28
de maig
del
2017
Actualitzat
el
30
de maig
a les
6:52h
La sorra vermella suposa el retorn de J.N. Santaeulàlia a l'actualitat literària. També és un descens als inferns, literalment: des del Pirineu fins al sot del franquisme, passant per les emocions i la sang, per la vida que escapa i totes les il·lusions trinxades. La Guerra Civil com a mostra d'un moment que ha deixat massa ferides obertes. "Encara avui anem amb blaus i el cop ens dol, i tampoc no podem descartar que no sigui un cop fatal", afirma el poeta, assagista i traductor. "Ningú no ens pot assegurar que el cop no produeixi els efectes mortals fins al cap de cent anys". Just on som ara, refent-nos de la sotragada.
Josep Navarro Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ha tornat amb una gran aventura que no oblida el context tràgic que la va propiciar. En aquest sentit, la Guerra Civil és molt recent. "Tenim un problema, que Europa no sap com gestionar els conflictes. Sovint pensem que hi ha un estadi en què les coses se solucionaran i tot anirà bé. Però no: hem nascut per viure instal·lats en la crisi contínua. No hi ha possibilitat d'equilibri, la crisi sempre treu el cap per algun lloc, ja siguin els immigrants, l'auge de l'extrema dreta o Síria. Les guerres civils envermelleixen Europa i cal solucionar les coses amb diàleg".
El llibre mostra la petita història humana que batega en un període conflictiu, i parteix de la premissa que el blanc i el negre no existeixen. "Quan escrivia la novel·la pensava molt en l'ara, en aquest precís moment que vivim", afirma Santaeulàlia, precís. "Estic convençut que la novel·la, si és llegida per algú que viu fora de l'estat espanyol i que ha sentit a parlar del problema català, pot explicar moltes coses per conèixer perquè la situació d'avui en dia està així". Una història que mostra els estralls de la persecució i, especialment, l'opressió de la llengua catalana, entre d'altres.
La bona educació, un camí a la derrota
En un moment de La sorra vermella se li aconsella a la mainadera que parli a la nena en castellà, "per bona educació". És una escena més habitual del pensat. "Aquesta idea ha fet molt de mal. Al si d'una família, ve una persona de Salamanca i el pare diu a tothom que, per deferència, parlin en castellà", exemplifica. "Si la llengua catalana desapareix algun dia, serà per factors com la repressió franquista, evidentment. Però també per la nostra bona educació. El català és una llengua que morirà de bona educació, que és una manera de morir una mica estranya", rebla, contundent.
El segon capítol de la novel·la, que va reproduir íntegrament i en exclusivaNacióDigital, condensa l'esperit de l'època i explica què ha passat amb la mare d'una criatura que ha estat donada en acollida. Llegint-ne les pàgines, s’entendrà també el perquè del títol: la sorra vermella és la del Camp de la Bota, la platja de Barcelona que fou escenari de tantes execucions al llarg dels anys 40. La sang que no marxa. "El primer i segon capítol havien de mostrar tensió i emoció", en una manera de mostrar les cartes i provocar ganes de seguir llegint. "A mi em va sortir així, intuïtivament. Però sí que penso que el fil narratiu ha d'estar el màxim de tens. I els fils es tensen amb interrogants".
Una de les claus de la narració, però, és prendre distància amb les coses que s'expliquen. "Cal pensar molt el punt de vista amb què explicaràs les històries i a mi no m'agrada explicar què pensen els personatges". Per això el joc de veus és constant. "Hi ha primeres persones, monòlegs, terceres persones, etc. Però sempre hi ha aquest element de distància". Una bona opció literària que comporta alguns guanys. "El capítol final, per exemple, hagués pogut ser lacrimogen, però no ho és. Vull que en el moment més tràgic hi hagi un somriure. Has d'emocionar el lector, però sempre hi ha d'haver algun element de la comèdia humana que el faci somriure".
Malgrat aquest gran paisatge de personatges i escenari, la primera cosa que l'autor va tenir en ment va ser un milicià combatent al fort d'Aragó. "Les primeres redaccions eren capítols aragonesos. Encara no hi havia la història de la filla i pensava que no podia ser una novel·la tan masculina. Una bona novel·la sempre ha de ser andrògina. Va ser una de les raons de capgirar cronològicament tota la història i de posar uns capítols abans, traient-los del seu ordre natural. Això li donava més tensió a la narrativa i també una visió andrògina i hermafrodita, que és com ha de ser una novel·la: barrejant personatges, ambients, temps", confessa. "Intento saber on vaig, però mai no arribo on volia anar".
