Marina Garcés: «L'Europa d'avui no es reconeix a ella mateixa»

L'aclamada filòsofa forma part de "La gran regressió", un llibre que planteja un debat a través de pensadors com Zygmunt Bauman, Donatella della Porta, Nancy Fraser o Ivan Krastev, entre d'altres

| 15/08/2017 a les 09:15h
Especial: Les entrevistes de NacióDigital
Arxivat a: Cultura, Marina Garcés, entrevista, pensament, entrevista cultura, Europa, filosofia
Marina Garcés, una de les veus més respectades del pensament actual | Jordi Jon Pardo
Aquesta notícia es va publicar originalment el 15/08/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Marina Garcés (Barcelona, 1973) parla amb convicció, però sense alliçonar. És un plaer escoltar-la, lluny del brogit de les tertúlies d'opinió fast food i de l'actualitat que ens devora de manera diària, en un minut a minut insaciable. A base de feina i de rigor, la filòsofa i assagista s'ha convertit en una de les figures més respectades del pensament, un far per a temps de crisi perpètua. Professora titular a la Universitat de Saragossa, és una de les veus de La gran regressió (Empúries), un llibre que planteja un debat rigorós a través de pensadors referencials com Zygmunt Bauman, Santiago Alba, Donatella della Porta, Nancy Fraser o Ivan Krastev. I el resultat és una conversa que planteja camins, que il·lumina, que cal pair, i que requereix degustació i calma.

- Què li passa a la salut de la democràcia que hem arribat a la certesa que cal reconduir-la?

 
- Estem veient els efectes de la condició segrestada de les institucions democràtiques per part del projecte del capitalisme global, que té molt poc de democràtic. Els Estats estan treballant per aquest projecte –el capitalisme global–, des de la corrupció fins a la incapacitat per qualsevol tipus de decisió col·lectiva sobirana.
 
- No és nou, això fa unes dècades que està passant.
 
- Els efectes desastrosos del nostre present –líders polítics pocs democràtics, Estats en fallida i presoners d'organismes tan poc polítics com la Troika, etc.– tenen a veure amb una regressió que, efectivament, no ha començat ara. Concretament, tot això s'inicia a finals del 70 i començaments dels 80, quan el capitalisme neoliberal guanya la partida.
 
- La caiguda del Mur és el 1989 i hi ha una sensació d'eufòria mundial, la d'una nova pax romana que no és certa. Eren mentida els feliços 80 i 90?
 
- Sí, se'ns va vendre la "globalització feliç", un terme que alguns l'havíem fet servir per combatre'l i per demostrar que la "globalització feliç" era un relat que es basava en vendre uns èxits que tenien a veure amb una suposada victòria del capitalisme sobre el comunisme, també amb el desenvolupament de les comunicacions digitals que ens portava la idea que el món és un de sol. És una idea molt clàssica del cosmopolitisme occidental, que per fi s'havia fet realitat.
 
- La societat del coneixement i de la informació ens portava la imatge de la comunitat humana reunida amb ella mateixa.
 
- I, alhora, amagava tota la desigualtat que implicava aquest projecte. Una desigualtat que només ha fet que créixer. El gran problema és la desigualtat, però és que aquest gran projecte ja es construïa sobre condicions de desigualtat molt grans, sobretot si ho miràvem a escala mundial, de violència cultural i simbòlica.
 
- Només hi havia una forma de vida possible, per dir-ho d'una manera.
 
- I l'únic que quedava en aquest present etern de la "globalització feliç" era anar arribant. Nosaltres ja hi érem, però falta que s'hi uneixin països del Tercer món, etc. Aquest relat és el que ara s'ha fet miques. I no perquè hagi fallat ara, sinó perquè les seves violències, que ja hi eren, s'estan manifestant de forma catastròfica. Eren unes virulències negades, però si comptem els anys, en realitat són molt pocs. L'atac a les Torres Bessones és de l'any 2001. I allò és la primera gran esquerda a escala global de la felicitat mundial.
 
- Després comença la guerra d'Iraq.
 
- I també els moviments contra la guerra. Si llegíssim la història dels darrers 20 anys –els del projecte neoliberal– des dels moviments de contestació, tindríem l'indici clar de les violències que no hi ha deixat d'haver en tot aquest temps. Començant pel zapatisme, que ja va dir que això era un "imperialisme", passant per l'antiglobalitzacio, pel moviment contra la guerra, el 15-M. Això ens està dient que el que hi havia no és el que s'explicava. Podríem parlar també de tots els moviments contra l'Europa del capital, que és del que parla La gran regressió, en realitat. Aquesta Europa d'avui no es reconeix a ella mateixa, ni políticament, ni democràticament, ni èticament. Això ja es deia, però hi havia un desig d'apuntar-se a l'èxit fàcil.
 

Marina Garcés, durant l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo


- Què ha passat amb l'esperit del 15-M?
 
