21
de maig
del
2017
Actualitzat
el
22
de maig
a les
6:23h
Pedro Sánchez va assumir la secretaria general del PSOE el juliol del 2014 gràcies a la presidenta d'Andalusia, Susana Díaz. La mateixa que va posar al seu servei els vots de la federació andalusa, la de més pes dins del partit, és qui va aconseguir fer caure l'únic líder socialista que va agafar el comandament de Ferraz amb el suport de milers de vots de la militància. Durant dos anys i mig, Sánchez es va convertir en un expert funàmbul. Va fet equilibris de forma permanent sobre la corda fluixa sempre amb l'alè dels barons clavat al clatell. Fins que va dir prou.
Ell va voler ser l'amo del seu propi destí i no va voler passar a la història del PSOE com el secretari general que va permetre que el PP seguís a la Moncloa. Va aprofitar el sistema de barons per catapultar-se al poder però quan se'n va voler desempallegar i convertir-se en "antisistema", els barons, amb Susana Díaz i l'expresident Felipe González al capdavant, el van acabar fulminant. Però durant aquest temps ell havia estudiat a la perfecció com funcionava el sistema jeràrquic del PSOE i va decidir aprofitar tot aquest bagatge per tornar. Com? Buscant els contra poders dins de la militància pentinant totes les federacions. Sánchez tornarà a Ferraz i ho farà sense els aliats orgànics que tenia, amb un perfil ben diferent al de fa tres anys i un partit obert en canal amb una vella guàrdia ansiosa de venjança.
El candidat mal·leable de Díaz
Sánchez (Madrid, 1972) era un dels considerats "nois" de José Blanco, ministre de Foment (2009-2011) i també portaveu del govern espanyol (2011). El trident el completaven Óscar López i Antonio Hernando, dos dels homes que li han fet costat fins al final. Ells van fer el salt a la primera línia de la cúpula del partit abans que Sánchez, que sempre es quedava a les portes de tot. L'any 2003, es va haver d'esperar que es moguessin dos llocs de la llista per entrar de regidor a l'Ajuntament de Madrid. Li va passar el mateix al Congrés l'any 2008. I no va ser fins l'any següent que aconseguia ser diputat. L'any 2011, igual: fins dos anys més tard no va entrar.
Amb el declivi del mandat d'Alfredo Pérez Rubalcaba, bona part d'aquells que en el congrés de Sevilla del 2012 van fer pinya amb Carme Chacón, com la mateixa Díaz, buscaven un relleu a la secretaria general que fes d'impàs. I Sánchez era un diputat ras –condició perfecta per fer-ne una bona campanya de màrqueting de cara a la militància- que buscava la seva oportunitat per sortir de la banqueta com l'havien tingut els seus companys. L'aparell veia en ell un candidat mal·leable per posar-lo al servei dels seus interessos.
El pacte incomplert
Díaz va posar els vots de la federació andalusa a disposició de Sánchez. Això sí, a canvi que ell no es presentés com a candidat a les eleccions generals que s'havien de celebrar el 2015 perquè ella volia ser la cap de cartell però encara era massa d'hora –havia assumit la presidència d'Andalusia el setembre del 2013 després de la renúncia de José Antonio Griñán- com per fer un pas endavant.
Un cop Sánchez es va imposar a les primàries amb més del 48% dels suports –a Andalusia, especialment, va arrasar- el flamant secretari general es va desentendre del pacte amb Díaz i li va anunciar que sí voldria ser el candidat a les eleccions generals del 2015. Va ser aleshores quan la presidenta andalusa li va declarar la guerra.
Una estratègia de la vella guàrdia que ha tingut efecte bumerang
Els successius daltabaixos electorals que ha encaixat Sánchez han estat el millor argument de Díaz per justificar el seu enderrocament primer i intentar frenar el seu retorn després. Els cops més durs van ser a les generals. Al 20-D, Sánchez va encaixar de nou una derrota històrica i, després d'una investidura fallida a través d'un acord que no sumava amb Ciutadans, encara va baixar més, fins als 85 escons, a les eleccions del 26-J. Ell, però, va intentar vendre aquests resultats com una victòria perquè no es va produir el temut sorpasso per part de Podem. Mantenir-se segon i retenir la supremacia de l'esquerra era vital per a la seva continuïtat. Les eleccions basques i gallegues, on els socialistes van quedar quarts i tercers, respectivament, van ser l'estocada.
Però l'estratègia dissenyada per la vella guàrdia i Susana Díaz per fer-lo caure se'ls ha acabat firant en contra. No només van fer-lo caure, sinó que ho han fet acarnissant-s'hi i fent valer l'impacte que sempre té la veu del sempre omnipresent Felipe González. Però els gerros xinesos comencen a fer nosa a la militància el PSOE. L'actuació dels barons ha permès a Sánchez construir-se un paper d'antisistema dins del PSOE i erigir-se com el candidat d'una militància la voluntat de la qual porta anys segrestada per l'aparell de Ferraz. El missatge ha quallat entre unes bases que no perdonen l'abstenció a la investidura del PP més assetjat per la corrupció.
