresident del Palau avui processat- va presidir el banc entre 1945 i 1957, però va haver de demanar ajuda a socis més ben situats en els grans salons del poder madrileny. Un era el seu cosí Luis Valls-Taberner, membre del grup de tecnòcrates que, propera a l'organització catòlica conservadora Opus Dei, es preparaven per assaltar el poder polític. Millet va vendre les seves accions a Valls, que va entrar al Popular com a vicepresident executiu.
3. Una saga que va passar del catalanisme a Franco
No s'entén el Popular sense la família Valls Taberner. El pare de Luis, Ferran Valls Taberner, va ser un historiador i intel·lectual rellevant, membre de la Lliga i catalanista. Com altres membres de la burgesia regionalista, la guerra el va sacsejar. Espantat davant la revolució anarquista, l'antic ideòleg lligaire es va passar al franquisme i va escriure un article que es va fer antològic: La falsa ruta, on deia que Catalunya havia seguit un camí equivocat, i que calia esborrar la tradició catalanista.
4. LuisValls-Taberner, el "fill" banquer d'Escrivá
Luis Valls-Taberner Arnó va néixer a Barcelona el 1926, curiosament el mateix any que el Popular. Va ser dels primers a adscriure's a l'Opus Dei, fundat pel sacerdot Escrivá de Balaguer, que preconitzava un catolicisme compatible amb el triomf en els negocis i exigia, això sí, eficàcia en la feina feta. A finals dels anys cinquanta, davant una economia endarrerida i tancada, membres de l'Obra van començar a ocupar els llocs clau de l'administració defensant la liberalització econòmica. Figures com Navarro Rubio i Alberto Ullastres van dirigir els ministeris econòmics. Tots ells, bons amics de Valls-Taberner.
5. Un model de banca tradicional
Durant dècades, l'escola Valls-Taberner va dirigir el Popular sense massa ensurts. El model era clar: banca tradicional, previsibilitat i defugir operacions arriscades. Aquest conservadorisme es va combinar amb una gestió eficaç que donava seguretat als inversors i centrat en petites i mitjanes empreses. El banc va ser considerat un dels millors d'Europa. Alhora, Valls-Taberner es va obsedir en mantenir la independència de l'entitat i ser reticent a fusions o a inversió en altres sectors, com l'immobiliari. A partir del 1972, ocupa la presidència, que comparteix amb el seu germà Xavier, en una curiosa copresidència.
6. "Financer" de Santiago Carrillo
Diuen que el banquer de l'Opus es considerava un heterodox. Si més no, li agradava marcar la diferència respecte a la resta de banquers. Potser per això, quan s'acostaven les primeres eleccions democràtiques, les del 1977, i el líder del PCE, Santiago Carrillo, va començar a voltar per tots els grans bancs per aconseguir crèdits, només una porta se li va obrir: la del Popular.
7. Ángel Ron, camí cap al precipici
Els anys passaven i el president del Popular s'anava fent vell. A finals dels noranta, ja amb la salut afeblida, encara va aturar una operació per fusionar l'entitat amb Argentaria i fer fora el conseller delegat que l'apadrinava. Poc després, va començar a confiar en Ángel Ron. El 2004, el vell president va cedir la presidència. El seu germà, Xavier Valls-Taberner, havia de preservar la casa. Però dos anys després, al morir Lluis, Ron va apartar Xavier i es va fer amb el control. Un estil del tot diferent arribava al Popular.
Josep Soler, director de l'Institut d'Estudis Financers (IEF), explica a NacióDigital que "el Popular va voler fugir del passat i va apostar per créixer i entrar, tard i malament, en el negoci de la construcció, just en vigílies de l'esclat de la bombolla immobiliària".
8. La compra del Pastor, una "matxada" absurda
L'obsessió per fer créixer el negoci va dur Ron a operacions arriscades, com va ser el 2007 la compra de TotalBank, de l'estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. Però l'operació més costosa va ser la compra del Banc Pastor, el 2011, per més de 1.300 milions d'euros, tot incorporant els actius immobiliaris, un preu molt superior al valor real del banc gallec. Ho va voler fer, a més, sense ajudes públiques, potser per mostrar el poder del banc, potser per evitar perdre aquella sagrada independència que era orgull de la casa. Però el Popular anava acumulant massa pes feixuc.
9. L'intent de fusió amb el Sabadell
Que la situació del Popular era desesperada es veia venir de fa temps, però l'any passat hi va haver un senyal clar: l'intent de fusió amb el Sabadell. En un moment donat, el banc català es va aixecar de la taula al negar-se a assumir els passius de l'entitat encara presidida per Ron. Josep Soler explica que la degradació del banc queda ben reflectida en la comparació amb el Sabadell, que també ha fet apostes atrevides: "Fa deu anys, el Popular era el doble que el Sabadell. Ara les tornes han canviat". El desembre passat, Ron era substituït per Emilio Saracho en la presidència. Aquest dimecres, Banc Santander l'ha cessat per designar un home seu, José García Cantera.
10. En la banca moderna, la mida importa
Pel Banc Santander, l'operació té sentit. Josep Soler: "En la banca moderna, la mida importa, i molt. Sobretot perquè cal preparar-se per la competència que ve, que serà amb els grans monstres tecnològics: Amazon, Microsoft, Apple, Google, Facebook... Amazon ja ven cotxes fins i tot. La banca del futur serà del tot online. Per aixecar un bon negoci de banca, calen dues coses: dades i capital, i les grans tecnològiques disposen dels recursos i de la informació que necessiten". Per Soler, "el Santander ho ha fet bé, ha esperat que la situació del Popular es degradés més i s'ha fet amb la seva xarxa". De l'ensulsiada del Popular, Josep Soler n'extreu una lliçó: "Les febleses d'un banc s'han de reconèixer l'abans possible".
Una noia utilitzant el caixer automàtic d'una oficina del Banc Popular. Foto: Adrià Costa