10
de maig
del
2017
Actualitzat
el
11
de maig
a les
11:55h
Francesc Ribera "Titot" sempre parla clar, tant a l'escenari com cara a cara. No s'arruga quan ha de criticar Albiol, Fernández Díaz, el rei o l'expresident Pujol. Tampoc quan ha de denunciar la injustícia molt més enllà d'una problemàtica social i quan ha d'arremangar-se per fer més sòlida la trinxera des d'on fa dècades que lluita. Aquest 2017, a més, Brams torna a l'actualitat musical amb un disc titulat Demà, una paraula que conté esperança en el futur i que, malgrat tots els dubtes, genera ganes de seguir caminant cap a una llibertat total.
- De Vull per a demà, publicada l'any 1995 al disc Cal seguir lluitant, passen al Demà. Un concepte que es repeteix i que aguanta, ara tot sol, dues dècades després.
- Sempre hem fet cançons que pretenen trobar la complicitat de la gent no pas amb sentiments individuals, sinó per estimular més aviat els sentiments col·lectius, com la revolta o la indignació.
- El darrer disc, Anem tancant les portes a la por, va publicar-se l'any 2014 i és ple de referències a tot el que passava al país en aquell moment.
- Era difícil no parlar-ne: 9-N, el tricentenari del 1714... No podíem no fer una crònica del present, perquè era el que teníem ganes de dir. Ara bé, el present va a una velocitat tan bèstia que és molt difícil fer una crònica sense que sigui, gairebé immediatament, una crònica del passat. Ara, però, volíem fer cançons que tinguessin una transcendència més enllà de l'ara i l'aquí.
- Al nou disc toquen temes com l'Opus Dei, amb referències a Jorge Fernández Díaz. Precisament, és un tema que escapa del present, perquè la nissaga dels Fernández Díaz ve de molt enllà.
- A la manifestació contra la LOAPA, de l'any 1982, Jorge Fernández Díaz era el Governador de Barcelona. I va fer empresonar 11 independentistes perquè portaven una pancarta on deia "Independència". Al Carles Castellanos, l'Eva Serra i tota aquella colla els van anar a buscar casa per casa per portar una pancarta! El senyor Jorge Fernández Díaz. Hi ha gent que no es retira mai del tot. De fet, el seu pare ja era un destacat repressor franquista.
- Ja que parlem de nissagues, aquests dies ve molt a tomb recordar la cançó El President, on deien "tenim un president que no ens el mereixem". Aleshores, eren de les poques veus que alertaven de cap on podia anar la cosa.
- Això de la "mare superiora" és una cosa impensable, fins i tot en les cançons de sàtira. Ells mateixos s'estan fent la caricatura. Però els qui militem a l'independentisme des de fa tres dècades sabem prou bé que, històricament, el pitjor enemic que ha tingut l'independentisme ha estat Jordi Pujol. No ha estat l'estat espanyol, sinó Jordi Pujol. Ell agafava el que era nostre i anava a Madrid se'ns ho venia a canvi de mantenir l'statu quo i allò de "l'encaix". Era el manteniment de les 400 famílies que deia en Millet. Fins i tot, jo recordo Jordi Pujol justificant els GAL! Una cosa que ni el PSOE va arribar a fer...
- L'independentisme ha de passar la pàgina Pujol per no caure en el desànim?
- Jo crec que la independència que aconseguirem és, també, la d'alliberar-nos de Jordi Pujol.
- Molta gent creia que tot aquest escàndol seria un fre per a l'independentisme.
- És tot el contrari! La independència és alliberar-se de tot això, de la Catalunya espanyola, del regionalisme, de l'autonomisme, d'aquest buscar l'encaix, de ser espanyols com sigui. És el pitjor de Catalunya i amb la nova república també en alliberarem d'això.
- Creu que el procés ja és irreversible?
- A veure, mentre Jordi Pujol va ser una peça clau en el manteniment d'Espanya, quan era un soldat espanyol, curiosament mai no se li va qüestionar cap dels negocis foscos. Això passa només quan l'Estat pensa que Pujol és independentista. És que, a sobre, ell mai no ho ha dit, que sigui independentista! Només va dir que no tenia arguments contra l'independentisme, i mira...