- Jo reivindico lectures de temps més llarg. Som esclaus de l'immediatisme. El 15-M no apareix del no-res, té tota aquesta genealogia que comentàvem, almenys de vint anys de moviments de molts tipus que conflueixen. Els efectes d'aquesta expressió massiva, de protesta i d'indignació, encara van prenent formes. Una d'elles, és una parcial traducció política. Però el fonamental és el canvi de consciència: ser conscients que "això no va". És una impugnació a la totalitat que es va traduint en diverses formes, moltes d'elles fora del focus de l'actualitat.
 
- Diu Santiago Alba que "hi ha molts motius per pensar que el 2017 està més a prop del 1917 que del 2018". Com s'explica que haguem anat tot un segle enrere?
 

- En el meu text del llibre matiso la idea de regressió que es mou en un esquema lineal del temps. La nostra construcció narrativa de la història ens feia anar, només, endavant o enrere. La pregunta és: de què està fet aquest anar endavant o enrere? Hi havia hagut una sèrie de conquestes socials, de drets, econòmiques, educatives, culturals, etc., que en aquests moments, per una guerra de classes –tal com han dit molt bé els rics–, han estat expropiades. En aquest sentit, sí: ara vivim un moment regressiu. Hi ha un esgotament i una escassetat de molts tipus, en una nova guerra de classes. Però la història no va enrere, sinó tot al contrari: ara som en un desbocament històric, en una acceleració encara més forta de les conseqüències del que estàvem vivint fa deu anys.
 
- Al llibre, diu que el segle XX és "el segle de la nostra mort", el temps "del tot s'acaba", on moren "el subjecte, la història i el futur de la humanitat". És una mort de civilització, però també una mort física.
 
- La primera Guerra Mundial, el 1914, és la data real d'aquest fi de projecte d'una societat que conjugava els seus valors en futur. La pel·lícula de la "globalització feliç" és el que expressa aquesta ferida tremenda. Som les societats més cultes del món i ens estem matant, literalment. Em pregunto què n'hem fet d'aquesta consciència de la mort produïda... Som assassins cultes, no pas per ignorància o barbàrie!
 
- En part, la nostra era ha tornat a la barbàrie i a les guerres per religió.
 
- Ara s'està intentant medievalitzar l'imaginari del present. També torna la violència masclista com a forma atàvica de domini. Les nostres violències són molt civilitzades, són fruit de molts sabers i decisions sofisticades. No tenim res de bàrbar. Som fruit d'unes maneres d'haver apostat per determinades formes de vida, de riquesa i de poder. Tot això és conseqüència d'aquestes apostes.
 
- Ara patim una lluita de poders per veure qui imposa el seu model.
 
- La globalització feliç anava lligada a un equilibri precari, que era el que havia deixat la Guerra Freda, que no tenia res de freda ni de pau. El vel ens va caure amb les successives guerres d'Iraq, amb la geopolítica desfermada de nou, després d'aquest miratge de pau per a Europa. El nostre continent necessita fer el seu dol després de les dues guerres mundials, i deixa de mirar el món. I els Balcans? Fixa't la manera com hem relatat aquestes successives ficcions, com hem negat el que no hem volgut veure... Els que hem oblidat la guerra som una generació molt més desprevinguda.
 

Marina Garcés participa a «La gran regressió» Foto: Jordi Jon Pardo


- El gran tema del seu text és la "condició pòstuma". Formem part d'una societat zombi, amb individus post-mortem?
 
- A la nostra societat, la vida es desenvolupa en un després del després. En dic pòstum, cosa que té a veure amb haver acceptat la irreversibilitat de la destrucció total, de la "mort històrica" que dèiem abans. Si pensem en termes ambientals és evident: estem donant per irreversible el col·lapse. Només actuem testimonialment, i això és una cosa molt pòstuma. La condició pòstuma és haver acceptat la irreversibilitat del col·lapse.
 
- "Podem dir que no ens estem extingint, sinó que ens estan assassinant selectivament". Qui fa aquesta selecció?
 
- No hi ha extinció, sinó extermini. Aquesta distinció entre morir i matar és el lloc per on entrar i desmuntar aquest gran segrest apocalíptic de les possibilitats de vida actuals. Qui hi ha darrere d'aquest assassinat? Tot un sistema econòmic i polític que ens havíem acostumat a dir que no té responsables, ni sobirans. Dèiem "el culpable és el sistema". Però ens hem equivocat. Els sistemes són persones que prenen decisions en totes les seves escales, de la més alta a la més petita. Hem de començar a desmuntar l'argument i començar a saber-nos implicats en sistemes molt complexes de decisió en els quals, finalment, tots hi estem implicats.
 
- Tots som responsables del que passa, doncs?
 
- No! No tots ho som, però sí que tots hi estem implicats des dels nostres àmbits de vida. Confio i crec en el pensament crític, malgrat la sensació d'apocalipsi dominant, però cal tornar a confiar en la capacitat de pensar les coses i poder-les tornar a anomenar. Per això, podem establir distincions entre qui fa les coses i qui les pateix. No és el mateix determinades víctimes que determinats botxins, podem distingir entre formes de vida i formes de mort. Són les qüestions més fonamentals de les preguntes de la filosofia de tots els temps. En aquests moments són urgents i necessàries per intervenir en les coses.
 
