19
de maig
del
2017
Actualitzat
a la
13:31h
“Feia un dia preciós. Lluïa el sol i el camp feia molta olor d’herba. Hi havia una llum especial”, potser sigui aquest el millor resum del fantàstic Informe Robinson d’ahir. Són paraules de Pep Guardiola. Està resumint la llum de Wembley el 20 de maig de 1992 i m’agrada detectar en aquest moment del reportatge les essències cabdals que ens ha volgut transmetre, ara que fa vint-i-cinc anys d’aquell dia en què es va giravoltar la història del Barça.
Al Canal+, ara en diuen Movistar Plus, sempre han anat un pas per endavant de tothom en terreny d’informació esportiva. Tenen un altre to, una altra manera de fer, de dir, d’explicar allò que veuen. I es nota. Es nota molt. La seva prosa és clara i senzilla, proposen context, no enfarfeguen, ni se’ls veuen els colors a distància còsmica. Saben narrar partits de manera suficientment neutral perquè ningú se senti ofès. El duet Carlos Martínez-Michael Robinson ja fa temps que està una mica rovellat, això és cert, i potser aniria sent hora de replantejar-se el tema. Però bé, això ara no ve al cas.
Se’ns expliquen els inicis complicats de Cruyff a la banqueta, les incerteses i les crisis. Escoltem els futbolistes parlar d’ell amb passió i admiració. “Ens va obrir un món nou”, diu Guardiola. “Jugàvem rient. Érem un grup d’amics”, continua Amor. Eusebio relata com Cruyff es comportava en els rondos. Stoitxkov relata un cop més les seves apostes amb l’holandès. Ferrer parla amb admiració de Laudrup i Bakero fa el mateix amb Koeman. Salinas es trenca de riure en recordar com sempre semblava que baixés de l’hort. És, embolcallant-ho tot, un homenatge natural a l’entrenador que va idear tot allò que va cristal·litzar a Wembley. I dic “natural” per a contrastar-ho amb el reportatge que uns dies abans vam veure a TV3.
Es diu Wembley, l’inici de tot i no s’assembla gens a l’Informe Robinson que estic relatant. De fet, el títol no enganya, parlen de Wembley tan sols a l’inici, durant els primers quatre minuts. Després és una barreja de coses benintencionades però inconnexes, amb presències tan prescindibles i, perdoneu, "papanates" com Ferran Adrià i Artur Mas. Sobredimensió de Joan Laporta i homenatge ensucrat, a estones bavós, a Cruyff. Qui són els que dinen amb Stoitxkov? Per què parlen tan d’escoles d’educació especial? Si Wembley va ser l’inici de tot, per què se’n parla tan poc?
L’Informe Robinson juga amb el muntatge, les veus en off, els testimonis, el ritme, les pinzellades d’humor i la música de manera molt harmònica. Es deté en el dia del partit, parla de la xerrada d’abans, del mitificat “Sortiu i disfruteu”, de les parades de Zubi, de l’oportunitat d’or de Julio Salinas –“Sort que no la vaig ficar, n’hauria estat parlant tota la vida”, bromeja ell mateix- i de les tres claríssimes de Vialli. El jugador italià fa una reflexió preciosa: “Si pogués canviar alguna cosa de la meva carrera sens dubte seria aquell partit. Però pensant-ho bé, si el Barça no hagués guanyat avui no seria l’equip que és, per tant potser prefereixo que guanyessin ells”. Vialli es mostra serè i generós. Si quatre anys després de Wembley no hagués guanyat la Copa d’Europa amb la Juventus potser ara no diria això, però és igual, la vida és així i el temps l’ha portat per on l’ha portat.
El reportatge aconseguia això, atrapar el temps i parlar-nos del seu pas inexorable. I fer-ho de manera càlida i reposada, sense escarafalls, amb narrativa clara i senzilla, posant la càmera a l’altura els homes que parlen. No parlen de futbol, parlen d’un dia que els va canviar la vida. Aquell dia en què quan saltaven al camp, lluïa un sol esplendorós.
