16
de maig
del
2017
Actualitzat
el
17
de maig
a les
19:39h
La llum que entra pels finestrals del Palau de la Música indica que encara és de dia. L'escenari es prepara per l'acte més cerimoniós de tota la Setmana de la Poesia, el tòtem de set dies d'intensitat lírica que mostra alguns dels noms més celebrats de la poesia d'arreu. Avui, Gioconda Belli, Paolo Agrati, Maria Sevilla, Ana Luísa Amaral i Billy Collins són aquí, disposats a projectar la veu i a compartir versos amb un públic que els vol escoltar, degustar i aplaudir. Un públic disposat a deixar-se seduir per la paraula i per la força dels sons.
Abans del contacte directe, Leonard Cohen és qui fa el primer acte de presència. Veu imponent en un off que ens recorda l'absència del buit. Una gravetat convertida en dogma de fe. "Avoid the flesh", diu. "You look good when you're tired". I ens il·lumina, encara present. Xavi Lloses n'agafa el testimoni i fa sonar el Nautilus: les notes del sorollisme de la bellesa i la lluita dels acords que breguen per ser lliures mentre el caos és el millor ordre possible. D'esquena al públic, timoner de l'inhòspit, Lloses és el millor director per solcar les profunditats de la bombolla poètica.
Nit de reivindicacions, complicitats i foscors
El primer dels recitals ja marca el ritme d'allò que s'esdevindrà: reivindicacions, complicitats i foscors. Gioconda Belli dedica els poemes a Carme Chacón. Es lamenta, en una pirueta irònica, de no tenir la voluptuositat de Cindy Crawford. De feminitats rotundes i incomparables, d'això va la poesia de Belli, fugint del cos perfecte, amb la veu clara. Paolo Agrati conta poemes "d'amor i mort", mentre confessa un recent abonament a Netflix. Passa de l'amor i de l'humor, a l'obscuritat de la fi i al suïcidi. Girs sobtats que ens fan anar de la rialla a l'estupor, de la frivolitat a la incredulitat.
Maria Sevilla surt a totes, sense deixar res al tinter. Afirma amb contundència i amb un control total tot allò que vol que sigui dit. Ella és qui desperta els aplaudiments més encesos, en un discurs que segueix a un primer poema que trenca el gel, "quan mori vull que sigui assassinada". I diu: "vull parlar sobre la violència dels discursos, dels aparadors, dels culs immòbils que s'ho miren des de les butaques". La veu no li tremola. "Barcelona no és un espectacle", etziba. "No volem una ciutat simulacre". Tampoc una "ciutat morta". Mentre el públic aplaudeix amb l'escalf de la convicció.
La portuguesa Ana Luisa Amaral ens explica que "un nom és cosa de parla i de paraula". Entre tonades populars a cau d'orella, recita una carta a la filla, "si el just i l'humà s'hi enllacen". Una dolcesa en una manera de dir, que furga en l'Europa que no es reconeix en ella mateixa, i que passa el testimoni a Billy Collins, solemne en la seva quotidianitat singular, aconseguint rialles com si res. Com d'estar per casa, honest i compartint les dèries que l'han fet ser un dels poetes més llegits de l'actualitat als Estats Units. Música, sons, paraules i la reivindicació de cada singularitat. Un acte que mostra que Barcelona, i la poesia, volen anar "molt més enllà del simulacre", per convertir-se en una ciutat lírica, ferma i viva.
Abans del contacte directe, Leonard Cohen és qui fa el primer acte de presència. Veu imponent en un off que ens recorda l'absència del buit. Una gravetat convertida en dogma de fe. "Avoid the flesh", diu. "You look good when you're tired". I ens il·lumina, encara present. Xavi Lloses n'agafa el testimoni i fa sonar el Nautilus: les notes del sorollisme de la bellesa i la lluita dels acords que breguen per ser lliures mentre el caos és el millor ordre possible. D'esquena al públic, timoner de l'inhòspit, Lloses és el millor director per solcar les profunditats de la bombolla poètica.
Nit de reivindicacions, complicitats i foscors
El primer dels recitals ja marca el ritme d'allò que s'esdevindrà: reivindicacions, complicitats i foscors. Gioconda Belli dedica els poemes a Carme Chacón. Es lamenta, en una pirueta irònica, de no tenir la voluptuositat de Cindy Crawford. De feminitats rotundes i incomparables, d'això va la poesia de Belli, fugint del cos perfecte, amb la veu clara. Paolo Agrati conta poemes "d'amor i mort", mentre confessa un recent abonament a Netflix. Passa de l'amor i de l'humor, a l'obscuritat de la fi i al suïcidi. Girs sobtats que ens fan anar de la rialla a l'estupor, de la frivolitat a la incredulitat.
Maria Sevilla surt a totes, sense deixar res al tinter. Afirma amb contundència i amb un control total tot allò que vol que sigui dit. Ella és qui desperta els aplaudiments més encesos, en un discurs que segueix a un primer poema que trenca el gel, "quan mori vull que sigui assassinada". I diu: "vull parlar sobre la violència dels discursos, dels aparadors, dels culs immòbils que s'ho miren des de les butaques". La veu no li tremola. "Barcelona no és un espectacle", etziba. "No volem una ciutat simulacre". Tampoc una "ciutat morta". Mentre el públic aplaudeix amb l'escalf de la convicció.
La portuguesa Ana Luisa Amaral ens explica que "un nom és cosa de parla i de paraula". Entre tonades populars a cau d'orella, recita una carta a la filla, "si el just i l'humà s'hi enllacen". Una dolcesa en una manera de dir, que furga en l'Europa que no es reconeix en ella mateixa, i que passa el testimoni a Billy Collins, solemne en la seva quotidianitat singular, aconseguint rialles com si res. Com d'estar per casa, honest i compartint les dèries que l'han fet ser un dels poetes més llegits de l'actualitat als Estats Units. Música, sons, paraules i la reivindicació de cada singularitat. Un acte que mostra que Barcelona, i la poesia, volen anar "molt més enllà del simulacre", per convertir-se en una ciutat lírica, ferma i viva.