Els ajuntaments marquen l'agenda: assagen coalicions i replantegen la relació amb el sector privat

La nit electoral del 25 de maig del 2015 va sacsejar el panorama polític municipal. Es va consolidar un gir històric cap a l'esquerra dels grans ajuntaments catalans, un moviment articulat en paral·lel a un sobiranisme capaç de mantenir el pols també des de l'àmbit local. El canvi a Barcelona de la mà d'Ada Colau no va ser un fet aïllat, ja que a molts altres ajuntaments es van configurar alcaldies inesperades i aliances fins aleshores insòlites. I és que aquest mandat està sent, sens dubte, un banc de proves de les coalicions a nivell municipal, un estadi polític que ja fa anys que experimenta un grau d'atomització que va in crescendo. La irrupció de noves forces ha guanyat terreny als partits tradicionals, que durant aquests dos primers anys han interaccionat amb pactes que han derivat en nous debats, com el de la remunicipalització dels serveis. Això ha estat compatible amb el compromís majoritari del món local amb el procés de celebració del referèndum sobre el futur de Catalunya.

A Barcelona, Colau governa amb el PSC. A Girona, el govern del PDECat està apuntalat pels socialistes. A Badalona, Dolors Sabater és alcaldessa gràcies a un pacte entre Guanyem Badalona en Comú, ERC-MES-Avancem i ICV-EUiA per barrar el pas al popular Xavier García Albiol. A Sabadell, on fins a vuit formacions polítiques van obtenir representació a l'Ajuntament amb una diferència de només 2.000 vots entre la primera i la cinquena força més votada, ERC i la Crida per Sabadell (l'aliança entre l'assemblea local de la CUP, el Moviment Popular de Sabadell i el partit Entesa per Sabadell) van pactar per pilotar l'era post-Bustos després de l'esclat del cas Mercuri. I a Cubelles i Mataró hi ha nou partits amb representació al ple, cosa que no evita que hi hagi governs en minoria per la complexitat a l'hora de travar complicitats.

Nous debats plantejats des de l'esquerra

L'escenari polític municipal és, doncs, calidoscòpic. A les passades eleccions municipals està clar que el creixement de l'esquerra alternativa va ser una de les principals novetats en un moment en què la ciutadania va apostar per una defensa dels serveis públics que percebien amenaçats després d'anys de retallades. Aquesta esquerra està, per una banda, representada pels "comuns" i les candidatures de Guanyem, que van irrompre a Barcelona però també a Badalona, on Dolors Sabater n'és alcaldessa, i van obtenir una bona representació a Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Terrassa. Per l'altra també hi ha la CUP, que va experimentar un creixement sense precedents i es va fer amb l'alcaldia de Berga i va quedar segona a Reus. En alguns d'aquests municipis, governats per altres partits -com el PSC a Terrassa o Santa Coloma de Gramenet, o ERC a Sabadell-, la nova esquerra ha empès el consistori a replantejar la seva relació amb el sector privat. 

En aquests dos anys s'ha pogut comprovar com, no exempts de dificultats, l'esquerra alternativa ha intentat imposar la seva pròpia agenda. I és que la gestió dels plens municipals més fragmentats de les últimes dècades és encara més complexa quan qui mana posa sobre la taula mesures que trenquen els esquemes clàssics. És el cas de les remunicipalitzacions de serveis com el de l'aigua o la recollida d'escombraries, debats que han motivat fronts comuns de diversos municipis i que han tingut rèplica al Parlament de Catalunya. Aquests moviments han complicat la relació de determinats ajuntaments amb el sector privat.
 El triomf amarg de CiU i el retorn d'ERC als principals ajuntaments
 
En aquest mandat també hem vist un retorn d'ERC als principals ajuntaments, un creixement que va en consonància amb la supremacia que ara li auguren totes les enquestes en cas de celebració d'unes eleccions al Parlament. Si bé en l'anterior mandat els republicans havien quedat escombrats de les ciutats de més de 80.000 habitants, fa dos anys va irrompre amb cinc regidors a Barcelona i va tornar a Girona i a Tarragona amb quatre representants i a Lleida amb tres. A ciutats com Terrassa, Sabadell i Mataró recuperava posicions amb quatre regidors; a Badalona o Sant Cugat del Vallès n'obtenia tres i a l'Hospitalet de Llobregat dos.

