14
de maig
del
2017
Actualitzat
el
15
de maig
a les
15:07h
El gran Mark Twain deia que la història no es repeteix, però rima. Aquests dies, els esdeveniments polítics a Washington han retornat a l'ambient els aires que van bufar als Estats Units fa ara tot just 45 anys, amb l'esclat del Watergate. La destitució fulminant del director de l'FBI, James Comey, per part del president Donald Trump, en un moment en què l'agència federal està investigant les connexions russes amb la campanya electoral nord-americana, ha fet recordar capítols d'aquell tèrbol episodi.
La caiguda de Comey s'ha comparat amb la destitució per part de Richard Nixon del fiscal especial Archibald Cox, que investigava el lligam entre la Casa Blanca i un cas d'espionatge al partit Demòcrata. Destitució que va comportar, de retruc, el cessament del fiscal general Elliot Richardson. Acabarà Trump com Nixon? Fins a on arribaran les investigacions de la connexió russa? Serà tan atrevit el Congrés amb Trump com ho va ser amb Nixon? Es tracta de dues situacions molt diferents, però que rimen.
Uns desconeguts al Watergate
28 de maig del 1972: un grup de persones entra a la seu del Comitè Nacional Demòcrata, situat al Watergate, un complex hoteler i d'oficines de la capital federal, i instal·len secretament un sistema d'escoltes telefòniques que permetrà assabentar-se de tot el que diuen els dirigents demòcrates en un any electoral com aquell. Però algun dels dispositius no acaba de funcionar prou bé i el mes següent, el 17 de juny, hi tornen. La policia rep una trucada perquè hi ha uns desconeguts en la planta de l'oficina demòcrata. Hi ha cinc detinguts. És l'inici d'un escàndol que acabarà enduent-se la carrera política del president Richard Nixon. Però aleshores ningú imagina que darrera de la presència d'aquells individus al Watergate hi ha una operació política d'alta volada.
Nixon, complex i controvertit
El 1972, el president dels Estats Units era Richard Nixon, un dels polítics més controvertits del seu país. Californià, va començar la seva carrera com a jove congressista reaccionari, especialitzat en la localització de suposats espies al servei de la Unió Soviètica infiltrats als EUA. Això el va fer popular entre la dreta nord-americana i li va obrir les portes per ser candidat a la vicepresidència el 1952, al costat del general Eisenhower.
Els seus vuit anys com a vicepresident (1952-60) van suavitzar el seu dretanisme i ell va esforçar-se per construir una imatge d'estadista i líder pragmàtic. Va perdre per la mínima davant John Kennedy el novembre del 1960 i, dos anys més tard, va ser derrotat com a candidat a governador de Califòrnia. Tothom ja el donava per mort. Ell, ambiciós i amb una gran força de caràcter, va saber esperar mentre depurava el seu ressentiment envers la premsa, els liberals i l'Amèrica intel·lectual, els seus dimonis particulars. Nixon es va presentar a la presidència el 1968 i aquest cop va guanyar. La guerra del Vietnam va ensorrar els demòcrates i Lyndon Johnson va abandonar la Casa Blanca per la porta del darrere.
Semblava haver nascut un nou Nixon, moderat i reconciliador. L'extrema dreta republicana, que abans l'aplaudia, ara el veia massa tou i mirava cap a un prometedor governador de Califòrnia, Ronald Reagan. La presidència de Nixon va continuar la guerra al Vietnam, i la seva administració va ser implacable amb Am`rica Llatina (suports als cops d'estat a Xile i l'Uruguai), però alhora el Nixon realista, de la mà del seu assessor Henry Kissinger, va tancar grans acords de desarmament amb l'URSS de Breznev i va fer història amb la visita del president a Pequín i l'obertura de relacions amb la Xina.
