«Alien: Covenant», una baula altament efectiva entre dos universos

Aquest divendres arriba a les cartelleres Alien: Covenant, l'esperada seqüela de Prometheus, amb Ridley Scott de nou com a director i amb un fil argumental que enllaça el precedent amb tota l'acció desencadenada magistralment a Alien (1979). El director, acostumat a una irregularitat extrema que ha acabat per desorientar del tot els pocs entusiastes que queden d'una autoria erràtica, aconsegueix el que semblava impossible: dotar d'integritat la connexió entre films i ser una baula altament efectiva entre els dos universos.

Alien: Covenant és un punt d'equilibri que fa baixar les ínfules de mística grotesca de Prometheus (2012) al terreny de la sèrie B. En aquest sentit, té allò que ha de tenir: sang a doll i vísceres impúdiques, un joc permanent entre víctima i botxí, espants propis del gore i homenatges a escenes que han quedat a la retina dels alienòfils de pro, establint un indissimulat meta-llenguatge per ser devorat mentre es tenen les mans embetumades de l'oli refregit de les crispetes. Per sort de l'espectador, la proposta és un artefacte d'èxtasi sensorial que regateja els tolls de mística desorbitada del precedent.
 

Feta amb un ferm pols escènic, el film aconsegueix que la tensió argumental arribi al màxim gairebé fins al darrer moment, amb l'ofec d'una atmosfera ben treballada i planificada que ens fa endinsar en una mena de somni on la llum és escassa i només hi ha elogis de la depravació. Menció especial mereix Michael Fassbender en el seu paper de "sintètic" de doble ànima, amb cites literàries al Robinson Crusoe de Dafoe o l'Ozymandias de Percy Shelley, erròniament adjudicat a Lord Byron.

Alien: Covenant està protagonitzada per la tripulació de la nau del mateix nom, formada per parelles que tenen la missió de colonitzar un nou planeta per establir-hi la civilització humana. En el seu trajecte, s'aturen en un planeta que sembla la concreció d'un paradís inesperat, però que aviat descobriran que té una part plena de criatures hostils i misteris. Lluny d'esgotar el model, Scott ja ha anunciat que el film tindrà una seqüela més, a la qual podria seguir-li, com a mínim, una altra. Si el camí segueix sent ascendent, la connexió amb el ritme en stand by, de cruesa ambiental, de plans allargassats pels passadissos de l'USCSS Nostromo d'Alien pot ser de pura antologia.