Filiprim: crítica de TV

«La gent normal», escoltar per aprendre

«És un programa senzill, en què predomina la paraula, la pausa, l'explicació reposada i sense estridències. També apareixen tòpics, raonaments que un ja se sap o ja veu a venir, però que suposo que deuen ser inevitables i que no molesten perquè entens que puguin ser dits»

per Toni Vall , 23 de maig de 2017 a les 10:15 |
Els periodistes Joan Maria Pou i Jordi Gil, al programa «La gent normal» de TV3 | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M’alegra molt que hagi tornat La gent normal a TV3. És d’aquells programes dels que un agraeix l’existència, saber que hi són i que hi pots ensopegar. O que algú et recomani que no et perdis un capítol perquè sap que t’agradarà. És la segona temporada en què Agnès Marquès parla amb persones perquè ens expliquin les seves experiències vitals i de la generositat que se’n desprèn en puguem aprendre alguna cosa de profit.

És un programa senzill, en què predomina la paraula, la pausa, l’explicació reposada i sense estridències. També apareixen tòpics, raonaments que un ja se sap o ja veu a venir, però que suposo que deuen ser inevitables i que no molesten perquè entens que puguin ser dits. És un programa senzill però no crec que sigui senzill de fer. Per a arribar a l’espectador, aconseguir que s’interessi, aprengui i fins i tot es commogui, s’ha de treballar bé la cadència dels testimonis, de les seves paraules, el ritme narratiu que se li injecta al relat, el muntatge, que les músiques no siguin musiquetes molestes...


No es pot parlar de gent normal des del dogma ni des del "papanatisme". No es poden donar coses per sabudes ni ser exageradament didàctic, donar-ho tot mastegat. Tampoc ser tremendista amb allò que s’explica ni pretendre commoure amb cada pla i cada diàleg. El millor, suposo, és abordar cada tema amb un grau de sensibilitat diguem-ne lògic, apel·lar a la naturalitat, barrejar la proximitat i el rigor, tenir bons guionistes i saber a qui hem de preguntar perquè ens expliqui allò que volem saber de la manera més efectiva i humana possible.
 


De moment ens han il·lustrat sobre l’assetjament a l’escola, sobre la diferencia d’edat dins la parella i sobre la convivència amb el càncer. Aquest últim tema va servir per establir una conversa entre Agnès Marquès i tres persones que han superat la malaltia i estan contents de poder-ho explicar. I també perquè dues altres persones conversessin una estona sobre què va suposar perdre les seves parelles respectives. Són els periodistes Joan Maria Pou i Jordi Gil, i ens van oferir unes reflexions fondes i molt emocionants. Val la pena intentar resumir-les.

 
“Ho estem fent bé?”, “Som-hi”, “El dia que saps que estàs començant a perdre”, “No vull viure en una bombolla”, “Sóc molt més que una malalta de càncer”, “Odio les mirades de pena, de condescendència”, “Una trucada per animar-te i els acabes animant tu a ells”, “Pensar en els altres, com els ho diré?”, “Imaginar el dia en què ella es morirà”, “Entrenar-se per aquell dia”, “Primer et conformes amb la curació, després amb la cronificació, després amb deu anys de vida, cinc anys, 1 any, uns quants mesos...”.

Jordi Gil va voler glossar el moment del comiat de la persona estimada. Va ser emocionant escoltar com ho explicava des de la serenitat: “Allò em va fer millor persona. Estic content d’haver-la conegut i del que vaig aprendre”. I Pou va voler matisar aquesta impressió: “Jo no n’estic tan segur d’això. No necessitava que cap càncer em fes millor persona”. Els dos van coincidir en destacar la tristesa, l’enuig, la ràbia. La incomoditat davant les paraules de confort de qui, amb bona voluntat, et vol consolar: “La vida continua, et diuen, i el que tinc ganes és de dir-los que la vida continuarà per ells, per mi no”. 

Al final, la persona normal que va aparèixer va ser un metge, el doctor Albert Tuca, de l’Hospital Clínic. D’ell va ser la frase més important del programa: “Que no es pugui fer tractament no vol dir que no estiguis viu”. Un nou retrobament de l’espectador amb la millor professió del món, la feina més útil i necessària de totes. La gent normal té opinió, té vivències, té alegria i pena, té ganes d’explicar-se, si algú desitja escoltar-la segur que n’aprèn. 
 

El programa «La gent normal», de TV3. Foto: TV3

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació