20
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
21:03h
L'antiga seu de Convergència al carrer Còrsega de Barcelona, ara en obres i en procés de ser convertida en apartaments de luxe, va convertir-se durant tot el dia en un eixam de militants i de dirigents del partit. Al vespre, quan ja se sabia que la formació nacionalista havia optat per fundar un nou partit, l'auditori de la seu va acollir tota la cúpula per enviar el següent missatge: la millor "herència" convergent havia de convertir-se en la base d'unes noves sigles que pensant en la Catalunya "sobirana".
D'aquelles fotografies, ara, se'n poden extreure conclusions. Qui ha guanyat pes polític? Qui ha anat desapareixent de primera fila? Són preguntes que expliquen, també, les conseqüències no només d'aquell anomenat "superdissabte", sinó també del congrés fundacional celebrat al juliol i que va ser especialment convuls. Això feien i això fan els protagonistes del procés de mutació que va viure Convergència fa un any.
Artur Mas
Era el president de Convergència i ara ho és del PDECat, fent tàndem amb Neus Munté. Al llarg d'aquest any ha estat inhabilitat per la seva participació directa en la jornada del 9-N i ha sondejat la possibilitat de tornar-se a presentar com a cap de llista a la Generalitat, opció que està descartada. La seva agenda pública ha estat intensa i no hi ha setmana que no faci dues o tres visites territorials, no només de partit. També forma part de cercles de reunions relacionades amb el camí cap al referèndum. S'ha vist esquitxat per les declaracions del cas Palau -els fets sota judici impliquen la seva etapa com a secretari general de CDC-, pel cas Pretòria -arran d'unes gravacions d'un empresari- i pel cas Adigsa, llavor del 3%. Mas, això sí, no està imputat ni citat a declarar com a testimoni en cap d'aquests processos judicials oberts i pendents de sentència.
Marta Pascal
En aquell moment era portaveu de CDC i, amb el pas dels mesos, el seu nom va anar agafant pes per convertir-se en la primera coordinadora general del PDECat. Mas la va començar a sondejar en un viatge a Brussel·les per reunir-se amb els liberals europeus, i finalment tant ell com Puigdemont la van acabar avalant per fer tàndem amb David Bonvehí. Pascal s'ha posat al capdavant de les noves sigles, ha mirat de passar pàgina de les pitjors herències rebudes -el cas Palau o el 3%- i ha impulsat un discurs ideològic que permeti convertir el PDECat en el "gran partit català del segle XXI". Dirigent jove i amb projecció, sectors nacionalistes la voldrien com a candidat a la Generalitat, però aquesta opció no està damunt la taula en aquests moments.
David Bonvehí
Fa un any era un diputat ras i ara té sota les seves ordres bona part de la maquinària del partit. El seu nom estava associat al projecte de futur que lideraven Jordi Turull, Miquel Buch i Neus Munté, però finalment va aliar-se amb Pascal, fet que li ha valgut dures crítiques entre l'anomenada "vella guàrdia". És el coordinador organitzatiu i, per tant, l'encarregat d'estendre la formació arreu del territori i de portar el recompte de nous associats. El partit compta ara amb 13.000 militants, dels quals vora 3.000 no havien militat anteriorment a Convergència.
Neus Munté
Era una de les figures més cobejades en el procés de refundació i, finalment, Mas la va triar per fer tàndem presidencial. Tècnicament és vicepresidenta i no té funcions executives. Segueix sent portaveu del Govern i consellera de la Presidència, fet que la situa en totes les travesses com a opció per ser candidata a la Generalitat en les properes eleccions. El seu nom també està associat a l'alcaldia de Barcelona, tot i que hi ha sectors que veuen amb bons ulls la possibilitat que la candidata sigui Joana Ortega.
Francesc Sanchez
Era coordinador de règim intern de CDC i es va encarregar de liderar administrativament el trànsit entre un partit i l'altre. Ara ja no està vinculat amb el món de la política i treballa amb Xavier Melero, advocat d'Artur Mas i responsable de la defensa en tots els casos que afecten el PDECat. El 2 de febrer va ser detingut per la presumpta trama del 3% juntament amb Antoni Vives, que havia estat mà dreta de Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona. Va gestionar l'ERO que les noves sigles nacionalistes van fer a finals de l'any passat, segons diverses fonts consultades.
Jordi Turull
Quan es va votar la fundació del nou partit, Turull era el màxim favorit per liderar les sigles. Feia mesos que es movia i que havia aconseguit el suport de molts sectors de la formació. Mas, de fet, el veia amb bons ulls, i així li havia comentat en privat. Finalment, però, l'impuls renovador del congrés del juliol i la pèrdua de suports interns van fer que desistís i cedís pas a Pascal i a Bonvehí. Segueix com a president del grup parlamentari de Junts pel Sí i té un discurs especialment desacomplexat a favor del referèndum.
Miquel Buch
L'alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), en aquell moment, feia tàndem amb Turull. De fet, havia de convertir-se en el responsable d'organització. Quan el president del grup parlamentari de Junts pel Sí va decidir fer un pas enrere, va reunir el seu equip al despatx que té a l'ACM per decidir si feia el pas i es presentava com a coordinador general en contra de Pascal, però finalment ho va descartar. Ja no forma part de la vida activa del PDECat ni assisteix als consells nacionals, tot i que és un dels principals dirigents municipals.
Francesc Homs
Carles Puigdemont
El president de la Generalitat no és amant de la vida de partit, ni molt menys, però va situar part del seu entorn parlamentari dins la direcció executiva que va sortir del congrés fundacional. Bonvehí, Albert Batet i Lluís Guinó -aquests dos últims fora de la cúpula per les incompatibilitats- són persones de la seva confiança. Pocs mesos després del "superdissabte", Puigdemont va apostar pel referèndum, fet que va generar un fort debat intern dins del PDECat. Dirigents consultats el situen "aïllat" de la dinàmica de la formació, fet que provoca retrets interns -sempre en privat-.
Josep Rull
El conseller de Territori i Sostenibilitat va ser coordinador de Convergència i, des del seu despatx, va dissenyar bona part del procés de refundació. De fet, just després de l'esclat del cas Pujol -va ser triar màxim dirigent del partit el mateix dia que l'expresident va decidir confessar la presumpta "deixa"- va ser el primer en fer servir el terme "refundació". Durant un temps va ser candidat oficiós a liderar les noves sigles, però quan va entrar al Govern ho va descartar definitivament. La pugna soterrada entre ell i Turull era evident, amb un tercer en discòrdia: Germà Gordó. Dirigents del partit el veuen ben situat per ser candidat a la Generalitat, però ell encara no en vol parlar.
Germà Gordó Mentre era conseller de Justícia va començar una forta campanya interna per recollir suports a l'entorn de la plataforma Nova Convergència. Va ser dels primers en comunicar a Mas que aspirava a la secretaria general de la formació. Va acabar presentant candidatura a la seu del partit, però la va retirar immediatament: tenia clar que la llista de Pascal i Bonvehí era la favorita de Mas i Puigdemont. Nova Convergència segueix vigent i, periòdicament, emet notes d'opinió sobre el partit. Gordó veu ara com el jutjat del Vendrell ha tornat a demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) la seva imputació, tot i que ell sempre ha defensat ser "innocent" i no haver comès cap il·legalitat quan era gerent del partit i secretari del Govern amb Mas.
Jordi Cuminal
En el moment de celebrar-se el "superdissabte" era responsable de comunicació de CDC. Durant cinc anys va exercir com a director general de comunicació a Palau, al costat d'Homs i de Mas. Segueix com a diputat de Junts pel Sí al Parlament, però cada vegada més s'ocupa de la seva activitat privada -també vinculada al món de la comunicació- i està allunyat de la primera fila. Recentment va deixar la presidència de l'associació Moment Zero, que va aspirar a influir de forma determinant en la refundació. Fa unes setmanes, el seu amic Buch el va rellevar en aquesta responsabilitat. Va ser l'encarregat de defensar la proposta -fallida- de noms de la direcció pel nou partit.
D'aquelles fotografies, ara, se'n poden extreure conclusions. Qui ha guanyat pes polític? Qui ha anat desapareixent de primera fila? Són preguntes que expliquen, també, les conseqüències no només d'aquell anomenat "superdissabte", sinó també del congrés fundacional celebrat al juliol i que va ser especialment convuls. Això feien i això fan els protagonistes del procés de mutació que va viure Convergència fa un any.
Artur Mas
Era el president de Convergència i ara ho és del PDECat, fent tàndem amb Neus Munté. Al llarg d'aquest any ha estat inhabilitat per la seva participació directa en la jornada del 9-N i ha sondejat la possibilitat de tornar-se a presentar com a cap de llista a la Generalitat, opció que està descartada. La seva agenda pública ha estat intensa i no hi ha setmana que no faci dues o tres visites territorials, no només de partit. També forma part de cercles de reunions relacionades amb el camí cap al referèndum. S'ha vist esquitxat per les declaracions del cas Palau -els fets sota judici impliquen la seva etapa com a secretari general de CDC-, pel cas Pretòria -arran d'unes gravacions d'un empresari- i pel cas Adigsa, llavor del 3%. Mas, això sí, no està imputat ni citat a declarar com a testimoni en cap d'aquests processos judicials oberts i pendents de sentència.
Marta Pascal
En aquell moment era portaveu de CDC i, amb el pas dels mesos, el seu nom va anar agafant pes per convertir-se en la primera coordinadora general del PDECat. Mas la va començar a sondejar en un viatge a Brussel·les per reunir-se amb els liberals europeus, i finalment tant ell com Puigdemont la van acabar avalant per fer tàndem amb David Bonvehí. Pascal s'ha posat al capdavant de les noves sigles, ha mirat de passar pàgina de les pitjors herències rebudes -el cas Palau o el 3%- i ha impulsat un discurs ideològic que permeti convertir el PDECat en el "gran partit català del segle XXI". Dirigent jove i amb projecció, sectors nacionalistes la voldrien com a candidat a la Generalitat, però aquesta opció no està damunt la taula en aquests moments.
Marta Pascal, votant a la seu de CDC a Vic. Foto: Adrià Costa
David Bonvehí
Fa un any era un diputat ras i ara té sota les seves ordres bona part de la maquinària del partit. El seu nom estava associat al projecte de futur que lideraven Jordi Turull, Miquel Buch i Neus Munté, però finalment va aliar-se amb Pascal, fet que li ha valgut dures crítiques entre l'anomenada "vella guàrdia". És el coordinador organitzatiu i, per tant, l'encarregat d'estendre la formació arreu del territori i de portar el recompte de nous associats. El partit compta ara amb 13.000 militants, dels quals vora 3.000 no havien militat anteriorment a Convergència.
Neus Munté
Era una de les figures més cobejades en el procés de refundació i, finalment, Mas la va triar per fer tàndem presidencial. Tècnicament és vicepresidenta i no té funcions executives. Segueix sent portaveu del Govern i consellera de la Presidència, fet que la situa en totes les travesses com a opció per ser candidata a la Generalitat en les properes eleccions. El seu nom també està associat a l'alcaldia de Barcelona, tot i que hi ha sectors que veuen amb bons ulls la possibilitat que la candidata sigui Joana Ortega.
Neus Munté, a la presentació dels actes del 40è aniversari del retorn de Josep Tarradellas Foto: ACN
Francesc Sanchez
Era coordinador de règim intern de CDC i es va encarregar de liderar administrativament el trànsit entre un partit i l'altre. Ara ja no està vinculat amb el món de la política i treballa amb Xavier Melero, advocat d'Artur Mas i responsable de la defensa en tots els casos que afecten el PDECat. El 2 de febrer va ser detingut per la presumpta trama del 3% juntament amb Antoni Vives, que havia estat mà dreta de Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona. Va gestionar l'ERO que les noves sigles nacionalistes van fer a finals de l'any passat, segons diverses fonts consultades.
Jordi Turull
Quan es va votar la fundació del nou partit, Turull era el màxim favorit per liderar les sigles. Feia mesos que es movia i que havia aconseguit el suport de molts sectors de la formació. Mas, de fet, el veia amb bons ulls, i així li havia comentat en privat. Finalment, però, l'impuls renovador del congrés del juliol i la pèrdua de suports interns van fer que desistís i cedís pas a Pascal i a Bonvehí. Segueix com a president del grup parlamentari de Junts pel Sí i té un discurs especialment desacomplexat a favor del referèndum.
Miquel Buch
L'alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), en aquell moment, feia tàndem amb Turull. De fet, havia de convertir-se en el responsable d'organització. Quan el president del grup parlamentari de Junts pel Sí va decidir fer un pas enrere, va reunir el seu equip al despatx que té a l'ACM per decidir si feia el pas i es presentava com a coordinador general en contra de Pascal, però finalment ho va descartar. Ja no forma part de la vida activa del PDECat ni assisteix als consells nacionals, tot i que és un dels principals dirigents municipals.
Francesc Homs
Aquell dia es va enfrontar a Sílvia Requena per ser el cap de llista a les eleccions espanyoles del 26-J, i va guanyar amb autoritat gràcies al 80% dels vots. Va aprofitar per anunciar que no tindria cap protagonsime en la refundació i que no tindria cap càrrec en la futura executiva. Un any després, ha vist com el Tribunal Suprem l'inhabilitava per la seva implicació en el 9-N, fet que l'ha obligat a deixar les seves responsabilitats al capdavant del PDECat a Madrid. S'ha posat a la disposició de Puigdemont per ajudar-lo en el que calgui en clau de procés.
Francesc Homs, al «superdissabte» de CDC a la seu del partit a Vic. Foto: Adrià Costa
Carles Puigdemont
El president de la Generalitat no és amant de la vida de partit, ni molt menys, però va situar part del seu entorn parlamentari dins la direcció executiva que va sortir del congrés fundacional. Bonvehí, Albert Batet i Lluís Guinó -aquests dos últims fora de la cúpula per les incompatibilitats- són persones de la seva confiança. Pocs mesos després del "superdissabte", Puigdemont va apostar pel referèndum, fet que va generar un fort debat intern dins del PDECat. Dirigents consultats el situen "aïllat" de la dinàmica de la formació, fet que provoca retrets interns -sempre en privat-.
Josep Rull
El conseller de Territori i Sostenibilitat va ser coordinador de Convergència i, des del seu despatx, va dissenyar bona part del procés de refundació. De fet, just després de l'esclat del cas Pujol -va ser triar màxim dirigent del partit el mateix dia que l'expresident va decidir confessar la presumpta "deixa"- va ser el primer en fer servir el terme "refundació". Durant un temps va ser candidat oficiós a liderar les noves sigles, però quan va entrar al Govern ho va descartar definitivament. La pugna soterrada entre ell i Turull era evident, amb un tercer en discòrdia: Germà Gordó. Dirigents del partit el veuen ben situat per ser candidat a la Generalitat, però ell encara no en vol parlar.
Germà Gordó
Germà Gordó. Foto: Adrià Costa
Jordi Cuminal
En el moment de celebrar-se el "superdissabte" era responsable de comunicació de CDC. Durant cinc anys va exercir com a director general de comunicació a Palau, al costat d'Homs i de Mas. Segueix com a diputat de Junts pel Sí al Parlament, però cada vegada més s'ocupa de la seva activitat privada -també vinculada al món de la comunicació- i està allunyat de la primera fila. Recentment va deixar la presidència de l'associació Moment Zero, que va aspirar a influir de forma determinant en la refundació. Fa unes setmanes, el seu amic Buch el va rellevar en aquesta responsabilitat. Va ser l'encarregat de defensar la proposta -fallida- de noms de la direcció pel nou partit.