Sílvia Pérez Cruz, la veu més emocionant de la música popular

El crit afinat, la intensitat vocal, corporal i emocional. Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1985) mostra les cançons del nou disc, Vestida de nit (Universal Music), amb l'ànima i els braços oberts, tancant els ulls, amb una presència escènica imponent, controlant la veu fins al darrer gest i contenint un torrent incontenible de vida i veritat. Sense deixar ni una engruna a dins, demostrant perquè és una de les veus més especials de Catalunya. Aquest divendres estrena disc, que es podrà gaudir en directe al Liceu el proper 17 de maig, dins el marc del Suite Festival.
 
L'àlbum agafa el nom d'una de les cançons més especials del seu repertori, composada pels seus pares i un dels pilars emotius més intensos de les cançons que interpreta en directe. "Necessitava fer un homenatge a Vestida de nit en un disc, amb l'arranjament més bonic, amb tota la cura. És una cançó molt especial per a mi". El disc arriba en un format també singular, amb l'únic acompanyament d'un quartet de corda. "És un dels àlbums més valents que he fet", deia aquest dimarts en la presentació de les noves cançons en un acte celebrat al Círcol Maldà.
 
Un disc amb l'energia del directe

"El nou disc té una gran energia de directe", afirma la cantant empordanesa. Són onze cançons que compten amb l'acompanyament de Miquel Àngel Cordero (contrabaix), Joan Antoni Pich (violoncel), Elena Rey (violí), Anna Aldomà (viola) i Carlos Montfort (violí). Els arranjaments del disc corren a càrrec de Javier Galiana de la Rosa, Joan Antoni Pich, Carlos Montfort i la pròpia cantant. El disc, després de molta feina de depuració, de posar, tocar, remenar, assajar i molt de jugar, va ser gravat en directe en dos dies. En aquesta ocasió, Pérez Cruz torna a portar al seu terreny les peces que han immortalitzat altres artistes, fent una interessant mixtura de gèneres, veus i emocions.



Entre el repertori trobem versions de temes que Pérez Cruz ja té incorporats al repertori i també cançons d'altres autors, com els clàssics Hallelujah, de Leonard Cohen, o l'emblemàtica La Lambada, que en la seva veu arriba a llocs sorprenents. "De petita, m'al·lucinava, sobretot el videoclip", afirma. "És una gran cançó, l'exemple de com es poden cantar les penes amb alegries". També hi podem trobar Loca, amb una lletra que va fer l'any 2006 inspirada en una obra de teatre de Joe Penthall i que en aquesta ocasió ha estat enregistrada amb dues veus, "per transmetre mes la sensació de l'obra de teatre"; Estranha forma de vida, un fado d'Amália Rodrigues; o Mechita, una cançó que li va descobrir el director de teatre Joan Ollé, gravada per primer cop a l'obra Chunga.
 
Cançons que són una mostra de l'estat actual de la cantant. "Visc un moment de pau vital, després d'uns temps difícils", subratlla, amb la complicitat d'un gran somriure. El resultat ha estat un disc de cançons que tenen a veure amb la música popular i que expliquen coses. "Dec saber moltes cançons", confessa, rient. D'entre totes, n'hi ha que l' acompanyen al llarg del temps i que ara agafen una nova volada, però sempre amb la manera que té de cantar les revolucions i la vida. Amb una emoció sense filtres, popular i vibrant. Procurant que la gent que l'escolti entri a un món únic on se sentin, sempre, ben vius.