Una victòria abassegadora
Nixon, que en política interior no va voler trencar amb les reformes socials dels demòcrates, va encarrilar la seva campanya de reelecció amb optimisme. Si el 1968 havia guanyat en unes eleccions ajustades, les del 1972 serien un triomf esclatant. Els demòcrates estaven dividits i van acabar designant candidat George McGovern, un senador pacifista de l'ala més esquerrana que no tenia opcions. El novembre del 1972, Nixon va arrrasar amb el 60% dels vots. Aquest context favorable és el que va fer més absurd l'escàndol del Watergate. Com un presdient que té totes les de guuanyar s'embolica en un afer d'espionatge tan matusser com aquell. Només el caràcter paranoic de Nixon ho poden explicar.
A "The Washington Post" oloren la sang
Bob Woodward i Carl Bernstein, joves periodistes de The Washington Post, van seguir la notícia de l'assalt al Watergate. Oloren la sang quan saben que James McCord, un dels cinc detinguts, exagent de la CIA, és responsable de seguretat del Comitè de Reelecció del president. El vincle sembla clar. En una de les agendes en poder de McCord en el moment de la detenció apareixen unes sigles, H. H., que Woodward i Bernstein estan convençuts que es refereixen a Howard Hunt, vinculat a l'equip de Nixon. Ja no deixaran la investigació.
Els cinc detinguts seran processats i condemnats el gener del 1973. En un primer moment, sembla que el cas resta tancat. Però "algú" informa Woodward que cal estirar del fil i apunta en efecte a Howard Hunt i a Gordon Liddy -comitè de reelecció- com a còmplices de l'assalt al Watergate. Aquest "algú", la gola profunda, serà clau en la investigació per anar obrint camí als periodistes.
"La massacre del dissabte a la nit"
Es constitueix un comitè d'investigació al Senat, que comença a cridar a testificar tot l'equip de la Casa Blanca. John Dean, conseller del president, l'acusa directament d'estar al darrere de tot plegat. El mes d'abril, Nixon comença a deixar anar llast per salvar-se. Dimiteixen Bob Haldeman, cap de gabinet, i els consellers John Ehrlichman i Charles Colson, empastifats fins dalt. Nixon intenta salvar-se i designa Elliot Richardson fiscal general (ministre de Justícia) i Archibald Cox com a fiscal especial del cas. Però quan Cox amenaça d'anar massa a prop de la veritat, Nixon el cessa a ell i força la dimissió de Richardson. És la coneguda com a massacre del dissabte a la nit, el 19 d'octubre de 1973.
"Què sabia el president i quan ho va saber?"
De les frases que han quedat del Watergate, n'hi ha una que va fer molt de mal a Nixon. "Què sabia el president i quan ho va saber?". La va repetir Howard Baker, senador republicà, i va ser demolidora. Quan es va saber que Nixon gravava totes les converses de la Casa Blanca, el Senat li va demanar que lliurés les cintes. El capítol de les cintes de Nixon es va conèixer com a "the smoking gun", la pistola que fumeja, perquè era l'arma letal. En les converses apareixia Nixon parlant sense embuts d ela necessitat de tapar l'afer. El president es va negar a lliurar-les. Després en va lliurar un resum. Allò era obstrucció a la justícia, motiu suficient per iniciar el procés d'impeachment. A mesura que avençava el 1974, Nixon caminava cada cop més com un cadàver polític. El 8 d'agost de 1974, va presentar la seva dimissió.
La gola profunda era de l'FBI
El Watergate no hagués acabat igual sense aquell "algú" que convocava a la matinada a Bob Woodward en un soterrani de Washington per lliurar-li informació sensible. Ja fa anys que se sap que era Mark Felt, sotsdirector de l'FBI, ja desaparegut. Només podia ser algú situat en una posició molt elevada dins del Washington institucional.
El maig del 1972, poques setmanes abans d'esclatar el Watergate, va morir John Edgar Hoover, el totpoderós director de l'FBI durant quasi mig segle. La seva mort va ser rebuda amb alleugeriment a la Casa Blanca. Hoover, un autòcrata d'idees molt conservadores, va preservar l'agència al marge de les interferències polítiques. Nixon el volia fora, però no s'atrevia a cessar-lo.