- La maquinària de l'Estat s'ha mogut de manera interessada, per desgràcia de la bona salut democràtica.
- Volien atacar l'independentisme, però en realitat ens fan un gran favor. El nou país naixerà sense tota aquesta merda.
- Precisament, a la cançó De les neus al palmerar parla d'un llibre en blanc, d'un llenç per pintar.
- L'origen és en una anècdota que va explicar en Bernat Sòria, de l'entorn d'Acció Cultural al País Valencià i que molts anys després va ser Ministre de Sanitat del govern de Zapatero. L'any 2006, li van fer un reconeixement en el marc dels Premis Octubre i va explicar que, de jove, va anar a veure Joan Fuster. Ell va preguntar què volia fer. I ell va dir: "volem construir els Països Catalans". I Fuster va respondre: "molt bé, aquí teniu el solar". Això és el que em va moure a fer De les neus al palmerar, la capacitat d'imaginar de bell nou, de construir.
- A la cançó hi ha un vers que diu "la injustícia estimula la creativitat per fer de la podridura una obra d'art".
- Al cap i a la fi, és això: l'art és creació des del no-res, el fet de construir un discurs. I la política hauria de ser això, com l'art, el teatre, la literatura. Fer una Constitució és una obra d'art col·lectiva, amb la implicació de tot un poble.
- Quin "demà" ens espera com a país?
- No oblidem que fer un país nou també implica un risc molt gran. Com a poble tenim una sèrie de virtuts que possiblement hi són perquè som un poble oprimit. I, qui sap, potser quan siguem un poble lliure les podríem perdre. No tinc clar que sent un país convencional mantinguem el fet que qui defensi la cultura sigui la gent. Però a mi m'agradaria que en un nou país la cultura no fos cosa del Ministeri de Cultura, sinó de la gent que es mou per fer coses. O la Viquipèdia, que és un èxit de mobilització col·lectiva, sobretot en català. Mantindrem aquest esperit?
- Que el poble català, en definitiva, segueixi sent un poble de militància. Vostè també parla d'un país resistent. A Tants cops com ens mateu diu "som aquí altra vegada i tornarem tants cops com ens mateu".
- Són aquests dubtes que em venen. Tenim unes virtuts com a poble que ningú en garantirà que, cinquanta anys després de ser una república independent, es mantinguin. Però aquí seguim, resistint els embats.
- El nou disc té una doble vessant, amb una part més social i una altra més desenfadada. L'àlbum anterior tenia més pes social i ara han tornat a combinar les dues pulsions, una "marca de la casa" de Brams.
- Hi havia la voluntat de recuperar això per desdramatitzar i per trobar un equilibri. Nosaltres estem explicant coses, però sabem perfectament que ocupem l'espai d'oci de la gent, i hem de mirar de no fer misses negres. És important utilitzar aquest humor tan català, que ve de La Trinca, de Capri i que tant ens agrada. És molt característic de la nostra trajectòria i de la nostra cultura.
- Demà és el seu tretzè disc. Sona a Brams, però actualitzat.
- Quan vam tornar a fer discos, teníem clar que no volíem reinventar-nos. Si en tens la necessitat, el més lògic no és tornar, sinó fer un altre grup. Però ja teníem altres coses com Dept., Dijous Paella, Aramateix o Mesclat. En aquest sentit, també teníem molt clar que havíem d'actualitzar el so, que no havíem de sonar a "anys 90". És fer el de sempre, però contextualitzar al present.
- A Cuina per a ineptes parla del cas de Joan Coma: "que per fer la truita els ous s'han de trencar".
- Era la manera de riure de l'absurd que resulta agafar un paio i portar-lo a Madrid per explicar com es fa una truita. Curiosament, la vam fer l'últim dia de gravació. Ja la teníem gravada i vaig canviar la lletra, i a l'hora de sopar me'n vaig anar, ho vaig veure clar i quan vaig tornar vam substituir la lletra antiga per la nova. Per fer aquest disc, he fet més de 30 lletres que han quedat en una carpeta a l'ordinador.
- No se li acaben les idees?
