Ada Colau, la «intrusa» més institucional

La nit del 24 de maig del 2015 –aquest dimecres fa exactament dos anys- és la més estranya i delirant que ha viscut Ada Colau. Des que atén la trucada de Xavier Trias –en un missatge elegant i concís del llavors alcalde, de només vint segons- fins que torna a casa de matinada –acompanyada del cercle més íntim a peu per la Meridiana-, la líder de Barcelona en Comú experimenta una muntanya russa de nervis i emocions. Acaba de guanyar les eleccions municipals. Plora i riu, crida i enllaça abraçades sense parar. El tomb electoral que protagonitza aquella nit de primavera, sense precedents a la capital catalana, l'impulsa de l'activisme de carrer a l'alcaldia d'una de les deu grans conurbacions urbanes d'Europa. Colau trenca als comicis municipals el sostre de vidre dels moviments socials, capaç com ha estat en un temps rècord de passar de la resistència activa a les seus dels bancs a rebre Isidre Fainé (Caixabank) sent la titular d'un ajuntament de 10.000 treballadors. Es va proposar ser alcaldessa i ho ha aconseguit.

El segon moment d'"irrealitat" de Colau aquelles setmanes –així el descriu ella- es produeix la tarda del 13 de juny, en la sessió d'investidura. Amb la plaça de Sant Jaume plena per presenciar el canvi de poders a la ciutat –una altra imatge que feia anys que no es veia-, la nova alcaldessa pren possessió del càrrec sense poder dissimular l'"estrès" i firma els primers decrets en un despatx que encara li és aliè. Experimenta dues sensacions que li faran entendre que és percebuda com una "intrusa" a l'Ajuntament. Artur Mas la rep amb una fredor glacial al Palau de la Generalitat –la seva relació era i serà gèlida- i una regidora de CiU, Francina Vila, se li acosta per etzibar-li una frase que encara no ha oblidat: "Ja pots dormir a la nit?". Els retrets verbalitzats durant la campanya encara couen.
 
La sorpresa dels poders de la ciutat

La victòria dels "comuns", articulada en la disjuntiva entre continuïtat o canvi, sorprèn l'establishment polític, econòmic i mediàtic de Barcelona, que en els primers mesos de mandat intenta construir ponts amb una activista que no havia format part mai del seu cercle. "No he freqüentat mai cap dels espais de poder", li agradava repetir a l'alcaldessa en aquelles dates. Una frase que podrien pronunciar altres membres de l'equip de govern. El primer cop que el director d'un dels grans diaris de Barcelona conversa amb Gerardo Pisarello, número dos del consistori, li pregunta si parla en català. Fainé repeteix el mateix error quan es reuneix per primer cop amb els nous inquilins de la Casa Gran.

En les primeres setmanes de mandat es comptabilitzen una allau de peticions per conèixer el nou equip de govern: fan cua lobis econòmics, titulars de grans empreses i bancs. Els poders de sempre entenen que els correspon un espai a l'agenda, fins al punt que algun dels col·laboradors de l'alcaldessa se sorprèn de tenir al calendari reunions que no tenien constància d'haver programat. Aquesta és una de les grans tensions de l'equip de Colau en l'arrencada del trajecte: fer virar la nau de l'ajuntament, trobar forats per a interlocutors que fins llavors havien tingut més dificultats per accedir a la zona noble del consistori i trepitjar el carrer sense convertir l'alcaldessa en una figura protocol·lària. Tenir un segell propi, en definitiva. Satisfer, fins i tot, els moviments socials.

Colau, que descobreix la dificultat de governar en minoria, vol intervenir en la confecció dels discursos –n'estripa alguns dels primers textos que li fan arribar-, pretén emetre missatges que tinguin càrrega de profunditat –com el primer dia que parla davant de la Guàrdia Urbana-, insisteix a capitanejar projectes –especialment, el de Ciutat-refugi- i reclama poder alliberar l'agenda per visitar els barris que diuen sentir-se poc escoltats. Fer política, en síntesi. L'han de frenar, però se surt amb la seva gairebé en tot. "És un animal polític", repeteixen els que més la coneixen. Un animal polític difícil de contenir, ambiciosa en els objectius, tossuda sempre que cal. Personalista, diuen els qui s'oposen al seu projecte polític.
 
El rol d'alcaldessa, amb naturalitat

Fins i tot en l'entorn de Colau, que es comunica en un xat de whatsapp que es titula com a Gabinet de crisi, sorprèn la rapidesa amb què assumeix el rol d'alcaldessa, la naturalitat amb què s'enfunda en el paper de segona autoritat del país. Ho admeten amics, companys de viatge a l'Observatori DESC i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), i també rivals polítics. En aquells primers mesos de voràgine, quan l'oposició empeny i s'escruta cada decisió, dirigents convergents admeten –només en privat- que "hi ha Colau per a anys". El discurs de portes enfora és un altre.

L'oposició fa la seva feina, i grata en la minoria i les contradiccions a mesura que avancen els mesos. Qüestionen si es pot vendre el lema del canvi i pactar amb el PSC, si es pot fer bandera de discurs social i no tenir capacitat per aprovar pressupostos, i si n'hi ha prou amb la política de gestos per gestionar una ciutat. El primer any de mandat serà complex per a Colau, el segon curs resulta més plàcid. Els qui conviuen amb l'alcaldessa admeten que després d'una arrencada complexa, l'equip de govern aconsegueix actuar amb més "ordre". S'apunta encerts, però també topa amb entrebancs considerables (vegeu-ne aquí una anàlisi detallada per àrees).

Intuïció per avançar-se a la resta

Colau evoca el seu passat de família treballadora –d'avis procedents de Sòria i Osca- per recordar que ha sabut adaptar-se a tots els canvis sempre que ha convingut. I que el salt a l'Ajuntament no n'ha estat una excepció. "El que a mi no em ve de nou és el fet d'enfrontar-me a un context diferent, a una realitat nova, on ràpidament t'has d'adaptar al medi", exposava en l'inici del mandat, quan li tocava descobrir els mecanismes de l'Ajuntament i projectar una nova imatge, que va requerir cert assessorament en el vestuari, molt més formal que en l'etapa d'activista. 

Han passat dos anys i avui tothom dona per fet que Colau tornarà a optar a l'alcaldia. Ella ja ho admet. La pregunta és si tindrà rival, tot i que la seva gestió presenti clarobscurs. Perquè encara avui resulta aventurat endevinar si serà capaç de complir un programa de màxims o generarà frustració en l'electorat que li va fer confiança. El que resulta una certesa és que té intuïció –tal com subratllen els qui més la coneixen-, un atribut capital en política. Quan va crear la PAH, va entendre abans que ningú que podia convertir un grup de ciutadans preocupats pels seus deutes hipotecaris en un col·lectiu polític, capaç de fer oposició al PP. Més tard, va saber fer el salt a l'arena institucional just en el moment adequat, quan va endevinar que les respostes del carrer topaven amb la paret de l'statu quo.

Sense intuïció no s'explica que el projecte polític que capitaneja, el dels "comuns", hagi guanyat dues eleccions espanyoles a Catalunya i que en temps rècord hagi confegit un nou partit –suma de l'esquerra alternativa- que aspira a la centralitat quan més remogut està l'escenari polític català. "Tinc intuïció, però no és fruit de l'alineació dels astres, sinó, simplement, d'estar en contacte amb la realitat", sintetitza quan li pregunten pels seus atributs. Mare per segona vegada, Colau agafa aire aquests dies per afrontar la segona part del mandat. A l'Ajuntament ha començat la seva segona vida. La política catalana ja no s'explica sense ella.