Al morir Hoover, Nixon va designar Patrick Gray, del tot desvinculat amb l'oficina federal. Mark Felt, home de Hoover, es va sentir menyspreat, com també bona part de l'FBI, hostil a tot intent del govern de manipular-lo. Voler posar les institucions al servei d'un poder polític mesquí i sense escrúpols pot ser una temptació, però sol comportar un elevat cost polític. Aquesta és una de les claus del Watergate i una lliçó que ara, amb la destitució de Comey, potser Trump també haurà d'aprendre.
La caiguda de Comey s'ha comparat amb la destitució per part de Richard Nixon del fiscal especial Archibald Cox, que investigava el lligam entre la Casa Blanca i un cas d'espionatge al partit Demòcrata. Destitució que va comportar, de retruc, el cessament del fiscal general Elliot Richardson. Acabarà Trump com Nixon? Fins a on arribaran les investigacions de la connexió russa? Serà tan atrevit el Congrés amb Trump com ho va ser amb Nixon? Es tracta de dues situacions molt diferents, però que rimen.
Uns desconeguts al Watergate
28 de maig del 1972: un grup de persones entra a la seu del Comitè Nacional Demòcrata, situat al Watergate, un complex hoteler i d'oficines de la capital federal, i instal·len secretament un sistema d'escoltes telefòniques que permetrà assabentar-se de tot el que diuen els dirigents demòcrates en un any electoral com aquell. Però algun dels dispositius no acaba de funcionar prou bé i el mes següent, el 17 de juny, hi tornen. La policia rep una trucada perquè hi ha uns desconeguts en la planta de l'oficina demòcrata. Hi ha cinc detinguts. És l'inici d'un escàndol que acabarà enduent-se la carrera política del president Richard Nixon. Però aleshores ningú imagina que darrera de la presència d'aquells individus al Watergate hi ha una operació política d'alta volada.
Nixon, complex i controvertit
El 1972, el president dels Estats Units era Richard Nixon, un dels polítics més controvertits del seu país. Californià, va començar la seva carrera com a jove congressista reaccionari, especialitzat en la localització de suposats espies al servei de la Unió Soviètica infiltrats als EUA. Això el va fer popular entre la dreta nord-americana i li va obrir les portes per ser candidat a la vicepresidència el 1952, al costat del general Eisenhower.
Els seus vuit anys com a vicepresident (1952-60) van suavitzar el seu dretanisme i ell va esforçar-se per construir una imatge d'estadista i líder pragmàtic. Va perdre per la mínima davant John Kennedy el novembre del 1960 i, dos anys més tard, va ser derrotat com a candidat a governador de Califòrnia. Tothom ja el donava per mort. Ell, ambiciós i amb una gran força de caràcter, va saber esperar mentre depurava el seu ressentiment envers la premsa, els liberals i l'Amèrica intel·lectual, els seus dimonis particulars. Nixon es va presentar a la presidència el 1968 i aquest cop va guanyar. La guerra del Vietnam va ensorrar els demòcrates i Lyndon Johnson va abandonar la Casa Blanca per la porta del darrere.
Semblava haver nascut un nou Nixon, moderat i reconciliador. L'extrema dreta republicana, que abans l'aplaudia, ara el veia massa tou i mirava cap a un prometedor governador de Califòrnia, Ronald Reagan. La presidència de Nixon va continuar la guerra al Vietnam, i la seva administració va ser implacable amb Am`rica Llatina (suports als cops d'estat a Xile i l'Uruguai), però alhora el Nixon realista, de la mà del seu assessor Henry Kissinger, va tancar grans acords de desarmament amb l'URSS de Breznev i va fer història amb la visita del president a Pequín i l'obertura de relacions amb la Xina.
Una victòria abassegadora
Nixon, que en política interior no va voler trencar amb les reformes socials dels demòcrates, va encarrilar la seva campanya de reelecció amb optimisme. Si el 1968 havia guanyat en unes eleccions ajustades, les del 1972 serien un triomf esclatant. Els demòcrates estaven dividits i van acabar designant candidat George McGovern, un senador pacifista de l'ala més esquerrana que no tenia opcions. El novembre del 1972, Nixon va arrrasar amb el 60% dels vots. Aquest context favorable és el que va fer més absurd l'escàndol del Watergate. Com un presdient que té totes les de guuanyar s'embolica en un afer d'espionatge tan matusser com aquell. Només el caràcter paranoic de Nixon ho poden explicar.