Darrers anys d'aprenentatge vital al Raval
Santaeulàlia ha passat els darrers anys a l'Aula d'acollida del Raval, un fet absolutament transcendent en la seva vida i en la mateixa novel·la. "Quan em vaig traslladar a treballar a Barcelona, on hi ha passat uns vuit anys, em vaig centrar en la història. Necessitava molta documentació i moltes hores d'entrar en hemeroteca de premsa o a la Biblioteca central. En tot aquest temps he intentat amarar-me de l'època a través de memòries, testimonis personals o diaris. I d'aquí sorgien línies que finalment he anat lligant". Però, més enllà d'una trama, fer feina al Raval l'ha ajudat a aprendre, i molt.
"He estat envoltat de refugiats i immigrants, mentalment –escrivint– i físicament –treballant–. Per mi ha estat una experiència fantàstica, i he tingut uns alumnes que em van ensenyar molt: les històries que arrosseguen, la cultura, tots els pares i les famílies, les noies refugiades de Síria, els nois de Filipines, els del Pakistan, la fascinació de la cultura musulmana, etc. He intentat que l'aula d'acollida fos un espai de llibertat. Molts alumnes provenen de cultures on les noies no en tenen gaire llibertat i vols que, almenys en l'estona de classe, elles tinguin la sensació de llibertat", sosté.
Una sensibilitat que queda explicitada en una trama que enganxa i ens fa avançar, que es nota que ha estat treballada, mastegada i païda durant molts anys. "Potser estem massa acostumats a llibres que s'escriuen en un any, potser per la síndrome de Sant Jordi. La pràctica m'ha portat a fer llibres de cocció lenta i de gestació molt distanciada en el temps, de treballar molt la llengua, anar molt a les fonts, documentar-me molt". La novel·la en surt guanyant, amb un tema, els nens robats del franquisme, que no s'ha tocat gent en novel·la. "Després de la guerra civil, va quedar molta mainada òrfena. Hi va haver tràfic il·legal, amb adopcions irregulars o, directament, robatoris". Una història colpidora que retrata una època que parla, encara avui, de nosaltres.
Josep Navarro Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ha tornat amb una gran aventura que no oblida el context tràgic que la va propiciar. En aquest sentit, la Guerra Civil és molt recent. "Tenim un problema, que Europa no sap com gestionar els conflictes. Sovint pensem que hi ha un estadi en què les coses se solucionaran i tot anirà bé. Però no: hem nascut per viure instal·lats en la crisi contínua. No hi ha possibilitat d'equilibri, la crisi sempre treu el cap per algun lloc, ja siguin els immigrants, l'auge de l'extrema dreta o Síria. Les guerres civils envermelleixen Europa i cal solucionar les coses amb diàleg".
El llibre mostra la petita història humana que batega en un període conflictiu, i parteix de la premissa que el blanc i el negre no existeixen. "Quan escrivia la novel·la pensava molt en l'ara, en aquest precís moment que vivim", afirma Santaeulàlia, precís. "Estic convençut que la novel·la, si és llegida per algú que viu fora de l'estat espanyol i que ha sentit a parlar del problema català, pot explicar moltes coses per conèixer perquè la situació d'avui en dia està així". Una història que mostra els estralls de la persecució i, especialment, l'opressió de la llengua catalana, entre d'altres.
Josep Navarro Santaeulàlia Foto: Jordi Jon Pardo
La bona educació, un camí a la derrota
En un moment de La sorra vermella se li aconsella a la mainadera que parli a la nena en castellà, "per bona educació". És una escena més habitual del pensat. "Aquesta idea ha fet molt de mal. Al si d'una família, ve una persona de Salamanca i el pare diu a tothom que, per deferència, parlin en castellà", exemplifica. "Si la llengua catalana desapareix algun dia, serà per factors com la repressió franquista, evidentment. Però també per la nostra bona educació. El català és una llengua que morirà de bona educació, que és una manera de morir una mica estranya", rebla, contundent.
El segon capítol de la novel·la, que va reproduir íntegrament i en exclusivaNacióDigital, condensa l'esperit de l'època i explica què ha passat amb la mare d'una criatura que ha estat donada en acollida. Llegint-ne les pàgines, s’entendrà també el perquè del títol: la sorra vermella és la del Camp de la Bota, la platja de Barcelona que fou escenari de tantes execucions al llarg dels anys 40. La sang que no marxa. "El primer i segon capítol havien de mostrar tensió i emoció", en una manera de mostrar les cartes i provocar ganes de seguir llegint. "A mi em va sortir així, intuïtivament. Però sí que penso que el fil narratiu ha d'estar el màxim de tens. I els fils es tensen amb interrogants".
