​Vivim en un món de merda

Vivim en un món de merda. Suposo que a aquestes altures de la pel·lícula a ningú l’escandalitzarà –ni tan sols sorprendrà- aquesta afirmació. Un món de merda que empitjora cada dia i que no sembla pas haver de millorar a curt termini malgrat els esforços de tantíssima gent que dia rere dia se la juga per a fer-lo millor. Els que volen fer-lo pitjor i els que, malgrat el seu aparent poder, no fan res per a millorar-lo, guanyen de llarg la partida. D’això tractava ahir l’inici d’El intermedio, amb imatges terribles dels últims naufragis, rescats i morts al Mediterrani. De tant en tant Wyoming es posa seriós de veritat i s’entén i s’agraeix que així ho faci. El que grinyola és que immediatament després torni a la conya marinera, ahir parlant sobre la nova etapa del PSOE. 

És ben grotesc que Wyoming i Dani Mateo estiguin en ple judici per haver dit que el Valle de los Caídos és un tros de merda. Han dit una veritat com un temple i algú s’ha molestat. S’està debatent si les restes de Franco s’han de treure d’aquell forat immund i estan excitades les susceptibilitats d’uns quants fatxes fastigosos. Com l’altre dia, en un estudi de ràdio d’Intereconomia es va fer fora un col·laborador perquè va dir que Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja. El presentador del programa, un individu que va explicant pel món que es de la Falange, va començar a escridassar-lo i el va acabar expulsant. Un món on un personatge així no està tancat a la presó ja es veu que és un món de merda.




També voldria suggerir, en un pla una mica més distès, que en aquest mateix món al qual m’estic referint existeix un programa de televisió anomenat El hormiguero que té grans audiències. I jo cada vegada que hi ensopego em dóna per pensar qui nassos deu ser el que ho està veient i no canvia immediatament de cadena. La pobra Jessica Chastain, actriuassa, hi va anar l’altre dia i no va entendre res sobre les preguntes que li feien –també prefereixo obviar el nom del presentador- sobre uns orígens bascos dels quals ella té tot el dret de no voler-ne saber res. Però ells vinga a insistir. 

Sobre això de canviar d’emissora ràpidament he de reconèixer que el meu és un cas una mica exagerat. Tinc incorporadíssim el mecanisme de zàping immediat, quasi compulsiu, com un company de viatge molt estimat. Per exemple, sempre que veig i escolto que Susana Díaz parla, pitjo veloç el botó d’emmudiment, o canvio de canal o tanco la televisió. Escoltar-la més de deu segons em genera un rebuig quasi equivalent a la urticària. Ja es veu que el món no va bé. A mi el PSOE m’importa un autèntic rave però no em costa argumentar que la defenestració d’aquesta senyora el passat diumenge va ser com un llampec lluminós enmig la tempesta. Era graciós veure dilluns les tertúlies matinals de TVE, Antena 3 i Telecinco, habitades de susanistes empassant saliva i tocant el violí.

Ah, per cert, continua sense haver-hi ningú a la direcció de les dues emissores privades que acabo de citar que prengui cartes en un assumpte vomitiu del qual em sembla que ja he intentat reflexionar alguna vegada. Dimarts al matí es van posar literalment les bótes amb l’atemptat de Manchester de dilluns a la nit. Per ells posar-se les bótes vol dir explicar-ho com si un atemptat terrorista fos una pel·lícula de la saga de Jason Bourne. Treballant el muntatge d’imatge i so, injectant al relat dels fets un ritme trepidant, propi d’un thriller, d’un espectacle que s’ha de relatar amb tots els detalls i mil connexions en directe. I els és igual que algú els pugui suggerir que això que fan és repugnant. Ho seguiran fent igual. Ja deuen tenir fins i tot un programa d’edició especial, amb carpetes plenes de fotos i imatges d’atemptats anteriors, per anar-les reciclant si s’escau. I si no s’escau també.

I què em dieu del cas de la noia que va sortir il·lesa de l’atemptat i que ha denunciat l’assetjament rebut per part de desenes de suposats periodistes a través de les xarxes socials i el telèfon perquè volien al preu que fos que els donés el seu testimoni. Ella no volia i a ells els semblava incomprensible. Quin món de merda és aquest? 

Doncs aquest món de merda és que ens van voler explicar dimarts a la nit en un Sense ficció d’allò més interessant sobre la veritat, la mentida i aquest llefiscós concepte de postveritat que sembla que vol dir alguna cosa i encara no sabem ben bé què. Ens van parlar de mitjans de comunicació, de rumors, dels “fets alternatius” encunyats per la infame administració Trump, de xarxes socials verinoses, de notícies no contrastades, de presses per ser els primers, de polítics nefastos... Tot plegat amb molt bones fonts, amb una gran capacitat per l’actualització màxima dels continguts explorats i amb una construcció d’argumentari francament inspirada. La conclusió? Nefasta, esclar. La sabeu oi? Un món que és una p_ _ _ m _ _ _ _.