19
de maig
del
2017
Actualitzat
el
20
de maig
a les
21:40h
"Guanyi qui guanyi, el partit està trencat". La frase d’un antic dirigent del PSOE descriu una fissura interna que ha traspassat totes les capes de la militància i que amenaça ara el futur de la formació. Situats entre l’espasa de Podem i la paret del PP, els socialistes espanyols hauran d’elegir un nou líder sabent que cap dels candidats els portarà a una victòria a les urnes a curt termini, i conscients que les primàries són un episodi més d’una guerra inacabada on–independentment del resultat- ja han perdut bona part del seu capital polític.
Pedro Sánchez i Susana Díaz arriben a la recta final del procés amb un empat tècnic que fa preveure una nit electoral llarga. Un cop amortitzat l’impacte de la candidatura de Patxi López, atrapat entre dos focs, un i altre bàndol han configurat blocs antitètics i sense relació entre ells. Dos PSOE enfrontats que ofereixen respostes diferents a les dues preguntes que planen sobre el futur del partit: Qui és l’enemic, i quin és el model territorial que cal defensar davant el procés independentista a Catalunya.
La batalla a mort (política) entre Susana Díaz i Pedro Sánchez amenaça a més de deixar un reguitzell de víctimes col·laterals. L’entorn de l’exsecretari general del PSOE dona per fet que una victòria de la presidenta andalusa anirà acompanyada d’una depuració a tots els nivells, mentre que bona part dels diputats al Congrés –començant pel portaveu, Antonio Hernando– contenen la respiració conscients que una victòria de Pedro Sánchez pot derivar en una guerra oberta entre la nova cúpula de Ferraz i el grup parlamentari que –tret de 15 diputats– es va abstenir a la investidura de Rajoy.
De les dues opcions, la victòria de Sánchez és la que pot generar més turbulències. No només per les maniobres del nou secretari general per controlar uns quadres que el van foragitar, sinó també per l’amenaça latent d’una revolta que es podria repetir al Congrés del PSOE del 16, 17 i 18 de juny, on els delegats de les federacions –i no la militància del partit– elegirà l’executiva. Sánchez es podria veure obligat a compartir la seu de Ferraz amb un equip hostil i a les ordres de la vella guàrdia del PSOE.
Per evitar-ho, però, encara disposaria d’alguns dies de marge per signar la pau amb els barons. Els congressos territorials que se celebraran del 24 al 28 de maig–on es designen els delegats del Congrés Federal- li brindarien una oportunitat per refer ponts i teixir aliances que proporcionin estabilitat a mitjà termini. En part, la seva caiguda d’ara fa set mesos va ser fruit de la manca de mà esquerra en el tracte als quadres del partit, i ara li caldria no repetir errors.
L’elecció de Susana Díaz, per contra, permetria garantir la pau orgànica durant una temporada llarga, però aguditzaria el divorci entre la direcció i els votants. La presidenta andalusa podria optar per una oposició contundent a Rajoy per no donar gaire combustible gratuït a Podem, però sense un programa electoral clar –com es va veure a la presentació d’aquest dilluns– necessitaria temps per construir una alternativa solvent. A més, com a líder del PSOE es veuria pressionada per abandonar la presidència de la Junta d’Andalusia, font del seu poder, i hauria d’intentar actuar com a cap de l’oposició des de fora del Congrés, perquè –com Sánchez– no és diputada.
Sigui qui sigui el pròxim secretari general del PSOE, les primàries d’aquest diumenge podrien ser només l’avantsala d’una altra gran batalla. Un cop superat el Congrés, i abans de la convocatòria d’eleccions al 2019, el partit haurà de celebrar unes altres primàries per elegir el seu candidat a La Moncloa. Caldrà veure si en aquest temps els socialistes han estat capaços d’apuntalar la seva alternativa o si, com ha passat a mitja dotzena de partits socialdemòcrates europeus, s’han esfondrat víctimes de la divisió interna i la manca de projecte.
Pedro Sánchez i Susana Díaz arriben a la recta final del procés amb un empat tècnic que fa preveure una nit electoral llarga. Un cop amortitzat l’impacte de la candidatura de Patxi López, atrapat entre dos focs, un i altre bàndol han configurat blocs antitètics i sense relació entre ells. Dos PSOE enfrontats que ofereixen respostes diferents a les dues preguntes que planen sobre el futur del partit: Qui és l’enemic, i quin és el model territorial que cal defensar davant el procés independentista a Catalunya.
La batalla a mort (política) entre Susana Díaz i Pedro Sánchez amenaça a més de deixar un reguitzell de víctimes col·laterals. L’entorn de l’exsecretari general del PSOE dona per fet que una victòria de la presidenta andalusa anirà acompanyada d’una depuració a tots els nivells, mentre que bona part dels diputats al Congrés –començant pel portaveu, Antonio Hernando– contenen la respiració conscients que una victòria de Pedro Sánchez pot derivar en una guerra oberta entre la nova cúpula de Ferraz i el grup parlamentari que –tret de 15 diputats– es va abstenir a la investidura de Rajoy.
El temps fins a les primàries per escollir el candidat del 2019 a la Moncloa haurien de permetre consolidar lideratges per no esfondrar-se
De les dues opcions, la victòria de Sánchez és la que pot generar més turbulències. No només per les maniobres del nou secretari general per controlar uns quadres que el van foragitar, sinó també per l’amenaça latent d’una revolta que es podria repetir al Congrés del PSOE del 16, 17 i 18 de juny, on els delegats de les federacions –i no la militància del partit– elegirà l’executiva. Sánchez es podria veure obligat a compartir la seu de Ferraz amb un equip hostil i a les ordres de la vella guàrdia del PSOE.
Per evitar-ho, però, encara disposaria d’alguns dies de marge per signar la pau amb els barons. Els congressos territorials que se celebraran del 24 al 28 de maig–on es designen els delegats del Congrés Federal- li brindarien una oportunitat per refer ponts i teixir aliances que proporcionin estabilitat a mitjà termini. En part, la seva caiguda d’ara fa set mesos va ser fruit de la manca de mà esquerra en el tracte als quadres del partit, i ara li caldria no repetir errors.
L’elecció de Susana Díaz, per contra, permetria garantir la pau orgànica durant una temporada llarga, però aguditzaria el divorci entre la direcció i els votants. La presidenta andalusa podria optar per una oposició contundent a Rajoy per no donar gaire combustible gratuït a Podem, però sense un programa electoral clar –com es va veure a la presentació d’aquest dilluns– necessitaria temps per construir una alternativa solvent. A més, com a líder del PSOE es veuria pressionada per abandonar la presidència de la Junta d’Andalusia, font del seu poder, i hauria d’intentar actuar com a cap de l’oposició des de fora del Congrés, perquè –com Sánchez– no és diputada.
Sigui qui sigui el pròxim secretari general del PSOE, les primàries d’aquest diumenge podrien ser només l’avantsala d’una altra gran batalla. Un cop superat el Congrés, i abans de la convocatòria d’eleccions al 2019, el partit haurà de celebrar unes altres primàries per elegir el seu candidat a La Moncloa. Caldrà veure si en aquest temps els socialistes han estat capaços d’apuntalar la seva alternativa o si, com ha passat a mitja dotzena de partits socialdemòcrates europeus, s’han esfondrat víctimes de la divisió interna i la manca de projecte.