- Aquest disc ha costat molt, i cada cop costa més. He fet moltes cançons, els recursos s'esgoten, amb l'afegit que tu no et vols repetir. I aquest també ha costat molt de fer perquè és molt difícil desconnectar de la feina a l'Ajuntament. He hagut de fer jornades intenses de caps de setmana, per escriure.
- De Vull per a demà, publicada l'any 1995 al disc Cal seguir lluitant, passen al Demà. Un concepte que es repeteix i que aguanta, ara tot sol, dues dècades després.
- Sempre hem fet cançons que pretenen trobar la complicitat de la gent no pas amb sentiments individuals, sinó per estimular més aviat els sentiments col·lectius, com la revolta o la indignació.
- El darrer disc, Anem tancant les portes a la por, va publicar-se l'any 2014 i és ple de referències a tot el que passava al país en aquell moment.
- Era difícil no parlar-ne: 9-N, el tricentenari del 1714... No podíem no fer una crònica del present, perquè era el que teníem ganes de dir. Ara bé, el present va a una velocitat tan bèstia que és molt difícil fer una crònica sense que sigui, gairebé immediatament, una crònica del passat. Ara, però, volíem fer cançons que tinguessin una transcendència més enllà de l'ara i l'aquí.
- Al nou disc toquen temes com l'Opus Dei, amb referències a Jorge Fernández Díaz. Precisament, és un tema que escapa del present, perquè la nissaga dels Fernández Díaz ve de molt enllà.
- A la manifestació contra la LOAPA, de l'any 1982, Jorge Fernández Díaz era el Governador de Barcelona. I va fer empresonar 11 independentistes perquè portaven una pancarta on deia "Independència". Al Carles Castellanos, l'Eva Serra i tota aquella colla els van anar a buscar casa per casa per portar una pancarta! El senyor Jorge Fernández Díaz. Hi ha gent que no es retira mai del tot. De fet, el seu pare ja era un destacat repressor franquista.
- Ja que parlem de nissagues, aquests dies ve molt a tomb recordar la cançó El President, on deien "tenim un president que no ens el mereixem". Aleshores, eren de les poques veus que alertaven de cap on podia anar la cosa.
- Això de la "mare superiora" és una cosa impensable, fins i tot en les cançons de sàtira. Ells mateixos s'estan fent la caricatura. Però els qui militem a l'independentisme des de fa tres dècades sabem prou bé que, històricament, el pitjor enemic que ha tingut l'independentisme ha estat Jordi Pujol. No ha estat l'estat espanyol, sinó Jordi Pujol. Ell agafava el que era nostre i anava a Madrid se'ns ho venia a canvi de mantenir l'statu quo i allò de "l'encaix". Era el manteniment de les 400 famílies que deia en Millet. Fins i tot, jo recordo Jordi Pujol justificant els GAL! Una cosa que ni el PSOE va arribar a fer...
- L'independentisme ha de passar la pàgina Pujol per no caure en el desànim?
- Jo crec que la independència que aconseguirem és, també, la d'alliberar-nos de Jordi Pujol.
- Molta gent creia que tot aquest escàndol seria un fre per a l'independentisme.
- És tot el contrari! La independència és alliberar-se de tot això, de la Catalunya espanyola, del regionalisme, de l'autonomisme, d'aquest buscar l'encaix, de ser espanyols com sigui. És el pitjor de Catalunya i amb la nova república també en alliberarem d'això.
- Creu que el procés ja és irreversible?
- A veure, mentre Jordi Pujol va ser una peça clau en el manteniment d'Espanya, quan era un soldat espanyol, curiosament mai no se li va qüestionar cap dels negocis foscos. Això passa només quan l'Estat pensa que Pujol és independentista. És que, a sobre, ell mai no ho ha dit, que sigui independentista! Només va dir que no tenia arguments contra l'independentisme, i mira...
- La maquinària de l'Estat s'ha mogut de manera interessada, per desgràcia de la bona salut democràtica.
- Volien atacar l'independentisme, però en realitat ens fan un gran favor. El nou país naixerà sense tota aquesta merda.
- Precisament, a la cançó De les neus al palmerar parla d'un llibre en blanc, d'un llenç per pintar.
