03
de juny
del
2017
Actualitzat
el
07
de juny
a les
23:19h
Mariano Rajoy és el polític espanyol que millor gestiona els silencis. El president ha fet de l’absència de comunicació una arma política amb què al llarg de l’última dècada ha portat els seus rivals interns i externs –des d’Esperanza Aguirre a Pedro Sánchez- a fer passos en fals que els han abocat al precipici. L’art de no comunicar -desplegat des d’una posició de força- obliga el contrincant a revolucionar el seu motor discursiu i a cometre errors, sovint fatals. Ho sap fins i tot Aznar, que ha vist com les seves crítiques enverinades han quedat aigualides en un mar d’indiferència.
Aquest és un dels elements que explica perquè Rajoy manté en secretels seus plans d’actuació en cas de convocatòria d’un referèndum a Catalunya. El president espanyol promet una resposta “proporcional”, llança advertències genèriques i evita avançar esdeveniments, conscient que posar al descobert el seu full de ruta limita les seves opcions i obre nous camps de joc al sobiranisme. El seu equip sosté que a cinc mesos del referèndum apel·lar obertament a l’article 155, a les noves atribucions coercitives del Tribunal Constitucional o a la Llei de Seguretat Nacional, per posar alguns exemples, donaria combustible a un procés que viu de la mobilització.
Per valorar l’abast d’aquesta estratègia cal tenir en compte l’escenari desitjat per La Moncloa. De tots els finals possibles, l’equip del president espanyol preferiria aquell en què no hagués d’activar cap d’aquestes mesures. Ni el 155, ni les suspensions del TC, ni –sobretot- la imatge dels Mossos retirant urnes. Rajoy somnia amb una victòria per incompareixença de l’adversari on els partits independentistes acabin renunciant de mutu propi ofegats en les seves lluites internes, desgastats davant l’opinió pública i incapaços de desplegar els mecanismes que han de fer possible el referèndum. Una medalla per al seu govern que aplanaria encara més la legislatura.
Per aconseguir-ho, ha centrat el punt de mira a la baula feble del procés: els funcionaris. La querella de la fiscalia contra la consellera de Governació, Meritxell Borràs, i contra el secretari general del seu departament, Francesc Esteve, és un avís a navegants, com ho van ser també les notificacions del Tribunal Constitucional als membres de la Mesa del Parlament que van provocar la renúncia del secretari general de la cambra, Pere Sol. El missatge és clar: en aquesta ocasió les querelles no limitaran el seu radi d’acció als líders de la revolta.
L’objectiu d’aquesta maniobra és torpedinar el procés des de dins i trencar la cadena de transmissió que ha de fer possible posar les urnes. La Moncloa compta, a més, amb aliats com el sindicat CSIF –majoritari entre els funcionaris de l’Estat- que en els últims mesos s’ha reunit periòdicament amb la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, i amb el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i ha elaborat un protocol que recomana als treballadors públics que demanin les ordres per escrit. CSIF fins i tot ha posat a la disposició dels funcionaris un model de denúncia davant la fiscalia.
L'estratègia de la por té un altre vessant: la persecució de les empreses que ofereixen serveis al Govern per fer tasques relacionades amb les estructures d’Estat. Les entrades que la Guàrdia Civil va practicar a principis d’abril a empreses de telecomunicacions i ciberseguretat per reclamar documentació busquen atemorir els actors externs del procés, igual que les manifestacions de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, advertint que el seu executiu perseguirà les empreses que fabriquin o transportin les urnes, així com els que cedeixin els seus locals per instal·lar-les.
L’equip de Rajoy espera que la pressió sobre aquests dos actors –funcionaris i empreses- faci efecte després de la convocatòria formal del referèndum. Independentment del fet que el Parlament hagi aprovat la Llei de transitorietat –que hauria de donar cobertura legal als funcionaris- el TC emetrà una resolució on farà extensiu l’advertiment a aquests sectors. Ja no hi haurà impunitat en cap graó de l'engranatge.
La partida està servida, i als dos bàndols només els queda calibrar si a l’hora de la veritat el Govern disposarà de prou múscul i imaginació per dur a terme el referèndum, o si l’Estat tindrà prou força coercitiva per provocar el col·lapse. Si el Govern aconsegueix superar els esculls i arriba a la data escollida en condicions de posar les urnes, les opcions de La Moncloa es redueixen i, en últim extrem, condueixen el govern espanyol al pitjor escenari: la disjuntiva entre permetre el referèndum i minimitzar-ne l’impacte, o utilitzar la força i donar a l’independentisme la victòria en el relat.
