«Catalunya paga impostos com Suècia»... i altres llegendes urbanes de la fiscalitat

La Generalitat autonòmica té una sostre competencial molt limitat en l'àmbit tributari i, malgrat tot, el nombre de llegendes urbanes que l'acompanyen és molt elevat. La majoria, però, són poc rigoroses a partir del moment en què es contrasten amb la realitat i intenten suportar una prova del cotó quan es comparen amb xifres estadístiques. Algunes d'aquestes han estat contrastades en un capítol de l'assaig "I tot això com es paga? Cent claus per entendre la Hisenda catalana" (ARA Llibres), dels periodistes de NacióDigital Ferran Casas i Roger Tugas, que explica de forma didàctica el procés de creació de la Hisenda catalana, però també aborda qüestions com la fiscalitat del país. Vet aquí un tast de cinc de les deu llegendes que aquest llibre rebat. Aquest dilluns arriba a les llibreries de tot el país.

1. "Catalunya té una pressió fiscal com Aruba o Suècia"

Aquesta frase va fer fortuna arran de l'increment dels trams autonòmics de l'IRPF del 2012, i fins i tot va ser subscrita pel conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Durant el debat pressupostari, NacióDigital ja va explicar que els tipus de l'impost a la renda a Catalunya no eren especialment elevats, sobretot per a les rendes altes.  Malgrat tot, els països nòrdics queden ben lluny, si es mira la fiscalitat en el seu conjunt. Així, Catalunya va pagar el 2012 -últim any amb totes les dades disponibles- 24.016 milions en impostos a l'Estat, 24.574 milions en cotitzacions a al seguretat social, 21.164 milions en impostos a la Generalitat, i 5.017 milions més als ajuntaments. En total, per tant, 74.771 milions o, el que és el mateix, l'equivalent al 38,1% del seu PIB. En quina posició del rànquing europeu la situaria si fos un estat?
 
Sembla força clar que la pressió fiscal a Catalunya és fins a cinc punts superior a la mitjana espanyola, però també que, tot i això, es manté per sota de la mitjana de la Unió Europea i quasi dos punts per sota de la de l'eurozona. Suècia, al seu torn, paga cinc punt i mig més en impostos, però encara queden més lluny França, Dinamarca o Bèlgica, que presenta una pressió fiscal més de nou punts superior a la catalana.

2. "Sense dèficit fiscal, seríem com Dinamarca en polítiques socials"

Els dos grans partits independentistes del país han defensat que ja es paguen prou impostos a Catalunya i que el dèficit social no es deu a la manca d'ingressos, sinó que aquests els gestiona malament i de forma desigual l'Estat. Si això no passés, afirmen, es podria edificar quasi automàticament un estat del benestar com el de Dinamarca -un referent comú per a l'independentisme-. Això és realment així?

Per calcular-ho, hem de prendre com a referència no tant el dèficit fiscal calculat per la Generalitat (7,5% del PIB), sinó els recursos nets de més dels que disposaria una Catalunya independent, un cop pressupostades les noves necessitats d'un estat. Aquesta xifra, segons un informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, seria del 5,9% del PIB (11.591 milions). I com que, segons un informe de la Fundació BBVA, la despesa en salut, ensenyament i protecció social equival al 21% del PIB, aquesta es podria elevar fins al 26,9% si s'hi dediquessin tots els recursos extra. Amb aquest percentatge, en quina posició es trobaria Catalunya quant a despesa social?
 
És evident que la possibilitat de destinar tots els nous recursos a despesa social faria avançar moltes posicions Catalunya (que parteix del tercer lloc per la cua), però igualment seguiria quedant per sota de la mitjana europea. Si volgués el mateix estat del benestar que Dinamarca, en concret, els contribuents catalans haurien de pagar 20.581,2 milions més en impostos.

3. "Els catalans no volen pagar més impostos"

Tot i que Dinamarca segueix com un mirall quant a drets socials, sembla ser que els catalans estan poc disposats a pagar més impostos. És un mantra que es repeteix sovint i que teòricament hauria quedat verificat en una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) que assenyalava que quasi dos terços dels catalans estaven poc disposats a pagar més impostos per millorar els serveis públics. Ara bé, el cert és que els impostos són progressius i teòricament han d'afectar més a les rendes altes, a qui també es demana sovint, segons les enquestes, que facin un major esforç fiscal. Què passa si filtrem els resultats de l'enquesta del CEO segons el poder adquisitiu de la ciutadania?
 
