Carles Torrens estrena «Pet», un «thriller» amb actors internacionals

Carles Torrens (Barcelona, 1984) és un dels molts talents que van florint en la reeixida nòmina de nous cineastes catalans. Forjat als EUA –es va graduar a la Chapman University–, el director català estrena Pet (Animal de companyia), la pel·lícula que va presentar en la darrera edició del Festival de Sitges i que compta amb la presència de Dominic Monaghan, el popular Charlie de la sèrie Lost (Perduts), coprotagonista del film amb l'actriu Ksenia Solo, un duel interpretatiu que sosté els sotracs d'una trama sempre al límit de l'efectisme.

Tècnicament impecable, Pet (Animal de companyia) parteix de la convenció dels films de gènere per oferir coses inesperades en cada moment. La pel·lícula no deixa de ser claustrofòbica gràcies a un guió ben treballat que passa per l'humor, per l'esquitx de la sang sense pudor, per la tensió psicològica, i per la sorpresa, sobretot a base de girs que van portant el relat a un lloc bon diferent d'on l'espectador creu que és en cada moment.

- Pet (Animal de companyia) és una obra "clàssica" per a un Festival com el de Sitges, amb barreja d'humor, sang i terror.
 
- Quan dissenyava la pel·lícula tenia clars quins eren els llocs on volia que el públic del festival aplaudís, i a la projecció d'estrena així va passar. Pet és un thriller de suspens amb girs pronunciats, però intenta anar una mica més enllà. Qui espera una estructura de pel·lícula de por convencional, amb ensurts cada deu minuts, se sentiran decebuts. La pel·lícula comença amb arquetipus del terror, però poc a poc va cap a d'altres bandes.
 
- A la pel·lícula s'esdevé una relació inesperada amb dos personatges.
 
- En un moment determinat, es treuen les màscares, es troben. Aleshores, el gènere passa a un segon terme i acabem centrats en aquests dos personatges tan salvatges, posats dins d'un huracà emocional que ens fa adonar que, en realitat, la pel·lícula és una comèdia negra i acaba sent una gamberrada. Això sí, una gamberrada honesta i amb cor.
 
- Pet funciona com a metàfora de l'amor malaltís, però també alerta de com n'estem d'exposats avui en dia, amb el nostre rastre visible a les xarxes socials. Hem de tenir més cura de les xarxes o de l'amor?
 
- De l'amor ! O, ben mirat, potser ja som en allò que s'explicava a 1984 i cal anar més en compte amb les xarxes. Si ara ja hem de tapar la càmera de l'ordinador! Això fa una mica de por, no?
 
- Vau rodar a Los Angeles amb baix pressupost. Com va ser l'experiència?
 
- Brutal, amb la connotació negativa que té el terme. Tens equips de Hollywood, que són els millors del món, però només els tens el temps que puguis pagar-los. Això fa que estiguis molt sol a l'hora d'engegar el projecte. Et trobes que no fas ni una cosa de micropressupost, entre amics, ni una cosa de pressupost gran on tothom cobra per la feina. Et trobes en una franja molt crítica on tens equips, però no recolzament.
 
- Com arriba Dominc Monaghan, el popular Charlie de Lost, al projecte?
 
- El guió es va escriure fa deu anys, quan el Dominic va fer la primera temporada de Lost, i el tenia l'MGM. Però per temes legals no es podia fer. El Dominic, a més, havia desenvolupat el personatge amb el guionista.
 
- Una història de casualitats, perquè tinc entès que va escriure el seu curtmetratge anterior, Sequence, ja pensant en Dominic Monaghan.
 
- Sí, em vaig arribar a posar en contacte amb els seus representants i tot, però no va poder ser. Jo, més tard, em faig amb els drets del guió, i algú li diu al Dominic que el projecte es reactiva i que estic fent el càsting. Em truca i em diu que vol fer ell el personatge, que estava fer per ell. Vam quedar per dinar i vaig quedar impressionat, ho sabia tot del Seth, i em va convèncer de seguida.
 
- Quin recorregut espera que tingui la pel·lícula?
 
- Jo he vist pel·lícules boníssimes a Sitges que no han trobat mai distribuïdor, com À l'interieur, que enguany ha vist estrenat el remake, Inside. O Blue Valentine, que va trigar tres anys a sortir. Jo estaré content només que surti i es pugui veure, la veritat.
 
- Quins referents tenies al cap? La pel·lícula té dues parts molt diferenciades.
 
- A la primera, més que una pel·lícula clàssica de terror, volia que tingués el feeling d'una comèdia indie americana. Vaig mirar Jim Jarmusch, Kevin Smith, Neil LaBute...
 
- Ara que l'anomena, va veure Tusk, de Kevin Smith? Té un punt de connexió en alguns aspectes escabrosos i en la relació entre presa i botxí.
 
- La vaig veure, sí. M'agrada molt el que està fent ara en Kevin Smith, aquest sí que està fent gamberrades. Però la pel·lícula és molt diferent, sobretot pel final . La segona meitat volia que tingués l'estètica del "torture porn", la de Saw i Hostel, però que el contingut fos molt diferent. Volia jugar amb aquests elements, amb un plató de por, però un interior més proper a Lunas de Hiel de Polanski.
 
- Tinc entès que l'epíleg es va rodar al "set" de Saw.
 
- Estàvem rodant en uns estudis polivalents i ens vam quedar sense diners per fer l'habitació final. Com que érem allà, vaig preguntar si tenien alguna sala fosca, sense res, i casualment vam acabar rodant la darrera escena a la mateixa de Saw. Va ser atzar pur.