Així va ser el dia que va canviar per sempre la història de Convergència

"Democràcia i Llibertat és la llavor d'un nou partit que es materialitzarà durant el 2016". Aquestes van ser les paraules exactes que va pronunciar Artur Mas el 22 de novembre de fa dos anys, quan va ser l'encarregat de presentar la candidatura amb la qual Convergència, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament es presentaven a les eleccions espanyoles. La intenció de l'aleshores president de la Generalitat -en plena negociació amb la CUP per ser investit- era fusionar les tres formacions en una de sola que agafés el relleu d'una CDC en ple procés de repensament. El projecte tal com el tenia al cap no va sortir -Demòcrates reclamava organismes de direcció horitzontals i un trencament rotund amb el passat- i, finalment, la militància va ser sobirana per decidir si es fundaven unes noves sigles o es procedia a una renovació sense tancar el partit creat per Jordi Pujol l'any 1974.

El debat sobre la fundació d'un nou espai feia setmanes que s'havia tractat en els òrgans de direcció més restringits. Mas s'hi va posar directament al capdavant, i pel seu despatx -especialment des que va deixar la presidència de la Generalitat- hi van desfilar tots els dirigents convergents. Va situar Francesc Sanchez al capdavant de la maquinària de CDC quan Josep Rull va entrar al Govern com a conseller de Territori i Sostenibilitat, i immediatament es va posar a pensar en una "plataforma" destinada a ampliar la base tradicional del partit. Aquella plataforma, que va recollir molts menys suports dels que s'esperava, s'havia d'acabar fusionant amb Convergència. Tot plegat va derivar en una consulta celebrada el 21 de maig i que va obrir una nova etapa.
 
Un dels problemes que hi va haver en el trànsit cap a la cita amb les urnes és que, soterradament, es parlava més de noms que no pas d'idees. Hi havia tres sectors diferenciats que pretenien influir en el procés i situar els seus noms dins la futura executiva. El més nombrós el liderava Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, que tenia suports destacats de l'oficialisme com el de Mas. L'acompanyava Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), que era el seu candidat a secretari d'organització. A l'altre costat hi havia el sector més socialdemòcrata, liderat per Rull, i més enllà la Nova Convergència de Germà Gordó. Cap d'ells va acabar assolint el lideratge executiu pel qual van pugnar a l'ombra.

Tots els grups, amb més o menys entusiasme -Gordó reclamava en privat fer un partit nou que mantingués Convergència al nom-, defensaven la possibilitat de fundar un nou espai. El resultat que surt de la consulta així ho detalla: un 67% dels militants que van anar a votar van optar per aquesta opció. Tècnicament, aquella votació era un congrés extraordinari en la mesura que, segons els estatuts, era la reunió de tota la militància. "Recollirem la millor herència de CDC", va reflexionar Mas aquella nit. Carles Puigdemont, ferm partidari de la creació de les noves sigles, va acudir a la seu del partit a mitja tarda, acompanyat de la dona i les seves dues filles. Des d'un segon pla -Mas va capitalitzar el missatge-, el president de la Generalitat somreia satisfet.  

Segona fase

A partir d'aquell moment, Convergència va activar els ressorts per conèixer l'opinió dels afiliats sobre com havia de ser el nou partit a través d'una enquesta. Paral·lelament es posava en marxa la maquinària per travar el congrés fundacional, celebrat finalment al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), al Fòrum. L'aspecte que es va portar amb més discreció va ser la proposta de noms -Més Catalunya i Catalans Convergents-, que va ser rebutjada ostensiblement per part dels associats. No va ser un congrés plàcid: la militància va tombar diverses propostes oficialistes menys la del tàndem presidencial que proposava Mas per liderar el partit amb Neus Munté.

Es va fer bé, tot aquell procés? Hi ha tres corrents de pensament, segons múltiples dirigents consultats al llarg de les últimes setmanes per NacióDigital. La primera, encarnada per la direcció que comanda Marta Pascal, sosté que la feina "s'està fent" i que, tot i el poc temps que fa que funciona el projecte, "les coses són diferents en relació a l'anterior etapa". Els partidaris d'aquesta visió sostenen que hi ha 3.000 militants del PDECat que no ho eren de CDC i que s'ha ampliat la base. També indiquen que hi ha persones de la "vella guàrdia" que no els han deixat treballar amb qüestions com el règim d'incompatibilitats, que van generar moltes friccions.
 
El segon grup, de posició intermèdia, assenyala que tot i les "mancances" de la direcció -renovadora i, per tant, sense experiència en els càrrecs-, les coses s'estan fent "moderadament bé". "Són gent seriosa i solvent: necessiten temps", destaca un alt dirigent consultat. Hi ha membres del Govern, com ara Josep Rull (Territori) i Santi Vila (Cultura) que s'han posat a la seva disposició i que els han intentat ajudar en tot moment, tant en qüestions organitzatives com de discurs. El problema, sostenen els consultats, és que el context del procés ajuda poc el PDECat a l'hora de marcar distàncies amb ERC i, especialment, amb la CUP.

N'hi ha, però, que fan una anàlisi menys amable. "Necessitaríem tornar-nos a refundar", destaquen aquests sectors consultats. Dirigents implicats en tot el procés asseguren que en altes instàncies -com ara David Madí, de nou a primera fila com a membre de l'estat major del procés- s'ha intentat revertir el procés promovent una fusió amb Demòcrates, però finalment no s'ha arribat a cap acord. D'aquell "superdissabte", nom amb reminiscències nord-americanes, en va sortir un nou partit que aspira, tot i les dificultats, a convertir-se en la formació central de la Catalunya del segle XXI.