A "The Washington Post" oloren la sang
Bob Woodward i Carl Bernstein, joves periodistes de The Washington Post, van seguir la notícia de l'assalt al Watergate. Oloren la sang quan saben que James McCord, un dels cinc detinguts, exagent de la CIA, és responsable de seguretat del Comitè de Reelecció del president. El vincle sembla clar. En una de les agendes en poder de McCord en el moment de la detenció apareixen unes sigles, H. H., que Woodward i Bernstein estan convençuts que es refereixen a Howard Hunt, vinculat a l'equip de Nixon. Ja no deixaran la investigació.
Els cinc detinguts seran processats i condemnats el gener del 1973. En un primer moment, sembla que el cas resta tancat. Però "algú" informa Woodward que cal estirar del fil i apunta en efecte a Howard Hunt i a Gordon Liddy -comitè de reelecció- com a còmplices de l'assalt al Watergate. Aquest "algú", la gola profunda, serà clau en la investigació per anar obrint camí als periodistes.
"La massacre del dissabte a la nit"
Es constitueix un comitè d'investigació al Senat, que comença a cridar a testificar tot l'equip de la Casa Blanca. John Dean, conseller del president, l'acusa directament d'estar al darrere de tot plegat. El mes d'abril, Nixon comença a deixar anar llast per salvar-se. Dimiteixen Bob Haldeman, cap de gabinet, i els consellers John Ehrlichman i Charles Colson, empastifats fins dalt. Nixon intenta salvar-se i designa Elliot Richardson fiscal general (ministre de Justícia) i Archibald Cox com a fiscal especial del cas. Però quan Cox amenaça d'anar massa a prop de la veritat, Nixon el cessa a ell i força la dimissió de Richardson. És la coneguda com a massacre del dissabte a la nit, el 19 d'octubre de 1973.
"Què sabia el president i quan ho va saber?"
De les frases que han quedat del Watergate, n'hi ha una que va fer molt de mal a Nixon. "Què sabia el president i quan ho va saber?". La va repetir Howard Baker, senador republicà, i va ser demolidora. Quan es va saber que Nixon gravava totes les converses de la Casa Blanca, el Senat li va demanar que lliurés les cintes. El capítol de les cintes de Nixon es va conèixer com a "the smoking gun", la pistola que fumeja, perquè era l'arma letal. En les converses apareixia Nixon parlant sense embuts d ela necessitat de tapar l'afer. El president es va negar a lliurar-les. Després en va lliurar un resum. Allò era obstrucció a la justícia, motiu suficient per iniciar el procés d'impeachment. A mesura que avençava el 1974, Nixon caminava cada cop més com un cadàver polític. El 8 d'agost de 1974, va presentar la seva dimissió.
La gola profunda era de l'FBI
El Watergate no hagués acabat igual sense aquell "algú" que convocava a la matinada a Bob Woodward en un soterrani de Washington per lliurar-li informació sensible. Ja fa anys que se sap que era Mark Felt, sotsdirector de l'FBI, ja desaparegut. Només podia ser algú situat en una posició molt elevada dins del Washington institucional.
El maig del 1972, poques setmanes abans d'esclatar el Watergate, va morir John Edgar Hoover, el totpoderós director de l'FBI durant quasi mig segle. La seva mort va ser rebuda amb alleugeriment a la Casa Blanca. Hoover, un autòcrata d'idees molt conservadores, va preservar l'agència al marge de les interferències polítiques. Nixon el volia fora, però no s'atrevia a cessar-lo.
Al morir Hoover, Nixon va designar Patrick Gray, del tot desvinculat amb l'oficina federal. Mark Felt, home de Hoover, es va sentir menyspreat, com també bona part de l'FBI, hostil a tot intent del govern de manipular-lo. Voler posar les institucions al servei d'un poder polític mesquí i sense escrúpols pot ser una temptació, però sol comportar un elevat cost polític. Aquesta és una de les claus del Watergate i una lliçó que ara, amb la destitució de Comey, potser Trump també haurà d'aprendre.