Aquest és un dels elements que explica perquè Rajoy manté en secretels seus plans d’actuació en cas de convocatòria d’un referèndum a Catalunya. El president espanyol promet una resposta “proporcional”, llança advertències genèriques i evita avançar esdeveniments, conscient que posar al descobert el seu full de ruta limita les seves opcions i obre nous camps de joc al sobiranisme. El seu equip sosté que a cinc mesos del referèndum apel·lar obertament a l’article 155, a les noves atribucions coercitives del Tribunal Constitucional o a la Llei de Seguretat Nacional, per posar alguns exemples, donaria combustible a un procés que viu de la mobilització.
El president ha fet de l’absència de comunicació una arma política amb què al llarg de l’última dècada ha portat els seus rivals interns i externs –des d’Esperanza Aguirre a Pedro Sánchez- a fer passos en fals que els han abocat al precipici
Per valorar l’abast d’aquesta estratègia cal tenir en compte l’escenari desitjat per La Moncloa. De tots els finals possibles, l’equip del president espanyol preferiria aquell en què no hagués d’activar cap d’aquestes mesures. Ni el 155, ni les suspensions del TC, ni –sobretot- la imatge dels Mossos retirant urnes. Rajoy somnia amb una victòria per incompareixença de l’adversari on els partits independentistes acabin renunciant de mutu propi ofegats en les seves lluites internes, desgastats davant l’opinió pública i incapaços de desplegar els mecanismes que han de fer possible el referèndum. Una medalla per al seu govern que aplanaria encara més la legislatura.
Per aconseguir-ho, ha centrat el punt de mira a la baula feble del procés: els funcionaris. La querella de la fiscalia contra la consellera de Governació, Meritxell Borràs, i contra el secretari general del seu departament, Francesc Esteve, és un avís a navegants, com ho van ser també les notificacions del Tribunal Constitucional als membres de la Mesa del Parlament que van provocar la renúncia del secretari general de la cambra, Pere Sol. El missatge és clar: en aquesta ocasió les querelles no limitaran el seu radi d’acció als líders de la revolta.
L’objectiu d’aquesta maniobra és torpedinar el procés des de dins i trencar la cadena de transmissió que ha de fer possible posar les urnes. La Moncloa compta, a més, amb aliats com el sindicat CSIF –majoritari entre els funcionaris de l’Estat- que en els últims mesos s’ha reunit periòdicament amb la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, i amb el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i ha elaborat un protocol que recomana als treballadors públics que demanin les ordres per escrit. CSIF fins i tot ha posat a la disposició dels funcionaris un model de denúncia davant la fiscalia.
L'estratègia de la por té un altre vessant: la persecució de les empreses que ofereixen serveis al Govern per fer tasques relacionades amb les estructures d’Estat. Les entrades que la Guàrdia Civil va practicar a principis d’abril a empreses de telecomunicacions i ciberseguretat per reclamar documentació busquen atemorir els actors externs del procés, igual que les manifestacions de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, advertint que el seu executiu perseguirà les empreses que fabriquin o transportin les urnes, així com els que cedeixin els seus locals per instal·lar-les.
La Moncloa compta amb aliats com el sindicat CSIF –majoritari entre els funcionaris de l’Estat- que en els últims mesos s’ha reunit periòdicament amb la vicepresidenta del govern espanyol
L’equip de Rajoy espera que la pressió sobre aquests dos actors –funcionaris i empreses- faci efecte després de la convocatòria formal del referèndum. Independentment del fet que el Parlament hagi aprovat la Llei de transitorietat –que hauria de donar cobertura legal als funcionaris- el TC emetrà una resolució on farà extensiu l’advertiment a aquests sectors. Ja no hi haurà impunitat en cap graó de l'engranatge.
La partida està servida, i als dos bàndols només els queda calibrar si a l’hora de la veritat el Govern disposarà de prou múscul i imaginació per dur a terme el referèndum, o si l’Estat tindrà prou força coercitiva per provocar el col·lapse. Si el Govern aconsegueix superar els esculls i arriba a la data escollida en condicions de posar les urnes, les opcions de La Moncloa es redueixen i, en últim extrem, condueixen el govern espanyol al pitjor escenari: la disjuntiva entre permetre el referèndum i minimitzar-ne l’impacte, o utilitzar la força i donar a l’independentisme la victòria en el relat.