El programa «Informe Robinson», de Movistar Plus. Foto: Movistar Plus
Al Canal+, ara en diuen Movistar Plus, sempre han anat un pas per endavant de tothom en terreny d’informació esportiva. Tenen un altre to, una altra manera de fer, de dir, d’explicar allò que veuen. I es nota. Es nota molt. La seva prosa és clara i senzilla, proposen context, no enfarfeguen, ni se’ls veuen els colors a distància còsmica. Saben narrar partits de manera suficientment neutral perquè ningú se senti ofès. El duet Carlos Martínez-Michael Robinson ja fa temps que està una mica rovellat, això és cert, i potser aniria sent hora de replantejar-se el tema. Però bé, això ara no ve al cas.
Volia parlar d’aquest molt bon reportatge sobre l’aniversari de la final de Wembley. El relat comença amb Bakero a Kaiserslautern –no aporta gran cosa que l’acompanyi la seva filla- trepitjant l’herba i recordant aquell mític gol salvador. Es troba també amb el porter rival aquell dia i podria haver estat una escena més treballada, no tant sosa, haver-li tret molt més partit. Una mica sorprenent aquesta deixadesa, sobretot tenint en compte la cura que transpira tota la resta."Si tiene que haber una primera vez, debe ser en Wembley", Guardiola en #InformeWembley92pic.twitter.com/qwDf2FKMPY
— Informe Robinson (@InformeRobinson) 16 de maig de 2017
No habría #InformeWembley92 sin Kaiserslautern, sin aquel cabezazo de @jmbakeropic.twitter.com/PnXo5lEuVu
— Informe Robinson (@InformeRobinson) 17 de maig de 2017
Se’ns expliquen els inicis complicats de Cruyff a la banqueta, les incerteses i les crisis. Escoltem els futbolistes parlar d’ell amb passió i admiració. “Ens va obrir un món nou”, diu Guardiola. “Jugàvem rient. Érem un grup d’amics”, continua Amor. Eusebio relata com Cruyff es comportava en els rondos. Stoitxkov relata un cop més les seves apostes amb l’holandès. Ferrer parla amb admiració de Laudrup i Bakero fa el mateix amb Koeman. Salinas es trenca de riure en recordar com sempre semblava que baixés de l’hort. És, embolcallant-ho tot, un homenatge natural a l’entrenador que va idear tot allò que va cristal·litzar a Wembley. I dic “natural” per a contrastar-ho amb el reportatge que uns dies abans vam veure a TV3.
Es diu Wembley, l’inici de tot i no s’assembla gens a l’Informe Robinson que estic relatant. De fet, el títol no enganya, parlen de Wembley tan sols a l’inici, durant els primers quatre minuts. Després és una barreja de coses benintencionades però inconnexes, amb presències tan prescindibles i, perdoneu, "papanates" com Ferran Adrià i Artur Mas. Sobredimensió de Joan Laporta i homenatge ensucrat, a estones bavós, a Cruyff. Qui són els que dinen amb Stoitxkov? Per què parlen tan d’escoles d’educació especial? Si Wembley va ser l’inici de tot, per què se’n parla tan poc?
L’Informe Robinson juga amb el muntatge, les veus en off, els testimonis, el ritme, les pinzellades d’humor i la música de manera molt harmònica. Es deté en el dia del partit, parla de la xerrada d’abans, del mitificat “Sortiu i disfruteu”, de les parades de Zubi, de l’oportunitat d’or de Julio Salinas –“Sort que no la vaig ficar, n’hauria estat parlant tota la vida”, bromeja ell mateix- i de les tres claríssimes de Vialli. El jugador italià fa una reflexió preciosa: “Si pogués canviar alguna cosa de la meva carrera sens dubte seria aquell partit. Però pensant-ho bé, si el Barça no hagués guanyat avui no seria l’equip que és, per tant potser prefereixo que guanyessin ells”. Vialli es mostra serè i generós. Si quatre anys després de Wembley no hagués guanyat la Copa d’Europa amb la Juventus potser ara no diria això, però és igual, la vida és així i el temps l’ha portat per on l’ha portat.
El reportatge aconseguia això, atrapar el temps i parlar-nos del seu pas inexorable. I fer-ho de manera càlida i reposada, sense escarafalls, amb narrativa clara i senzilla, posant la càmera a l’altura els homes que parlen. No parlen de futbol, parlen d’un dia que els va canviar la vida. Aquell dia en què quan saltaven al camp, lluïa un sol esplendorós.