Una de les claus de la narració, però, és prendre distància amb les coses que s'expliquen. "Cal pensar molt el punt de vista amb què explicaràs les històries i a mi no m'agrada explicar què pensen els personatges". Per això el joc de veus és constant. "Hi ha primeres persones, monòlegs, terceres persones, etc. Però sempre hi ha aquest element de distància". Una bona opció literària que comporta alguns guanys. "El capítol final, per exemple, hagués pogut ser lacrimogen, però no ho és. Vull que en el moment més tràgic hi hagi un somriure. Has d'emocionar el lector, però sempre hi ha d'haver algun element de la comèdia humana que el faci somriure".
Josep Navarro Santaeulàlia a l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo
Malgrat aquest gran paisatge de personatges i escenari, la primera cosa que l'autor va tenir en ment va ser un milicià combatent al fort d'Aragó. "Les primeres redaccions eren capítols aragonesos. Encara no hi havia la història de la filla i pensava que no podia ser una novel·la tan masculina. Una bona novel·la sempre ha de ser andrògina. Va ser una de les raons de capgirar cronològicament tota la història i de posar uns capítols abans, traient-los del seu ordre natural. Això li donava més tensió a la narrativa i també una visió andrògina i hermafrodita, que és com ha de ser una novel·la: barrejant personatges, ambients, temps", confessa. "Intento saber on vaig, però mai no arribo on volia anar".
Darrers anys d'aprenentatge vital al Raval
Santaeulàlia ha passat els darrers anys a l'Aula d'acollida del Raval, un fet absolutament transcendent en la seva vida i en la mateixa novel·la. "Quan em vaig traslladar a treballar a Barcelona, on hi ha passat uns vuit anys, em vaig centrar en la història. Necessitava molta documentació i moltes hores d'entrar en hemeroteca de premsa o a la Biblioteca central. En tot aquest temps he intentat amarar-me de l'època a través de memòries, testimonis personals o diaris. I d'aquí sorgien línies que finalment he anat lligant". Però, més enllà d'una trama, fer feina al Raval l'ha ajudat a aprendre, i molt.
"He estat envoltat de refugiats i immigrants, mentalment –escrivint– i físicament –treballant–. Per mi ha estat una experiència fantàstica, i he tingut uns alumnes que em van ensenyar molt: les històries que arrosseguen, la cultura, tots els pares i les famílies, les noies refugiades de Síria, els nois de Filipines, els del Pakistan, la fascinació de la cultura musulmana, etc. He intentat que l'aula d'acollida fos un espai de llibertat. Molts alumnes provenen de cultures on les noies no en tenen gaire llibertat i vols que, almenys en l'estona de classe, elles tinguin la sensació de llibertat", sosté.
Una sensibilitat que queda explicitada en una trama que enganxa i ens fa avançar, que es nota que ha estat treballada, mastegada i païda durant molts anys. "Potser estem massa acostumats a llibres que s'escriuen en un any, potser per la síndrome de Sant Jordi. La pràctica m'ha portat a fer llibres de cocció lenta i de gestació molt distanciada en el temps, de treballar molt la llengua, anar molt a les fonts, documentar-me molt". La novel·la en surt guanyant, amb un tema, els nens robats del franquisme, que no s'ha tocat gent en novel·la. "Després de la guerra civil, va quedar molta mainada òrfena. Hi va haver tràfic il·legal, amb adopcions irregulars o, directament, robatoris". Una història colpidora que retrata una època que parla, encara avui, de nosaltres.
| La sorra vermella |
|---|
| La sorra vermella (Proa) explica el retorn clandestí a Barcelona, l’any 1941, de dos veterans lluitadors anarquistes, exiliats a França, que arrisquen la vida i es fiquen a la gola del llop per intentar recuperar una nena, filla d’un d’ells. "Els dos amics formen el fil argumental principal de la novel·la, però n’hi ha d’altres de secundaris: els últims mesos de la guerra, la sòrdida i grisa Barcelona del final de la guerra, dues històries d’amor (a més de la que origina tota la trama), etc", afirma Santaeulàlia. És una novel·la complexa, amb molts personatges i molts escenaris (Barcelona és el principal), narrada des de diverses veus. "Espero que els lectors segueixin amb interès el periple dels protagonistes i, al mateix temps, es puguin fer una idea força ajustada de la situació del país en un moment crític com aquell", explica l'autor. "Sense perdre de vista que, sovint, quan parlem del passat, també busquem les claus que ens expliquin el present".  Josep Navarro Santaeulàlia presenta 'La sorra vermella' Foto: Jordi Jon Pardo |