Ara, però, Sánchez afronta el repte de fer efectiu el gir a l'esquerra que pregona. De jove "aparàtxik" ha passat a ser un "antisistema", un perfil que caldrà veure si és capaç de mantenir en un PSOE dissenyat per afavorir l'establishment.
Ell va voler ser l'amo del seu propi destí i no va voler passar a la història del PSOE com el secretari general que va permetre que el PP seguís a la Moncloa. Va aprofitar el sistema de barons per catapultar-se al poder però quan se'n va voler desempallegar i convertir-se en "antisistema", els barons, amb Susana Díaz i l'expresident Felipe González al capdavant, el van acabar fulminant. Però durant aquest temps ell havia estudiat a la perfecció com funcionava el sistema jeràrquic del PSOE i va decidir aprofitar tot aquest bagatge per tornar. Com? Buscant els contra poders dins de la militància pentinant totes les federacions. Sánchez tornarà a Ferraz i ho farà sense els aliats orgànics que tenia, amb un perfil ben diferent al de fa tres anys i un partit obert en canal amb una vella guàrdia ansiosa de venjança.
El candidat mal·leable de Díaz
Sánchez (Madrid, 1972) era un dels considerats "nois" de José Blanco, ministre de Foment (2009-2011) i també portaveu del govern espanyol (2011). El trident el completaven Óscar López i Antonio Hernando, dos dels homes que li han fet costat fins al final. Ells van fer el salt a la primera línia de la cúpula del partit abans que Sánchez, que sempre es quedava a les portes de tot. L'any 2003, es va haver d'esperar que es moguessin dos llocs de la llista per entrar de regidor a l'Ajuntament de Madrid. Li va passar el mateix al Congrés l'any 2008. I no va ser fins l'any següent que aconseguia ser diputat. L'any 2011, igual: fins dos anys més tard no va entrar.
Amb el declivi del mandat d'Alfredo Pérez Rubalcaba, bona part d'aquells que en el congrés de Sevilla del 2012 van fer pinya amb Carme Chacón, com la mateixa Díaz, buscaven un relleu a la secretaria general que fes d'impàs. I Sánchez era un diputat ras –condició perfecta per fer-ne una bona campanya de màrqueting de cara a la militància- que buscava la seva oportunitat per sortir de la banqueta com l'havien tingut els seus companys. L'aparell veia en ell un candidat mal·leable per posar-lo al servei dels seus interessos.
El pacte incomplert
Díaz va posar els vots de la federació andalusa a disposició de Sánchez. Això sí, a canvi que ell no es presentés com a candidat a les eleccions generals que s'havien de celebrar el 2015 perquè ella volia ser la cap de cartell però encara era massa d'hora –havia assumit la presidència d'Andalusia el setembre del 2013 després de la renúncia de José Antonio Griñán- com per fer un pas endavant.
Un cop Sánchez es va imposar a les primàries amb més del 48% dels suports –a Andalusia, especialment, va arrasar- el flamant secretari general es va desentendre del pacte amb Díaz i li va anunciar que sí voldria ser el candidat a les eleccions generals del 2015. Va ser aleshores quan la presidenta andalusa li va declarar la guerra.
Una estratègia de la vella guàrdia que ha tingut efecte bumerang
Els successius daltabaixos electorals que ha encaixat Sánchez han estat el millor argument de Díaz per justificar el seu enderrocament primer i intentar frenar el seu retorn després. Els cops més durs van ser a les generals. Al 20-D, Sánchez va encaixar de nou una derrota històrica i, després d'una investidura fallida a través d'un acord que no sumava amb Ciutadans, encara va baixar més, fins als 85 escons, a les eleccions del 26-J. Ell, però, va intentar vendre aquests resultats com una victòria perquè no es va produir el temut sorpasso per part de Podem. Mantenir-se segon i retenir la supremacia de l'esquerra era vital per a la seva continuïtat. Les eleccions basques i gallegues, on els socialistes van quedar quarts i tercers, respectivament, van ser l'estocada.
Però l'estratègia dissenyada per la vella guàrdia i Susana Díaz per fer-lo caure se'ls ha acabat firant en contra. No només van fer-lo caure, sinó que ho han fet acarnissant-s'hi i fent valer l'impacte que sempre té la veu del sempre omnipresent Felipe González. Però els gerros xinesos comencen a fer nosa a la militància el PSOE. L'actuació dels barons ha permès a Sánchez construir-se un paper d'antisistema dins del PSOE i erigir-se com el candidat d'una militància la voluntat de la qual porta anys segrestada per l'aparell de Ferraz. El missatge ha quallat entre unes bases que no perdonen l'abstenció a la investidura del PP més assetjat per la corrupció.
Ara, però, Sánchez afronta el repte de fer efectiu el gir a l'esquerra que pregona. De jove "aparàtxik" ha passat a ser un "antisistema", un perfil que caldrà veure si és capaç de mantenir en un PSOE dissenyat per afavorir l'establishment.