03
de juny
del
2017
Actualitzat
el
04
de juny
a les
14:07h
Fa cinquanta anys que Van Morrison començava la seva trajectòria en solitari. Cinc dècades des que va publicar Blowin' your mind!i des que va posar el punt final a Them, grup convertit en mite a la força del geni que contenia. El pes adquirit, la saviesa i el gruix escènic parlen de l'obra del "Lleó de Belfast", un gran clàssic entre els clàssics vius, que aquest dissabte ha desplegat tot el seu talent a l'escenari Heineken del Primavera Sound amb perfecció suïssa.
Combinant obres mestres amb les cançons del nou disc, Keep Me Singing, Morrison ha ofert una sensació estranya enmig del brogit de la immediatesa sense-temps-de-pair que suposa un festival de les dimensions desorbitades del Primavera Sound. L'actuació ha estat un oasi, un parèntesi, amb un geni sense la pressa de voler agradar ni la gana de voler demostrar res. I tot el mostrari d'un dels més grans ha tornat a florir: un viatge harmònic i gens estrident pel soul, el blues, el gospel, el folk, el country i el jazz.
Saxo penjat al coll, impertèrrit, amb 72 anys fets i refets, Van Morrison es mereix tocar amb peus de micro daurats. Qui, si no, sense sonar a fatxenderia de circ mediàtic o extravagant? Ell. Es mereix que l'escoltem com si una gran esplanada fos també un altar on adorar i paladejar cançons com Moondance, Days like this, Too many myths o Precious time. Amb posat irreductible, amb control total de la pulsió musical, amb hammond de fons, pandereta, harmònica i aquelles notes de piano que llisquen i marquen una manera de ser.
El prejudici adquirit potser ens farà dubtar de la situació, però concerts com aquest –de gran abast, i no pas minoritaris– també mostren que el Primavera Sound és un festival on podem trobar solos de baix amb resposta de saxo i trompeta, com si l'atrezzo que calgués fos el fum d'un club greixós de New Orleans. Al final, però, tots els desigs han confluït amb una impecable recreació de Brown Eyed Girl i un cim final amb Gloria. Després ha marxat, amb la banda encara tocant, posant el llacet a l'actuació. Escrit amb lletres tan daurades com tot l'or que el rodeja a l'escenari.
Grace Jones, enorme i fascinant
Poc després de Morrison, el torn era per a una altra estrella a qui encara li queden moltes coses a mostrar. Grace Jones, esplèndida amb 69 anys explosius, amb un repertori que passeja per diversos registres, tots executats amb solvència per ella mateixa –quin prodigi de veu, energia torrencial i condició física– i per una banda mil·limetrada i sempre al punt de precisió. Surt emmascarada, amb aires de litúrgia pagana i retops d'alguna misteri ancestral. Va tota nua, amb unes ratlles blanques que li decoren el cos.
És l'inici d'un concert que serà difícil d'oblidar. Cada cançó és un gir, una petita performance, un cant a la glòria del fet mateix d'estar vivint i gaudint d'un show, de la fascinació del directe i de la grandesa d'una autèntica diva, aquesta sí amb totes les lletres, suor i mereixement. No falten Libertango,Pull Up to the Bumper i la versió de Roxy Music, Love is the drug, mentre Jones balla, fa contorsions, demostra un registre vocal excepcional, canta la darrera cançó fent girar un hula-hoop o baixa entre el públic a collibé d'un home prou robust.
Geni, figura i una felicitat indissimulada a dalt de l'escenari, i també entre el públic, nombrós i receptiu, que ha quedat totalment fascinat per la manera de fer, de ser i de dir de Grace Jones, mite vivent dels 80 que encara és en plena forma. I la sensació d'haver viscut un dels grans moments de l'any i, qui sap, si de la història d'aquest festival que ja té uns quants moments memorables.
"No callarem" contra la censura, a les portes del Primavera Sound
La plataforma No callarem no ha perdut l'ocasió d'aprofitar l'aparador multitudinari del Primavera Sound per clamar per la llibertat d'expressió i contra la censura a la porta d'entrada. D'una banda, amb activistes que reparteixen informació als assistents; de l'altra, amb una gran pancarta als accessos del festival. Als fulls repartir, s'alerta en català, castellà i anglès de la situació que viu l'estat espanyol –"sabies que a aquest país es condemna a qui tuiteja acudits sobre l'assassinat d'un militar feixista?". Una acció coronada amb una pancarta de benvinguda al recinte.