- Anomena el pensament crític, però quin paper creu que juguen els intel·lectuals en la societat del 2017. Del J'accuse...! d'Émile Zola en queda alguna cosa?
 
- O juguem el paper de forenses o el de comentaristes del partit de futbol. Però penso que avui en dia hem de saber reprendre el compromís amb la realitat, el fet de ser afectat i també d'afectar la realitat en què intervenim.
 
- Darrerament hi ha un ressorgiment de la filosofia, una figura que tradicionalment ha estat menystinguda, almenys aquí.
 

- Des de la Reconquesta fins al franquisme, en aquest país el lliurepensament sempre ha sestat perseguit. La filosofia sempre ha estat condicionada a treballar pel poder o treballar per l'església. Però ara, més que mai, cal filosofia, perquè la gent necessita trobar una paraula que la connecti amb la vida, no pas que li expliqui el cadàver.
 

Marina Garcés Foto: Jordi Jon Pardo

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

COMENTARIS

Interessant entrevista
Anònim, 15/05/2017 a les 01:10
+6
-10
Fidel retrat de la trista realitat que es viu avui a aquesta Europa de l'euro i en aquest món neoliberal a la deriva que patim des de fa ja masses dècades.
Garcès és poc coherent
Un mundo común , 16/08/2017 a les 13:19
+4
-2
Marina Garcés des del moment que accepta el pregó de l'Ajuntament ha perdut tot el meu respecte intel·lectual i també com activista. Al seu discurs d'acceptació ens parlà del turisme i BCN com a ciutat aparador al costat del Cobi, Mariscal i tots els membres del PSC. Un trist retrat dels nostres intel·lectuals sempre amb la mà posada. No sé si la seva editorial l'ha pressionat (és un bon aparador per vendre llibres i concedir entrevistes, etc), és una qüestió seva d'ego o simplement ho fa per Colau (que per cert fa seguidisme del maragallisme mentre els desnonaments segueixen i els veïns som expulsats per l'alça imparable del preu del lloguer a Barcelona) , però com a lector de la Garcés estic profundament decebut. Em sento enganyat.
Cal esperar
Garcès poc coherent?, 17/08/2017 a les 11:30
+1
-0
Ja l'has sentit el pregó de les festes de la Mercè ? Perquè dones per fet que farà un discurs "governamental", potser et portes una sorpresa, no?
A una amiga
Mercè V, 19/08/2017 a les 18:28
+0
-0
Marina. Esperem que el teu pregó a Barcelona es refereixi a qüestions actuals i candents a la ciutat. Esperem que et mullis fent present el teu pensament sobre la llibertat i el dret dels pobles a ser com són. Sobre el que comporta no tenir por fins al final. Sobre que és el compromís de l'esquerra revolucionària.
Sis plau no ens facis lliçons ni reflexions teòriques. Parla fora de classe i tingues present l'estimat Carles Capdevila. Necessitem una veu de gent arrelada al país com ets tu i a partir de les qualitats del teu avi Tomàs Garcés i la teva estimada mare Tona Mascareñas.
Se't demana la veu en un moment de molt sofriment per moltes i diverses agressions.
Marina sigues aiguardent per fer evident el que vivim i lluitem. No pas aigua incolora i insípida.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Neus Munté, en un moment de l'entrevista a NacióDigital | Adrià Costa
01/01/1970
La candidata del PDECat a les primàries de Barcelona assenyala que la fórmula podria passar per un candidat independent si suposa un "plus", però recela de la proposta de Jordi Graupera | Admet que JxCat i el partit "no estan d'acord amb tot", però indica que caldrà avançar cap a un escenari de col·laboració estable
01/01/1970
El ministeri d'Exteriors celebra que cap govern reconegués la República catalana, però admet que ara l'objectiu és aconseguir evitar els suports al sobiranisme de mitjans de comunicació
01/01/1970
Cita el secretari de Presidència de la Generalitat Joaquim Nin i al director de Comunicació de la Generalitat Jaume Clotet pel dia 2 de maig
The Chanclettes a La Daurada Beach Club
01/01/1970
NacióDigital sorteja quatre entrades dobles per a l'espectacle #DPutuCOOL de The Chanclettes
La nova portaveu d'ERC, Marta Vilalta. | Adrià Costa
01/01/1970
La portaveu republicana fixa com un possible desllorigador l'elecció d'un president temporal mentre s'acaba de tramitar la llei que permeti investir Puigdemont a distància | Assegura que "probablement" la independència s'aconseguirà "de la mà del diàleg, la negociació i l'acord" i no descarta tornar a abordar el referèndum pactat amb l'Estat
Màrius Serra | Adrià Costa
01/01/1970
El popular escriptor i enigmista publica "La novel·la de Sant Jordi", un divertit homenatge al gènere negre que publica al segell Amsterdam, d'Ara Llibres