Encara que CiU va guanyar les municipals per segon cop a la seva història, va retrocedir en llocs clau que sí havia conquerit l'any 2011. Perdre Barcelona va ser un cop dur, però també es van quedar sense representació a ciutats importants de l'àrea metropolitana com Cornellà o Santa Coloma de Gramenet mentre que a l'Hospitalet va quedar reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys sí veiem, però, Carles Puigdemont guanyant els comicis a Girona i en aquell moment era impossible pronosticar que vuit mesos després acabaria sent president de la Generalitat. Els convergents, amb més de 3.300 regidors, van assegurar-se també el govern de les quatre diputacions. 

Un retrocés de la dreta a l'àrea metropolitana

Per contra, al cinturó roig va ser l'únic consol d'un PSC que va seguir en caiguda lliure i va patir una forta davallada a comarques, a més d'encaixar un cinquè lloc a Barcelona. Els socialistes van patir una queixalada de més de 200.000 vots, però segueixen aguantant a l'àrea metropolitana. Van guanyar amb solvència a l'Hospitalet, Cornellà, Granollers o Sant Joan Despí i amb majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet. Van resistir a capitals com Tarragona o Lleida i van recuperar Mataró en detriment de CiU. Amb la voluntat de preservar la màxima representació institucional possible, Miquel Iceta ha apostat per una política de pactes paradoxal: a Lleida el PSC governa amb Ciutadans i a Barcelona amb els "comuns" mentre que a Tarragona ho fa amb el PP i Unió.

Així doncs, el gir a l'esquerra a nivell municipal van deixar enrere els màxims històrics que al passat mandat van obtenir CiU i el PP. Els populars, que es van quedar sense les alcaldies de Badalona i Castelldefels, van ser superats per Ciutadans a tots els municipis importants. Els d'Albert Rivera van capitalitzar el retrocés de la dreta i el centre-dreta especialment a l'àrea metropolitana.
 
Un sobiranisme fort en l'àmbit municipal

Sens dubte, el sobiranisme és fort i majoritari en l'àmbit municipal, que jugarà un paper determinant en la celebració del referèndum previst pel Govern abans de l'octubre. La suma de Convergència, ERC i CUP és superior a la del mandat del 2011-2015 i el sobiranisme engloba també tot el nou espai dels "comuns". De fet, aquests dos primers anys de mandat ja han estat marcats per polèmiques com la detenció de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per haver-se negat a retirar l'estelada del balcó de l'ajuntament o la declaració del regidor de la CUP de Vic Joan Coma a l'Audiència Nacional per haver dit durant la votació d'una moció a favor de la desconnexió que "per fer una truita, sempre primer s'han de trencar els ous". També la polèmica per l'obertura de l'Ajuntament de Badalona el passat 12 d'octubre, que va acabar amb cinc regidors encausats.

El suport del món municipal als càrrecs institucionals imputats per participar d'accions del procés sobiranista ha estat àmpliament notori. Les declaracions de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i dels membres de la mesa encausats, així com el judici a l'expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, han estat capítols destacats de la judicialització del procés que han comptat amb el suport compacte del sobiranisme a tots els nivells. 

Amb tot, queden interrogants per resoldre de cara a la celebració del referèndum, com ara quants ajuntaments no voldran cedir espais per fer efectiva una votació que molt probablement no estarà autoritzada pel govern espanyol. És en aquest terreny en el qual els ajuntaments comandats pels "comuns", com el de Barcelona, hauran de prendre una decisió tenint en compte les coalicions de govern amb partits com el PSC. De la mateixa manera que els ajuntaments amb alcaldes socialistes però en coalició amb partits independentistes hauran de posicionar-se tenint en compte els equilibris consistorials.