Combinant obres mestres amb les cançons del nou disc, Keep Me Singing, Morrison ha ofert una sensació estranya enmig del brogit de la immediatesa sense-temps-de-pair que suposa un festival de les dimensions desorbitades del Primavera Sound. L'actuació ha estat un oasi, un parèntesi, amb un geni sense la pressa de voler agradar ni la gana de voler demostrar res. I tot el mostrari d'un dels més grans ha tornat a florir: un viatge harmònic i gens estrident pel soul, el blues, el gospel, el folk, el country i el jazz.
Saxo penjat al coll, impertèrrit, amb 72 anys fets i refets, Van Morrison es mereix tocar amb peus de micro daurats. Qui, si no, sense sonar a fatxenderia de circ mediàtic o extravagant? Ell. Es mereix que l'escoltem com si una gran esplanada fos també un altar on adorar i paladejar cançons com Moondance, Days like this, Too many myths o Precious time. Amb posat irreductible, amb control total de la pulsió musical, amb hammond de fons, pandereta, harmònica i aquelles notes de piano que llisquen i marquen una manera de ser.
El prejudici adquirit potser ens farà dubtar de la situació, però concerts com aquest –de gran abast, i no pas minoritaris– també mostren que el Primavera Sound és un festival on podem trobar solos de baix amb resposta de saxo i trompeta, com si l'atrezzo que calgués fos el fum d'un club greixós de New Orleans. Al final, però, tots els desigs han confluït amb una impecable recreació de Brown Eyed Girl i un cim final amb Gloria. Després ha marxat, amb la banda encara tocant, posant el llacet a l'actuació. Escrit amb lletres tan daurades com tot l'or que el rodeja a l'escenari.
Grace Jones, geni i figura al Primavera Sound Foto: Primavera Sound
Grace Jones, enorme i fascinant
Poc després de Morrison, el torn era per a una altra estrella a qui encara li queden moltes coses a mostrar. Grace Jones, esplèndida amb 69 anys explosius, amb un repertori que passeja per diversos registres, tots executats amb solvència per ella mateixa –quin prodigi de veu, energia torrencial i condició física– i per una banda mil·limetrada i sempre al punt de precisió. Surt emmascarada, amb aires de litúrgia pagana i retops d'alguna misteri ancestral. Va tota nua, amb unes ratlles blanques que li decoren el cos.
És l'inici d'un concert que serà difícil d'oblidar. Cada cançó és un gir, una petita performance, un cant a la glòria del fet mateix d'estar vivint i gaudint d'un show, de la fascinació del directe i de la grandesa d'una autèntica diva, aquesta sí amb totes les lletres, suor i mereixement. No falten Libertango,Pull Up to the Bumper i la versió de Roxy Music, Love is the drug, mentre Jones balla, fa contorsions, demostra un registre vocal excepcional, canta la darrera cançó fent girar un hula-hoop o baixa entre el públic a collibé d'un home prou robust.
Geni, figura i una felicitat indissimulada a dalt de l'escenari, i també entre el públic, nombrós i receptiu, que ha quedat totalment fascinat per la manera de fer, de ser i de dir de Grace Jones, mite vivent dels 80 que encara és en plena forma. I la sensació d'haver viscut un dels grans moments de l'any i, qui sap, si de la història d'aquest festival que ja té uns quants moments memorables.
"No callarem" contra la censura, a les portes del Primavera Sound
La plataforma No callarem no ha perdut l'ocasió d'aprofitar l'aparador multitudinari del Primavera Sound per clamar per la llibertat d'expressió i contra la censura a la porta d'entrada. D'una banda, amb activistes que reparteixen informació als assistents; de l'altra, amb una gran pancarta als accessos del festival. Als fulls repartir, s'alerta en català, castellà i anglès de la situació que viu l'estat espanyol –"sabies que a aquest país es condemna a qui tuiteja acudits sobre l'assassinat d'un militar feixista?". Una acció coronada amb una pancarta de benvinguda al recinte.
Cartell amb el «No callarem», a l'entrada del recinte Foto: Esteve Plantada