Barcelona, una ciutat amb més de 2000 anys d’història, malauradament encara és una urbs que en alguns aspectes ven una imatge farcida de tòpics banalitzadors propis del període franquista “desarrollista” en què Fraga era ministre de Turisme. A molts estrangers, quan se’ls parla de Barcelona, els vénen al cap diverses paraules associades: sevillanes, sangria, paella, tapes, toros, flamenc, Barça, Gaudí... Potser de tot això, el que realment poden trobar com a genuïnament arrelat entre la població i el paisatge actual, fora d’enganyifes muntades com un parc temàtic especialment per a ells... són les dues darreres coses.
Si bé la dèria del futbol ha fet que sovint el Barça sigui, per a alguns, més conegut que la pròpia ciutat, Gaudí i la seva arquitectura, tot i ser reusenc, és un dels elements més distintius associats a la Ciutat Comtal.
Gaudí fascina gairebé de manera unànime, i de manera eterna. Ja en el seu temps la gent quedava bocabadada, escandalitzada i meravellada davant les seves obres. Ara, més d’un segle més tard, segueix sent un referent gairebé insuperable d’excentricitat arquitectònica.
Tant és així que davant la massiva afluència de visitants, el Park Güell ha començat a regular l’accés, els seus edificis acullen diàriament cues de visitants, algunes d’elles de dimensions considerables, i fins i tot el Museu Diocesà, n’ha muntat una exposició monogràfica (molt recomanable per cert) a partir dels documents que el geni va donar a l’Església.
Però mentre el públic s’amuntega al viaducte de la bugadera del Park Güell per fer-se el selfie de rigor, tot just sota la Ronda de Dalt, al costat de la torre del Bellesguard, en un indret tranquil, un viaducte oblidat de Gaudí espera que algú el visiti.
El viaducte del Bellesguard està tot just sota la Ronda de Dalt. Foto: Jordi Jon Pardo
Si algú ho fa, de ben segur que serà un turista que s’ha perdut buscant l’entrada de la torre del Bellesguard. Perquè els barcelonins tenen sovint una espècie de supèrbia que els fa creure que ja no els queda res per descobrir.
El viaducte en sí era, fins no fa gaire, quasi invisible. Apuntalat per totxanes va passar desapercebut durant l’any Gaudí i no va ser fins el 2006 que es va restaurar amb cara i ulls.
El viaducte de Sant Gervasi o del Bellesguard, com s’acostuma a conèixer, recorda molt al de la bugadera del Park Güell.
A principis del segle XX, Maria Sagués, vídua de Jaume Figueres (conegut de Gaudí) va encarregar-li a l’arquitecte una casa als terrenys que havia ocupat antigament el Bellesguard, residència de Martí l’Humà, darrer sobirà de la dinastia del Casal de Barcelona.
Els terrenys encara conservaven dues torres originàries, per entre les quals transcorria l’estret camí que unia l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles amb el seu cementiri.
Gaudí, fascinat per la història de la finca i veient el perill que corria l’antiga construcció, va proposar desviar el camí, que a partir d’aleshores passaria pel pendent adjacent de la riera de Betlem.
Per aconseguir-ho, abans de salvar els entrebancs arquitectònics, va haver d’enfrontar-se als entrebancs burocràtics, que van ser especialment pesats, dels quals es va encarregar personalment.
Els veïns de les finques afectades estaven d’acord amb les expropiacions, que els dotarien d’una eficaç via de comunicació entre el Cementiri de Sant Gervasi i el nucli d’habitatges. Per això van acceptar que l’arquitecte els representés davant l’Ajuntament. Els tràmits també es van haver de fer amb la Companyia d’Aigües, perquè no ho oblidem, allò havia estat una riera i fins i tot al segle XVII hi ha documentació sobre litigis per les aigües d’aquella zona.
L’obra no va ser del tot fàcil. Gaudí va utilitzar la tècnica que recentment havia practicat al Park Güell: emprar la construcció alhora com a viaducte i com a mur de contenció de terres, estudiant meticulosament la natura i inspirant-s’hi. Així, cap a l’agost de 1908 va ser revestida amb pedra de l’indret, per conservar l’harmonia amb l’entorn, amb el fidel esperit de respecte i admiració cap a la natura i cap a Déu com el principal responsable d’aquesta, ja que Gaudí, com és sobradament conegut, era un home d’una profunda espiritualitat cristiana.
Si ens posem sota el viaducte ens podrem imaginar dins una imponent onada de pedra que forma un passadís inclinat, però segurament sense formar part de l’onada de visitants.
Gaudí va utilitzar la mateixa tècnica que havia practicat al Park Güell. Foto: Jordi Jon Pardo