Des d'aquest punt de vista, la manca de voluntat de pagar més impostos també es deu en força mesura en la capacitat adquisitiva de l'enquestat. Així, aquells que s'ho poden permetre (i parlem d'ingressos de 3.000 euros a tota la llar, la qual tampoc no és una gran quantitat) sí que aposten per apujar la pressió fiscal en quasi el 60% dels casos, una realitat que es repeteix en altres enquestes similars (com el CIS), si s'aplica el mateix filtre. I és que, de fet, normalment el que es reclama és precisament augmentar els tributs de forma més progressiva, a les rendes elevades (les quals, com veiem, ja veurien bé que això passés).

4. "Hisenda s'acarnissa amb Catalunya en les inspeccions"

"Quantes empresàries i empresaris d'aquest país tenen instal·lat un inspector d'Hisenda a casa seva, mentre a Madrid és una festa fiscal i quan a Andalusia no paga ni Déu?". Així de contundent es va mostrar Joan Puigcercós (ERC), en la campanya electoral del 2010, un dels dirigents polítics que més ha denunciat que la Hisenda espanyola s'acarnissa amb Catalunya a inspeccions. A més, una resposta del govern espanyol al republicà Alfred Bosch el 2013 amb les dades de les inspeccions territorialitzades entre 2004 i 2012 assenyalava que, en tot els anys, excepte l'últim, Catalunya era el territori on se'n feien més. Ara bé, es confirma el greuge si comparem les inspeccions fetes amb l'activitat tributària de cada territori, a través del percentatge de declaracions d'IRPF (contribuents físics) i de liquidacions de l'impost de societats (contribuents jurídics)?
 
Vist des d'aquest punt de vista, l'activitat inspectora a Catalunya, Andalusia o el País Valencià es troba dins els marges lògics de l'activitat tributària de cada territori. A les Balears, en canvi, és una mica superior al que pertocaria i, per contra, a la Comunitat de Madrid sí que seria lleugerament inferior (per bé que a la capital espanyol també hi actua molt la Delegació Central de Grans Contribuents de l'AEAT, que no territorialitza l'activitat, però controla les grans empreses, moltes de les quals es troben a Madrid).

Així mateix, l'activitat inspectora a Catalunya també es justifica pel retorn relatiu al frau fiscal que permet treure a la llum: entre 2007 i 2012, van fer-se aquí el 18% de les inspeccions i van obtenir-se el 20% dels recursos fets aflorar amb aquesta funció. Sembla rendible, per tant, actuar a Catalunya.

5. "La pregunta ¿amb IVA o sense? la fa tothom"

Com una mena de màxima per minimitzar la gravetat del frau, s'ha instal·lat la percepció que aquest és generalitzat i que tothom, quan pot, en fa i evita pagar impostos. I l'exemple, és clar, és la clàssica factura en negre, a l'abast de tothom. El cert, però, és que, ja sigui per una major voluntat defraudadora o per disposar de més vies d'escapament, les grans empreses i fortunes presenten nivells majors de frau i elusió fiscal que el contribuent mitjà. L'únic estudi fet en la matèria, elaborat pel sindicat de tècnics d'Hisenda Gestha, apunta que el 71,8% del frau és protagonitzat per aquest col·lectiu.
 Alguns economistes han qüestionat aquest estudi (el qual difícilment serà del tot exacte, en tractar-se d'una matèria d'estudi que precisament escapa del control de l'administració), però el cert és que hi ha altres indicis que assenyalen (amb certa claredat) que el grau de compliment va per barris. Així, les empreses amb ingressos anuals d'entre 6.000 i 60.000 euros van pagar de mitjana el 2008 un tipus efectiu del 23,94%, mentre que els que en van tenir de més de 180 milions en van abonar del 19,59%. Igualment, quant a la renda, mentre la quantitat mitjana declarada per un assalariat és de 24.661 euros, la d'un professional de 28.457 euros i la d'un pensionista de 14.077 euros, la d'un empresari cau fins als 8.693 euros, just per sobre que la dels aturats (7.565 euros).