- L'origen és en una anècdota que va explicar en Bernat Sòria, de l'entorn d'Acció Cultural al País Valencià i que molts anys després va ser Ministre de Sanitat del govern de Zapatero. L'any 2006, li van fer un reconeixement en el marc dels Premis Octubre i va explicar que, de jove, va anar a veure Joan Fuster. Ell va preguntar què volia fer. I ell va dir: "volem construir els Països Catalans". I Fuster va respondre: "molt bé, aquí teniu el solar". Això és el que em va moure a fer De les neus al palmerar, la capacitat d'imaginar de bell nou, de construir.
Imatge promocional del nou disc de Brams Foto: Brams
- A la cançó hi ha un vers que diu "la injustícia estimula la creativitat per fer de la podridura una obra d'art".
- Al cap i a la fi, és això: l'art és creació des del no-res, el fet de construir un discurs. I la política hauria de ser això, com l'art, el teatre, la literatura. Fer una Constitució és una obra d'art col·lectiva, amb la implicació de tot un poble.
- Quin "demà" ens espera com a país?
- No oblidem que fer un país nou també implica un risc molt gran. Com a poble tenim una sèrie de virtuts que possiblement hi són perquè som un poble oprimit. I, qui sap, potser quan siguem un poble lliure les podríem perdre. No tinc clar que sent un país convencional mantinguem el fet que qui defensi la cultura sigui la gent. Però a mi m'agradaria que en un nou país la cultura no fos cosa del Ministeri de Cultura, sinó de la gent que es mou per fer coses. O la Viquipèdia, que és un èxit de mobilització col·lectiva, sobretot en català. Mantindrem aquest esperit?
- Que el poble català, en definitiva, segueixi sent un poble de militància. Vostè també parla d'un país resistent. A Tants cops com ens mateu diu "som aquí altra vegada i tornarem tants cops com ens mateu".
- Són aquests dubtes que em venen. Tenim unes virtuts com a poble que ningú en garantirà que, cinquanta anys després de ser una república independent, es mantinguin. Però aquí seguim, resistint els embats.
- El nou disc té una doble vessant, amb una part més social i una altra més desenfadada. L'àlbum anterior tenia més pes social i ara han tornat a combinar les dues pulsions, una "marca de la casa" de Brams.
- Hi havia la voluntat de recuperar això per desdramatitzar i per trobar un equilibri. Nosaltres estem explicant coses, però sabem perfectament que ocupem l'espai d'oci de la gent, i hem de mirar de no fer misses negres. És important utilitzar aquest humor tan català, que ve de La Trinca, de Capri i que tant ens agrada. És molt característic de la nostra trajectòria i de la nostra cultura.
- Demà és el seu tretzè disc. Sona a Brams, però actualitzat.
- Quan vam tornar a fer discos, teníem clar que no volíem reinventar-nos. Si en tens la necessitat, el més lògic no és tornar, sinó fer un altre grup. Però ja teníem altres coses com Dept., Dijous Paella, Aramateix o Mesclat. En aquest sentit, també teníem molt clar que havíem d'actualitzar el so, que no havíem de sonar a "anys 90". És fer el de sempre, però contextualitzar al present.
- A Cuina per a ineptes parla del cas de Joan Coma: "que per fer la truita els ous s'han de trencar".
- Era la manera de riure de l'absurd que resulta agafar un paio i portar-lo a Madrid per explicar com es fa una truita. Curiosament, la vam fer l'últim dia de gravació. Ja la teníem gravada i vaig canviar la lletra, i a l'hora de sopar me'n vaig anar, ho vaig veure clar i quan vaig tornar vam substituir la lletra antiga per la nova. Per fer aquest disc, he fet més de 30 lletres que han quedat en una carpeta a l'ordinador.
- No se li acaben les idees?
- Aquest disc ha costat molt, i cada cop costa més. He fet moltes cançons, els recursos s'esgoten, amb l'afegit que tu no et vols repetir. I aquest també ha costat molt de fer perquè és molt difícil desconnectar de la feina a l'Ajuntament. He hagut de fer jornades intenses de caps de setmana, per escriure.